28
de març
de
2022, 09:40
Actualitzat:
12:33h
Pràcticament des que va arrencar el 2022, un debat recorre Junts: és convenient celebrar el congrés que marquen els estatuts del partit -les normes internes estipulen que s'ha de reunir cada dos anys- o és millor ajornar-lo fins després de les eleccions municipals de l'any vinent? La pregunta, irresolta, és al centre de la trobada que mantenen des d'aquest diumenge els membres de l'executiva de la formació que presideix Carles Puigdemont i lidera orgànicament Jordi Sànchez com a secretari general. Dirigents consultats per NacióDigital assenyalen que el conclave resulta "inevitable" i que, si es produeix, té molts números d'abordar la renovació de càrrecs.
Veus amb pes públic com Lourdes Ciuró, consellera de Justícia, s'han pronunciat en les últimes hores -ho va fer entrevistada per aquest diari- a favor d'una "endreça" interna del partit perquè, segons defensa, "ara no està per donar resposta a la realitat que tenim". Junts es va fundar com una escissió del PDECat -que era a qui pertanyia originalment la marca, qüestió encara pendent de resoldre's als tribunals- amb Puigdemont al capdavant i la immensa majoria dels lideratges carismàtics de l'espai. Des del primer moment es va constatar l'existència de dues ànimes, la més pragmàtica i la més partidària de la confrontació, que coincidien -no sempre de manera exacta- amb la procedència dels implicats. En essència, un sector amb trajectòria convergent i postconvergent i un altre arrenglerat amb els independents que van acompanyar Puigdemont en la candidatura del 21-D, eleccions en què van imposar-se a ERC.
La vigència del debat estratègic és palpable, com demostra el fet que, 24 hores després de la publicació de l'entrevista de Ciuró a NacióDigital, Junts va emetre un comunicat per desautoritzar-la en referència a dues qüestions: a possibles acords amb el PSC a la Generalitat, i al fet que digués que la majoria del 52% "són els pares". "El partit no es planteja en cap cas acords de govern a la Generalitat amb partits que no formen part d'aquesta majoria independentista", indicava el text, que també "refermava" el compromís amb els resultats obtinguts a les eleccions del 14-F. El discurs de gestió que emana dels càrrecs governamentals sovint casa amb dificultat amb les posicions de confrontació, que tenen projecció pública sobretot en xarxes socials.
La direcció -i també la tria de membres del Govern- també és reflex dels equilibris, perquè hi ha tant Laura Borràs com Damià Calvet, que es van enfrontar a les primàries per la candidatura a la presidència de la Generalitat amb victòria esclatant per l'ara presidenta del Parlament. El nom de Borràs apareix sempre en totes les travesses, tant per càrrecs orgànics com quan s'acosten eleccions, i el cas del previsible congrés de l'estiu no és una excepció. La incògnita més gran, encara no resolta i que depèn de Waterloo, és si Puigdemont deixarà la presidència del partit. Dirigents que han estat en contacte amb ell sostenen que aquest moviment es podria produir en cas que la justícia europea avalés la seva immunitat i pogués tornar a Catalunya "com un líder de país i no com el líder només d'un partit". Per això, però, queden moltes pantalles.
La qual cosa no treu que les especulacions, verbalitzades en privat per càrrecs del partit, funcionin a ple rendiments des de fa setmanes. Van des de la possibilitat d'una aliança entre Jordi Sànchez i Jordi Turull -vicepresident de Junts- per tal que el primer assumeixi la presidència i el segon la secretaria general en cas que Puigdemont abandoni el lideratge representatiu de les sigles; fins a l'escenari d'acord entre els afins a Turull -que no són pocs, i tenen pes dins del Govern i en l'estructura territorial- i l'entorn de Borràs, pendent que se li obri judici oral pel presumpte cas de malversació vinculat a la seva etapa al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Veus del partit, malgrat el suport monolític exhibit en públic, defensen anar "construint un relleu" per si arriba el moment d'una hipotètica suspensió o condemna.
En tot cas, Turull sempre ha negat la voluntat d'accedir a la secretaria general. El seu nom apareix entre els afins com a relleu de Sànchez -més d'un ha arribat a verbalitzar que el partit "sí que funcionaria" amb l'exconseller de la Presidència al capdavant de la maquinària-, però ell no s'ha mogut de la posició. El problema del secretari general és que, malgrat que ningú l'ha qüestionat públicament, en privat no són pocs els membres de la cúpula que no en parlen en termes elogiosos. "No sap portar el partit", ha arribat a assenyalar un alt càrrec consultat. La gestió del pacte amb el PSC, ERC i els comuns per la immersió, marxa enrere inclosa de Junts, també ha motivat crítiques. En canvi, la gestió feta de cara a les municipals amb alcaldes del PDECat -sense fitxatges però amb pactes de no agressió, en essència- rep aplaudiments interns.
