23
de novembre
de
2017, 20:47
Actualitzat:
25
de novembre,
11:30h
Concentració independentista Foto: Adrià Costa
Junts pel Sí va concórrer a les eleccions del 27 de setembre del 2015 amb un full de ruta molt clar: fer efectiva la independència de Catalunya en 18 mesos. Els resultats dels comicis van deixar clar que la independència era l'opció més votada. La majoria absoluta en escons va ser indiscutible, però no es va aconseguir superar la barrera del 50% dels vots –JxSí i la CUP van aglutinar el 47,8% dels suports-. Ara, després de la celebració de l'1-O i de constatar que la via unilateral no ha donat com a resultat fer efectiva la República que es va proclamar el passat 27 d'octubre, l'independentisme es veu obligat a redefinir la seva estratègia. "Bilateralitat" és el concepte sobre el qual comença a pivotar l'escenari que s'obrirà a partir del 21-D.
Bilateralitat amb l'estat espanyol i amb la Unió Europea. Així ho recull el novè punt de l'acord programàtic publicat per NacióDigital segellat entre Junts per Catalunya i ERC -a l'espera que sigui definitiu malgrat les reticències de la CUP, que no renuncia a la via unilateral-. També ho han dit aquest dijous tant la secretària general d'ERC, Marta Rovira, com la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal. De fet, els independentistes, amb l'espasa de Dàmocles dels processos judicials oberts, membres del Govern i de les principals entitats presos i amb el repte de gestionar el votant desencisat, són conscients que no poden arriscar-se a fer més passos en fals ni fixar calendaris que no pugui complir davant d'un Estat que mai ha posat sobre la taula la via negociada i que ha actuat amb duresa policial i judicial.
El pla EnfoCats, un dels documents de treball que tenia sobre la taula el Govern i que consta al sumari sobre l'1-O del jutjat d'instrucció número 13, recull, de fet, que fins i tot la via unilateral i la declaració d'independència es contemplaven a l'inici com a possibles instruments per forçar una negociació amb l'Estat que mai es va produir. Els intents per acordar un referèndum han estat públics i reiterats, una petició que s'ha fet també de la mà dels "comuns", que sempre han rebutjat la unilateralitat. Però ara que és Mariano Rajoy qui, a través de l'aplicació del 155, ha convocat unes eleccions, l'independentisme entén que, si guanya, el govern espanyol ja no té més marge per seguir negant-se a negociar. "El dia 22 de desembre més que mai el govern espanyol es veurà amb l'obligació d'acceptar el joc democràtic", ha afirmat Rovira.
A continuació, els cinc escenaris que expliquen com l'independentisme ha acabat assumint una redefinició del seu full de ruta després d'haver topat amb la resposta policial i judicial de l'estat espanyol, les limitacions pròpies, i la inacció europea.
1. Un 27-S sense majoria en vots
El document Enfocats reconeix que el 27-S del 2015 es va plantejar com un plebiscit en el qual es buscava "una majoria de vots" i no només d'escons. "No es produeix l'escenari desitjat: hi ha un excel·lent resultat en escons i en vots però no es guanya el plebiscit als ulls de la comunitat internacional", estableix. De fet, el programa electoral de Junts pel Sí no incloïa un referèndum perquè entenia que els mateixos comicis eren ja un plebiscit. En aquell moment, la CUP sí que va manifestar públicament que no s'havia guanyat el plebiscit. No va ser fins el 28 de setembre del 2016 que el president Carles Puigdemont va reconduir el full de ruta inicial prometent el "referèndum o referèndum" durant el debat sobre la qüestió de confiança.
2. El "referèndum o referèndum"
Tot i que la legislatura va arrencar encara amb Artur Mas al capdavant amb la declaració de desconnexió el 9 de novembre del 2015, un any més tard Puigdemont situava el país en la tessitura d'un referèndum acordat o un referèndum unilateral. Aquesta és la promesa que va fer tot recuperant el que en campanya electoral l'independentisme havia considerat una "pantalla passada". És a partir d'aleshores quan es constitueix el Pacte Nacional pel Referèndum per visibilitzar el suport majoritari a aquest instrument per resoldre el conflicte amb Espanya.
El govern espanyol, però, es nega en rotund a negociar sobre aquest escenari malgrat posar en marxa una "operació diàleg" que no va passar de les proclamacions estètiques. Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva van demanar un referèndum pactat a Mariano Rajoy en un acte a Madrid -van refusar les invitacions a fer-ho al Congrés perquè el PP buscava minoritzar-los com va passar amb Ibarretxe- i van traslladar també la reivindicació a Brussel·les. Cap dels intents de negociar van donar fruits.
Anunci de la data i la pregunta del referèndum de l'1-O Foto: Adrià Costa
3. L'intent de la via unilateral
Al juny del 2017, el Govern anuncia que pensa celebrar un referèndum vinculant l'1 d'octubre. Un mes després, Puigdemont fa una remodelació del Govern per garantir-se un equip determinat a culminar la desobediència. Però el decret de convocatòria no se signa fins el 6 de setembre, data en què s'aprova la llei del referèndum. El dia següent, s'aprova la llei de transitorietat. És en aquests moments que la unilateralitat comença a fer-se efectiva en un ple carregat de polèmica no només pel contingut de les lleis aprovades, sinó per com es van aprovar: per lectura única, que implica saltar-se els tràmits ordinaris. L'objectiu dels independentistes era poder signar el decret de convocatòria abans que el Tribunal Constitucional suspengués la llei del referèndum.
