L’executiu espanyol ha posat aquest dimarts en evidència la posició del PP davant l’avortament després que dirigents conservadors hagin reobert aquest front en un context de pressió creixent de Vox. Fa uns dies, l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida, va aprovar una moció de l'extrema dreta que obligava a "informar" les dones sobre un suposat síndrome postavortament que la ciència no reconeix. Per la seva banda, la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, s’ha mostrat contrària a implementar el registre d’objectors de consciència aprovat pel govern espanyol. La ministra de Sanitat, Mónica García, ha demanat aquest dimarts a tots dos dirigents que "compleixin la llei".
El govern espanyol encapçalat de Pedro Sánchez ha olorat la sang i, en veure com el PP també flirteja amb Vox en aquest tema, es mostra decidit a treure’n tot el benefici polític possible. Després del consell de ministres celebrat aquest dimarts, la ministra ha explicat que s’ha aprovat un informe sobre la desigualtat en l’accés a la sanitat pública per interrompre l’embaràs en funció dels territoris. Ha defensat la necessitat que les dones tinguin accés a la sanitat pública en igualtat de condicions en totes les comunitats, el que no s’està produint en aquests moments.
Andalusia (amb un 0,2%) i Madrid (0,5%) són les comunitats on les dones que volen interrompre el seu embaràs acudeixen menys a la sanitat pública. La ministra ha assenyalat que les dues comunitats sumen quasi la meitat de peticions d’interrupció voluntària de l’embaràs, Andalusia amb un 18% i Madrid amb un 24%. García ha subratllat que la integració de l’avortament en el sistema públic "funciona", però que quatre de cada cinc interrupcions se segueixen fent en la xarxa privada.
El registre d’objectors està establert per llei per garantir el dret de la dona a interrompre l’embaràs. Un dret que no té les mateixes facilitats en tots els territoris, com sembla demostrar l’informe presentat per la ministra de Sanitat. Però després de la polèmica amb Ayuso i l’alcalde de Madrid, Sánchez i els estrategs de la Moncloa han detectat que hi ha espai per tensar la corda i intentar dur el PP en una posició reaccionària també en aquest tema. Davant un Alberto Núñez Feijóo reticent a obrir el meló de l’avortament, Sánchez va propugnar blindar el dret a la Constitució. Una proposta rebutjada de ple pel PP i que és inviable sense el seu suport.
Des dels temps de Fraga
El primer govern de la democràcia que va plantejar la despenalització de l’avortament en alguns casos va ser l’executiu socialista de Felipe González el 1985. Aquella llei contemplava tres supòsits. Un d’eugenèsic: malformacions del fetus. Un de criminològic: en cas de violació. I un de terapèutic: un risc greu per a la vida de la mare. Era un text moderat, que no contempla l’avortament lliure i que podia ser acceptat per sectors conservadors moderats contraris a l’avortament, però que l’admeten en supòsits extraordinaris.
Des del feminisme més activista es va criticar el projecte per insuficient. L’Església va aixecar la veu, però no va fer de la llei un casus belli. El president dels bisbes era l’arquebisbe Díaz Merchán, en la línia oberta del cardenal Tarancón. En canvi, la Coalició Popular en què hi havia l’Aliança Popular que liderava Manuel Fraga en va fer cavall de batalla. Fraga va arribar a dir que el nombre de dones avortistes convertia aquest dret en un "genocidi". Però el cert és que la llei va tirar endavant -malgrat el recurs presentat per l’advocat José María Ruiz-Gallardón, home de Fraga. I una dada curiosa: AP no va incloure la seva derogació en el seu programa electoral.
No va ser fins als anys de José Luis Rodríguez Zapatero que es va plantejar un pas endavant. La llei del 2010 incloïa l’avortament lliure en les primeres catorze setmanes d’embaràs i permetia a les noies de més 16 anys avortar sense autorització dels pares. El projecte va encendre una dreta que des dels temps de José María Aznar vivia un reescalfament ideològic. La llei de matrimoni homosexual també havia generat una forta oposició conservadora.
Mariano Rajoy dirigia aleshores el PP i seguia una estratègia d’assetjament contra Zapatero. També l’Església havia canviat. Els corrents restauracionistes que liderava el cardenal Rouco es van mobilitzar i es produiren manifestacions massives contra els projectes de liberalització social. Rajoy va prometre que canviaria la llei així que arribés a la Moncloa. Fins al 2023 no hi va haver resolució del Tribunal Constitucional sobre la llei, avalant-la.
Contrareforma o una trampa per a Ruiz-Gallardón?
El PP va guanyar les eleccions el 2011. Rajoy va encarregar una contrareforma al ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón. No pas al titular de Sanitat. Es va veure això com un gest de Rajoy envers el fill de l’advocat que havia presentat recurs el 1985. Però el tema aviat es va enredar. Els sectors més reaccionaris exigien un retrocés clar. Els més moderats eren reacis a obrir aquest debat. Va caure Ruiz-Gallardón en una trampa? L’exalcalde i expresident de Madrid s’havia guanyat la imatge d’un home de tarannà obert. Però posat en aquesta trinxera, potser va voler fer les paus amb els nuclis més durs de la dreta madrilenya, que hi desconfiaven. El text final era similar al del 1985, però només contemplava dos supòsits: violació o risc per la mare.
El retrocés era evident i va generar el rebuig de sectors amplis. Rajoy, mirant les enquestes, va començar a dubtar. Alguns dirigents del PP van aconsellar canviar de tema. Un d’ells era el gallec Feijóo. Ruiz-Gallardón, ferit, va dimitir. Molts -Esperanza Aguirre, el mateix Rajoy- el van acomiadar sense plor. Més endavant, Pablo Casado va anunciar un retorn a la llei del 1985 en cas que assolís el poder. Feijóo, com abans Rajoy, tem els problemes afegits amb els que no veu un guany clar, sigui l’avortament o Palestina.
La petjada de la dreta extrema nord-americana
Per entendre els moviments del nucli més dur de la dreta espanyola cal mirar als Estats Units. L’avortament ha estat sempre un objectiu a abatre pels republicans, però durant molts anys s’havia donat per una causa perduda. Fins i tot en els anys molt conservadors de Ronald Reagan. Cal recordar una frase cínica del vell senador Mitch McConnell de fa uns anys: "Podem posar a votació una moció contra l’avortament, però no ens convé: perquè podríem guanyar-la". Tenien por a la reacció de l’opinió. Amb el trumpisme, però, la dreta extrema vol anar a la guerra cultural en tots els àmbits.
Miguel Ángel Rodríguez, el gurú d’Ayuso, segueix de prop l’escola d’agitació nord-americana. També Vox té un canal fluid amb els que fan els seus homòlegs del moviment MAGA. Això pot explicar els darrers esdeveniments i la voluntat ayusista de tocar la tecla antiavortista, malgrat que la presidenta madrilenya no es mostra com a contrària a un dret ja conquerit sinó que ho enfoca pel terreny de la defensa dels professionals de la medicina que no volen ser "assenyalats". Però ella i Sánchez van al cos a cos mentre Feijóo s’arronsa.