Els estatuts estipulen que, en cas de congrés, hi ha d'haver una ponència organitzativa -via per fer canvis en una direcció en la qual Ciuró hi demanava un "paper clau" per a Turull- i una de política. En aquest últim cas, el debat també és rellevant. Junts s'ha situat com a garant de la confrontació amb l'Estat en contraposició a l'aposta pel diàleg -fins ara sense resultats palpables- d'ERC, però episodis com el de Pau Juvillà han erosionat el discurs. De moment, el partit avala que el Consell per la República, liderat per Puigdemont, elabori el nou full de ruta de l'independentisme. Les reunions celebrades des de la primavera de l'any passat no han servit per acostar posicions entre els actors malgrat la voluntat d'aparcar les diferències existents des del 2017.
En el mentrestant, el ventall de pactes s'ha anat obrint progressivament. Junts va pactar el 2019 amb el PSC el govern de la Diputació de Barcelona, i veus amb presència al Govern -com ara Ciuró- defensen no "autoexcloure's" de cap aliança, tampoc amb els socialistes, que al llarg del primer any de legislatura s'han establert com a àrbitres dels grans pactes, renovació de càrrecs i llengua -ara el pacte signat dijous està en l'aire pel fre de Junts- inclosos. Els dos partits han teixit acords sobre els Jocs Olímpics d'Hivern i també sobre l'extinta ampliació de l'aeroport del Prat, però hi ha episodis no exempts de tensió interna: el nomenament d'Enric Hernández com a màxim responsable de la Xarxa Audiovisual Local (XAL) ha enervat la direcció, on hi ha membres que maniobren per vetar-lo. El desenllaç arribarà la setmana entrant.
I, en l'horitzó de qualsevol estratègia, hi apareix el pols permanent amb ERC, que viurà una nova entrega amb les municipals a l'espera de quan siguin les properes eleccions catalanes. Quan arribin, qui serà el candidat? Això també sobrevolarà el congrés, si s'acaba convocant. Laura Borràs, en cas de no estar inhabilitada, repetirà? Aixecarà el dit, a diferència del que va fer el 2020, el vicepresident Jordi Puigneró? Ho farà Jaume Giró, conseller d'Economia proposat per Sànchez i pendent de fer-se militant? De la resposta a aquestes preguntes també se'n podrà inferir l'estratègia que se seguirà. I si, en cas de poder formar part del Govern, s'imposa la via de ser-hi presents en qualsevol circumstància o la de quedar-se'n fora. Com, per cert, defensava Puigdemont després de les eleccions de l'any passat després de quedar per darrere d'ERC.
Veus amb pes públic com Lourdes Ciuró, consellera de Justícia, s'han pronunciat en les últimes hores -ho va fer entrevistada per aquest diari- a favor d'una "endreça" interna del partit perquè, segons defensa, "ara no està per donar resposta a la realitat que tenim". Junts es va fundar com una escissió del PDECat -que era a qui pertanyia originalment la marca, qüestió encara pendent de resoldre's als tribunals- amb Puigdemont al capdavant i la immensa majoria dels lideratges carismàtics de l'espai. Des del primer moment es va constatar l'existència de dues ànimes, la més pragmàtica i la més partidària de la confrontació, que coincidien -no sempre de manera exacta- amb la procedència dels implicats. En essència, un sector amb trajectòria convergent i postconvergent i un altre arrenglerat amb els independents que van acompanyar Puigdemont en la candidatura del 21-D, eleccions en què van imposar-se a ERC.
La vigència del debat estratègic és palpable, com demostra el fet que, 24 hores després de la publicació de l'entrevista de Ciuró a NacióDigital, Junts va emetre un comunicat per desautoritzar-la en referència a dues qüestions: a possibles acords amb el PSC a la Generalitat, i al fet que digués que la majoria del 52% "són els pares". "El partit no es planteja en cap cas acords de govern a la Generalitat amb partits que no formen part d'aquesta majoria independentista", indicava el text, que també "refermava" el compromís amb els resultats obtinguts a les eleccions del 14-F. El discurs de gestió que emana dels càrrecs governamentals sovint casa amb dificultat amb les posicions de confrontació, que tenen projecció pública sobretot en xarxes socials.