L'oposició, que anteriorment no havia volgut participar en la ponència conjunta i, en el cas dels unionistes, tampoc a la comissió d'estudi del procés constituent, va denunciar que els seus drets com a parlamentaris havien estat vulnerats. El ple del 6 i 7 de setembre és, de fet, el motiu pel qual Rajoy assegura haver aplicat el 155 per recuperar la "normalitat" a Catalunya i retornar-la a l'estat de dret. El 20 de setembre eren detingudes una quinzena d'alts càrrecs i persones vinculades a l'organització de l'1-O i començava la mobilització permanent per la qual la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela manté en presó preventiva als presidents de l'ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
4. L'1-O i la República retòrica
En un escenari de desembarcament policial, incautament de paperetes i cartells sobre el referèndum i amenaces de processos judicials i querelles per delictes com sedició i rebel·lió, se celebra el referèndum de l'1-O. Pels independentistes, vinculant i emparat en les lleis suspeses pel TC; pels "comuns, una mobilització de la qual no es podia derivar un mandat per falta de garanties; i per l'unionisme i el govern espanyol, directament, il·legal.
Malgrat que Rajoy havia promès als seus que no hi hauria urnes l'1-O, la realitat és que més de 2,2 milions persones van votar. El fet que a primera hora milers d'urnes i paperetes custodiades en secret per centenars de ciutadans fossin als col·legis -per la cessió de locals municipals hi ha 712 alcaldes investigats-, va desencadenar l'actuació policial amb un balanç de més d'un miler de ferits. El govern espanyol ni ha reconegut com a desproporcionada la càrrega ni ha reconegut mai les víctimes malgrat que les imatges van donar la volta al món.
Tot i que la llei del referèndum recollia la proclamació de la República si el "sí" guanyava, el 10 d'octubre Puigdemont decideix suspendre els efectes de la declaració d'independència a l'espera d'una eventual mediació internacional que no va arribar. I el 27 d'octubre, després d'hores convulses en què va estar a punt de convocar eleccions si el govern espanyol es comprometia a no suspendre l'autonomia de Catalunya, es va declarar al Parlament una República que no s'ha fet efectiva. En paral·lel, el Senat aprovava el 155 amb el vistiplau del PP, el PSOE i Ciutadans, Rajoy cessava el Govern i convocava eleccions pel 21 de desembre.
Un home, que es resistia a ser mogut, és foragitat a la força per la policia espanyola l'1-O. Foto: ACN.
5. La por a la violència, l'autocrítica i el canvi de full de ruta
El buit es fa sonor després de la declaració d'independència del divendres 27 d'octubre. El Govern renuncia a fer una crida a la mobilització i a l'ocupació, per exemple, de les infraestructures clau per por a una resposta de violència "amb sang" al carrer per part de l'estat espanyol, segons argumenta l'independentisme. Després d'un cap de setmana de desconcert, Puigdemont i alguns consellers reapareixen a Brussel·les. Junqueras i altres set membres del Govern són empresonats el 2 de novembre per ordre de la jutge Lamela mentre que els membres de la mesa i Carme Forcadell aconsegueixen esquivar la presó amb el pagament d'una fiança.
En aquest context traumàtic, membres del Govern i dirigents dels partits independentistes han començat a fer autocrítica i a reconèixer que no s'estava "preparat" per afrontar aquest escenari i fer efectiva la República proclamada. La negociació que esperaven per part de l'estat espanyol en un escenari d'extrema gravetat, tampoc es produeix i els principals líders europeus han tancat files amb el govern de Rajoy.
Els canvis en el full de ruta per concórrer a les eleccions acaba sent un debat ben viu en els partits independentistes per concórrer a les eleccions del 21-D. L'encaren amb el repte d'intentar que els seus votants no només no es desmobilitzin sinó que s'aconsegueixi aquella majoria en vots que no es va assolir el 27-S. El referèndum acordat segueix sense ser descartat i la reivindicació de la "bilateralitat" pot suposar la renúncia a la via unilateral. Una bilateralitat que es va estroncar en la negociació de l'Estatut, quan per acció del PP i del Tribunal Constitucional i la passivitat del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero va incomplir la promesa d'aprovar l'Estatut que fos votat pels catalans.
Ara que és Rajoy qui posa les urnes i que el conflicte català s'ha situat al cor d'Europa i, per tant, el resultat del 21-D serà altament observat, Junts per Catalunya i ERC entenen que obrir una via de negociació serà ja inajornable si aquesta vegada arrasen. No ho veu així la CUP, que considera que la unilateralitat seguirà sent l'únic instrument per aconseguir un estat propi perquè, al seu judici, la via negociada amb Espanya està esgotada.