Aquest divendres, la vicesecretària d'organització del Partit Popular, Carmen Fúnez, serà a Catalunya, amb actes previstos a Sant Adrià de Besòs i Badalona. Serà una altra visita d'un dirigent de Génova. Les darreres setmanes han estat a Catalunya la secretària general, Cuca Gamarra, i el portaveu al Congrés, Miguel Tellado, amb actes amb Daniel Sirera, el cap del grup popular a Barcelona. Les estades de Fúnez són sovintejades. Alberto Núñez Feijóo té clar que el seu camí per la Moncloa passa necessàriament per incrementar la seva presència a Catalunya.
Segons expliquen veterans de la formació, després d'uns bons resultats en municipis i autonomies espanyoles que han tenyit de blau el mapa polític, no s'esperen increments sensibles del vot conservador a l'Espanya profunda, on el PP ha tocat sostre. En canvi, no és així és a Catalunya, on el PP ha obtingut millors resultats en el passat.
Un històric amb alt-i-baixos
A les eleccions del 23-J, els de Feijóo van sumar sis escons catalans al Congrés. Un retorn a uns resultats mitjans del PP, després del desgavell produït en les dues eleccions del 2019, ja amb Pedro Sánchez a la Moncloa. Amb l'1-O i la sentència del Tribunal Suprem, amb Pablo Casado a Génova, l'electorat va deixar la representació dels populars sota mínims. En les eleccions d'abril, tan sols Cayetana Álvarez de Toledo va ser elegida. Amb un perfil aliè a la política catalana, Casado la va destinar a liderar la llista a Barcelona, on el seu estil i el to radical del seu discurs va xocar amb sectors del partit. Uns mesos després, en les eleccions de novembre, el PP va sumar un escó, el de l'exdelegada del govern espanyol María de los Llanos de Luna.
Va ser Nacho Martín Blanco, fins feia poc dirigent de Ciutadans, qui va encapçalar la candidatura del PP a Barcelona el 23-J del 2023. Feijóo va assolir sis diputats catalans i va fregar les parets de la Moncloa, però no va poder impedir que Pedro Sánchez fos investit gràcies a una aliança amb Sumar i un acord amb les forces perifèriques.
Entre fregar el triomf (8) i tocar la glòria (11)
Si s'observen els resultats de les darreres dècades des del 1993, quan Felipe González va guanyar les seves darreres eleccions, queda clar quants diputats catalans necessita Feijóo per assolir la victòria. En circumstàncies normals, el PP obté 8 diputats en les eleccions que guanya o està a punt de guanyar. Així va ser en les eleccions del 1993 i del 1996, les primeres que guanya José María Aznar.
Baixar de vuit ja és un risc. El 2004, amb l'impacte dels atemptats de l'11-M, Mariano Rajoy va passar a liderar l'oposició. Van ser sis diputats en aquella elecció (626.107 vots i un 15,58%). Exactament la meitat de quatre anys abans, el 2000, el de la majoria absoluta aznariana (12 diputats, 768.318 vots i un espectacular 23,12%). El 2008, quan José Luis Rodríguez Zapatero va ser reelegit, el PP català va reclutar vuit diputats. Tornaria a pujar el 2011, l'any de la majoria absoluta de Rajoy.
Els populars van baixar a cinc en les eleccions del 2015 i en van treure sis en les del 2016, convocades davant del bloqueig polític al Congrés. Només el procés i la crispació generada, amb la irrupció de noves forces com Podem i Ciutadans, van permetre a Rajoy continuar a la Moncloa.
La difícil relació Génova-PP català
Feijóo ha demanat en diverses ocasions als populars catalans que treballin per recuperar l'espai que havien tingut. Però la línia estratègica del dirigent gallec només ha fet que fluctuar entre la intransigència i intents estrambòtics d'obertura a Junts. Pensant més en una CiU que ja no existeix que no pas en la voluntat de trobar-se amb el partit de Carles Puigdemont.
Però aquestes contradiccions han enverinat la relació amb la direcció d'Alejandro Fernández. En especial, pel que fa a la relació amb Junts, que alguns dirigents de Génova propugnen de manera més o menys ambigua (com Esteban González Pons). El moment més tens es va produir quan Feijóo, en plena campanya de les eleccions gallegues, va obrir-se a estudiar un"indult condicionat" a Puigdemont. Fernández es va mostrar en tot moment contrari als intents -sempre confusos- de Feijóo per aproximar-se a Junts.
El millor resultat, però, el va obtenir l'any 2000, amb 12 diputats. Va ser el triomf d'Aznar, que aviat es va precipitar en una tendència de radicalització que acabaria abruptament. El PP que va superar el 20% a Catalunya era el del Pacte del Majestic i les relacions esplèndides amb CiU, que va fer que les sigles conservadores fossin vistes fins i tot amb simpatia per un sector de la Catalunya burgesa. Els millors resultats dels populars han estat en temps de moderació. El que no se sap és si, presoner de la crispació que ha generat, al PP han reflexionat sobre les raons d'aquelles victòries.