Del Majestic a l'amnistia: què valen les investidures a Espanya?

Pedro Sánchez ha revalidat la Moncloa gràcies als vots dels independentistes. Al centre de l'acord hi ha l'amnistia, que permetrà allunyar els tribunals de les causes del procés. A la pràctica, un cop els jutges l'apliquin, significarà el retorn de Carles Puigdemont i la rehabilitació de tots els encausats per l'1-O. Malgrat la duresa d'alguns posicionaments fa tot just uns mesos -Junts, en campanya, era partidari de bloquejar el Congrés-, l'independentisme en el seu conjunt ha decidit transitar la via de la negociació. Ja ho va fer ERC fa uns anys, i ara també s'hi ha afegit Puigdemont, que ha liderat les converses del seu partit amb el PSOE i ja ha quedat legitimat com a interlocutor amb els socialistes després d'anys d'ostracisme.

No és la primera vegada que un partit catalanista -i en aquest cas, independentista- facilita una investidura espanyola. Ho va fer Convergència i Unió en dues ocasions, l'any 1993 amb el socialista Felipe González, i l'any 1996 amb el conservador José María Aznar en el cèlebre Pacte del Majestic. També ERC amb José Luis Rodríguez Zapatero. Tot plegat, a canvi d'algunes cessions i mesures a favor dels interessos de Catalunya, com ha mirat de fer ERC des de l'any 2020 després de facilitar la investidura de Sánchez per la via de l'abstenció i amb Quim Torra encara a la presidència de la Generalitat. El preu, en aquest cas, va ser el compromís del PSOE de crear una taula de diàleg i reconèixer que la qüestió catalana és un conflicte polític que s'ha de resoldre per vies polítiques.

Repassem què valen les investidures a l'Estat:
  

CiU i González, 1993: el PSOE en mans de Pujol

Durant els anys 90, CiU va ser el soci fonamental per garantir la governabilitat a Espanya. Després d'anys d'hegemonia socialista, Felipe González va perdre la majoria absoluta el 1993, però el president del govern espanyol va poder revalidar el càrrec per quarta vegada consecutiva gràcies a un pacte amb els nacionalistes catalans i bascos. Els diputats de CiU, liderats per Miquel Roca, van votar a favor de González al ple d'investidura, mentre que qui aleshores encapçalava el grup d'ERC a Madrid, Pilar Rahola, s'hi va oposar. De l'acord, CiU en va aconseguir avenços en autogovern, la corresponsabilitat fiscal amb la cessió del 15% de l'IRPF, el desenvolupament de l'Estatut i accedir als fons de cohesió europeus. Malgrat l'escàndol dels GAL, Pujol va mantenir el suport al govern de González fins que la pressió va ser tan forta, també per part del PSOE, que CiU va deixar caure el president espanyol. 
  

CiU i Aznar, 1996: finançament i competències

La caiguda de González va obrir la porta al primer govern de José María Aznar. El PP va guanyar les eleccions sense majoria absoluta i el candidat a la presidència va buscar el suport dels nacionalistes catalans, bascos i canaris. D'aquells contactes amb CiU en sortiria el famós Pacte del Majestic, pel nom de l'hotel on es va signar. El preu a pagar a canvi de la presidència i l'estabilitat durant la legislatura van ser diners i competències per a Catalunya. PP i CiU van acordar modernitzar l'Estat, consolidar les autonomies, la cessió del 30% de l'IRPF a les autonomies, desenvolupament dels Mossos, traspàs de competències com el trànsit o l'INEM, transferència de la gestió dels ports a les autonomies, reforma de la llei de costes també per beneficiar els diferents territoris, més accés a la presa de decisions sobre la Unió Europeu i reducció de l'IVA als peatges, entre d'altres. Pujol també va exigir a Aznar acabar amb els atacs contra la política lingüística de la Generalitat i la unitat de la llengua.
 

CiU i Aznar, 2000: estabilitat a Catalunya

Quatre anys després, com relata Pujol a les seves memòries, la predisposició d'Aznar va canviar. El líder del PP va aconseguir la majoria absoluta l'any 2000, però tot i així va oferir a CiU entrar al govern amb carteres importants. Pujol ho va descartar per por de perdre espai electoral a Catalunya. De tota manera, CiU va votar a favor de la investidura d'Aznar, malgrat que el líder del PP ja tenia els suports garantits i que la decisió no va agradar a sectors del seu partit. Com a argument, Pujol va dir que els vots a Aznar servirien per donar estabilitat a Catalunya. L'exemple, el suport del PP català, amb Alberto Fernández Díaz al capdavant, als pressupostos de CiU, que aleshores governava en minoria. 