La direcció -i també la tria de membres del Govern- també és reflex dels equilibris, perquè hi ha tant Laura Borràs com Damià Calvet, que es van enfrontar a les primàries per la candidatura a la presidència de la Generalitat amb victòria esclatant per l'ara presidenta del Parlament. El nom de Borràs apareix sempre en totes les travesses, tant per càrrecs orgànics com quan s'acosten eleccions, i el cas del previsible congrés de l'estiu no és una excepció. La incògnita més gran, encara no resolta i que depèn de Waterloo, és si Puigdemont deixarà la presidència del partit. Dirigents que han estat en contacte amb ell sostenen que aquest moviment es podria produir en cas que la justícia europea avalés la seva immunitat i pogués tornar a Catalunya "com un líder de país i no com el líder només d'un partit". Per això, però, queden moltes pantalles.
La qual cosa no treu que les especulacions, verbalitzades en privat per càrrecs del partit, funcionin a ple rendiments des de fa setmanes. Van des de la possibilitat d'una aliança entre Jordi Sànchez i Jordi Turull -vicepresident de Junts- per tal que el primer assumeixi la presidència i el segon la secretaria general en cas que Puigdemont abandoni el lideratge representatiu de les sigles; fins a l'escenari d'acord entre els afins a Turull -que no són pocs, i tenen pes dins del Govern i en l'estructura territorial- i l'entorn de Borràs, pendent que se li obri judici oral pel presumpte cas de malversació vinculat a la seva etapa al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Veus del partit, malgrat el suport monolític exhibit en públic, defensen anar "construint un relleu" per si arriba el moment d'una hipotètica suspensió o condemna.
En tot cas, Turull sempre ha negat la voluntat d'accedir a la secretaria general. El seu nom apareix entre els afins com a relleu de Sànchez -més d'un ha arribat a verbalitzar que el partit "sí que funcionaria" amb l'exconseller de la Presidència al capdavant de la maquinària-, però ell no s'ha mogut de la posició. El problema del secretari general és que, malgrat que ningú l'ha qüestionat públicament, en privat no són pocs els membres de la cúpula que no en parlen en termes elogiosos. "No sap portar el partit", ha arribat a assenyalar un alt càrrec consultat. La gestió del pacte amb el PSC, ERC i els comuns per la immersió, marxa enrere inclosa de Junts, també ha motivat crítiques. En canvi, la gestió feta de cara a les municipals amb alcaldes del PDECat -sense fitxatges però amb pactes de no agressió, en essència- rep aplaudiments interns.
Els estatuts estipulen que, en cas de congrés, hi ha d'haver una ponència organitzativa -via per fer canvis en una direcció en la qual Ciuró hi demanava un "paper clau" per a Turull- i una de política. En aquest últim cas, el debat també és rellevant. Junts s'ha situat com a garant de la confrontació amb l'Estat en contraposició a l'aposta pel diàleg -fins ara sense resultats palpables- d'ERC, però episodis com el de Pau Juvillà han erosionat el discurs. De moment, el partit avala que el Consell per la República, liderat per Puigdemont, elabori el nou full de ruta de l'independentisme. Les reunions celebrades des de la primavera de l'any passat no han servit per acostar posicions entre els actors malgrat la voluntat d'aparcar les diferències existents des del 2017.
En el mentrestant, el ventall de pactes s'ha anat obrint progressivament. Junts va pactar el 2019 amb el PSC el govern de la Diputació de Barcelona, i veus amb presència al Govern -com ara Ciuró- defensen no "autoexcloure's" de cap aliança, tampoc amb els socialistes, que al llarg del primer any de legislatura s'han establert com a àrbitres dels grans pactes, renovació de càrrecs i llengua -ara el pacte signat dijous està en l'aire pel fre de Junts- inclosos. Els dos partits han teixit acords sobre els Jocs Olímpics d'Hivern i també sobre l'extinta ampliació de l'aeroport del Prat, però hi ha episodis no exempts de tensió interna: el nomenament d'Enric Hernández com a màxim responsable de la Xarxa Audiovisual Local (XAL) ha enervat la direcció, on hi ha membres que maniobren per vetar-lo. El desenllaç arribarà la setmana entrant.
I, en l'horitzó de qualsevol estratègia, hi apareix el pols permanent amb ERC, que viurà una nova entrega amb les municipals a l'espera de quan siguin les properes eleccions catalanes. Quan arribin, qui serà el candidat? Això també sobrevolarà el congrés, si s'acaba convocant. Laura Borràs, en cas de no estar inhabilitada, repetirà? Aixecarà el dit, a diferència del que va fer el 2020, el vicepresident Jordi Puigneró? Ho farà Jaume Giró, conseller d'Economia proposat per Sànchez i pendent de fer-se militant? De la resposta a aquestes preguntes també se'n podrà inferir l'estratègia que se seguirà. I si, en cas de poder formar part del Govern, s'imposa la via de ser-hi presents en qualsevol circumstància o la de quedar-se'n fora. Com, per cert, defensava Puigdemont després de les eleccions de l'any passat després de quedar per darrere d'ERC.