La partida que està jugant Catalunya és d'abast internacional. Ja no serveix de res el sistema de pacte entre elits heretat de la transició espanyola, amb sopars a reservats dels restaurants de Madrid i entrevistes secretes a finques de caça patrimoni de l'estat. A Espanya encara estan en aquella fase, però la política catalana ha de satisfer, de grat o per força, un objectiu clar i precís marcat des de la majoria social: convocar una consulta i, un cop guanyada, declarar un estat independent. No hi ha marge per a la martingala de sempre. I això, a Catalunya, ho sap tothom excepte Duran Lleida i Pere Navarro.

Així les coses, Govern i Parlament han de continuar acumulant raons democràtiques de cara a l'opinió pública internacional. De moment, Catalunya és un país on es manifesten 1'6 milions de ciutadans sense trencar ni una paperera i, per contra, Madrid és un lloc on Falange és perfectament legal i on la kale borroka, si és espanyola, no porta a la presó. Catalunya demana votar i Espanya amenaça amb el Codi Penal als que reclamen democràcia.

Però ara canviem de fase. El govern espanyol intentarà allargassar els contactes en espera d'una hipotètica recuperació econòmica que desmobilitzi una part del catalanisme. Per això crec que el Govern ha de preparar una proposta treballada, viable i acceptable com a punt de partida per a una negociació entre els dos futurs estats. Una oferta generosa de repartiment del deute i ajuda decreixent a Espanya que pugui ser vista amb bons ulls per la resta de socis europeus. Aquest oferiment hauria de permetre, a més, demanar un arbitratge internacional i de prestigi.

Una acció d'aquest tipus seria un senyal inequívoc del fet que Catalunya és un país seriós i del tot decidit a emancipar-se. La jugada és internacional, com dèiem al principi, i una oferta sempre és l'inici d'una negociació. Per ara, Madrid ha dit "no" al pacte fiscal i "no" a la consulta. El tercer "no" serà al simple fet de negociar... El quart ja no caldrà.