  

ERC i Zapatero, 2004: l'"Espanya plural"

Després de l'etapa d'Aznar, va ser el torn de José Luis Rodríguez Zapatero, que va guanyar les eleccions de 2004, però es va quedar a pocs escons de la majoria absoluta. El PSOE va tancar un pacte amb ERC i Esquerra Unida. Als independentistes, liderats a Madrid per Joan Puigcercós, els va convèncer la idea d'"Espanya plural" que plantejava Zapatero, que es va comprometre a impulsar el català a Europa. En aquell moment, l'Estatut començava a tramitar-se al Parlament i ERC Esperava que des del govern espanyol es respectaria el resultat. Al final, va acabar retallat i impugnat al Tribunal Constitucional, que l'acabaria de rebaixar del tot l'any 2010.
 

CiU i Zapatero, 2008: l'abstenció "vigilant" de CiU

Les relacions d'ERC amb Zapatero es van anar refredant a partir del segon any de govern, sobretot per la gestió de la carpeta de l'Estatut, fins al punt que quatre anys van votar en contra de la investidura del candidat del PSOE a la presidència. Els republicans, liderats aleshores per Joan Ridao, van rebutjar fer costat a Zapatero malgrat ser "un mal menor" precisament pel poc compliment del PSOE i per l'error d'aprovar un Estatut "retallat i mutilat". El 2008, però, Zapatero va poder continuar al capdavant del govern espanyol amb majoria simple, gràcies als vots del seu partit i a l'abstenció de bona part de l'hemicicle, començant pel PNB i CiU. A canvi, els nacionalistes catalans van aconseguir el compromís de publicar les balances fiscals, però ja en aquell moment Zapatero va dir que això no havia d'implicar obrir el debat sobre el model de finançament.

  

Moció de censura, 2018: fer fora Rajoy

Després de tancar files en resposta al procés independentista, la sentència del cas Gürtel -que acreditava la caixa B del PP- va precipitar que Pedro Sánchez presentés una moció de censura contra Mariano Rajoy. L'oposició hi va donar suport amb mínim comú denominador: fer fora Rajoy de la Moncloa. Sánhcez va aconseguir els vots d'Unides Podem, ERC, PDECat, PNB, Compromís, EH Bildu i Nova Canàries, una majoria que serviria, més endavant, per tirar endavant la investidura del govern de PSOE i Podem. El juny de 2018, Sánchez va guanyar la moció de censura i es va convertir en president del govern espanyol. Uns mesos després, al febrer i després de veure com els independentistes li tombaven els pressupostos, va convocar eleccions per l'abril. La manca d'acord va fer que els comicis s'haguessin de repetir el novembre de 2019.

  

ERC i Sánchez, 2020: la taula de diàleg

Després de la repetició d'eleccions el 2019, ERC es va trobar amb 13 diputats clau per facilitar una investidura, i la condició va ser crear una taula de diàleg per abordar el conflicte català dos anys després dels fets de 2017 i amb els líders independentistes a la presó i a l'exili. La taula es va reunir per primera vegada a la Moncloa el febrer de 2020 i va servir per posar les bases del diàleg com un "instrument per vehicular la solució" a través de la negociació i el pacte. Es reuniria fins a tres vegades, la darrera, l'any passat. La proposta catalana, descartada de bon principi, era un referèndum i l'amnistia. D'aquell plantejament de màxims en van sortir dos resultats: els indults i la reforma del codi penal, i el compromís d'avançar en la desjudicialització.
 

ERC, Junts i Sánchez, 2023: l'amnistia

L'últim exemple de partits catalans -independentistes- facilitant la governabilitat de l'Estat la trobem en aquesta legislatura. ERC ha pactat amb el PSOE una llei d'amnistia, avenços en la resolució del conflicte polític, el traspàs de Rodalies i la condonació d'una part del deute de Catalunya amb l'Estat. Per la seva banda, Junts també ha pactat una llei d'amnistia, una taula de diàleg amb el PSOE i un mediador internacional i negociar la resolució del conflicte polític. El canvi rellevant és que, sis anys després de l'1-O, l'independentisme ha renunciat a la via unilateral per la via dels fets i obre una nova etapa de diàleg amb l'Estat per mirar de resoldre la carpeta catalana per a través dels acords.