Diumenge vinent els candidats catalans se sotmetran a les urnes de l'Europarlament.

Ja han passat deu dies des que es va donar el tret d'inici de la campanya per a les eleccions europees. Des d'aleshores, els caps de llista dels partits polítics catalans s'han desplaçat amunt i avall per la geografia catalana intentant donar-se a conèixer per esgarrapar vots.

Ramon Tremosa (CiU), Josep Maria Terricabras (ERC), Javi López (PSC), Santiago Fisas (PP) i Ernest Urtasun (ICV-EUiA) intenten marcar perfil i crear tendència, alguns ho fan amb més encert i de forma pròxima, altres prefereixen el faristol i mantenir el públic a certa distància. Tots ells tenen les seves manies, fílies i fòbies, i es troben molt marcats pels seus orígens. 

Tremosa, el nòrdic que canta en una coral

Si es pensaven que Artur Mas era un home extraordinàriament quadriculat, no se'n vagin encara que n'hi ha un que ho és més: en Ramon Tremosa. El candidat de CiU a les eleccions europees és un tipus extraordinàriament racional. És un mediterrani que vol ser “nòrdic”. De fet, és una de les paraules que més utilitza en els seus mítings en els que presenta el balanç de feina feta com europarlamentari. Per a ell és un senyal d'honestedat, una virtut que, ben mirat, aixopluga moltes altres.

El candidat Tremosa es deixa portar pel territori i l'encanta que un magatzemista de cireres o un criador de tonyines li reconeguin aquella gestió que un dia va fer amb un comissari alemany. Home de clenxa geomètrica menja cada migdia un plàtan. Interactua amb la parròquia igual que ho fa amb un comissari europeu: amb professionalitat prussiana i una seguretat insòlita. Canta a la coral de Gràcia. Parla bé d'Europa i mostra desacomplexadament el seu independentisme. Al capdavall, per a Tremosa, la independència és la sortida més racional i intel·ligent que necessita el país. I com home quadriculat, d'aquí no el treus ni amb aigua calenta. Tremosa, doncs, no perd el “nord” ni per campanya, explica Quico Sallés.

Terricabras, catedràtic de la franquesa
 
Si una frase repeteix constantment el número u d'ERC és 'amb franquesa'. Catedràtic i filòsof i amb una vis teatral que combina amb el seu discurs de professor universitari, Terricabras es coneix per afegir un esforç d'honestedat a cada argument que defensa. Per això hi posa la franquesa sempre per endavant, fins i tot quan el que ha de dir no és ben bé el que espera l'interlocutor, i com que ho diu sovint cal entendre que creu que la política serveix per construir somnis a partir de realitats no sempre agradables, però en cap cas per amagar misèries.

Home de distància curta, en campanya se'l veu més còmode parlant a peu pla que no pas rere el faristol i fa la sensació que per a ell un acte polític és la part del mig d'una agradable conversa amb militants, simpatitzants o passavolants. Per això és fàcil trobar-lo fent-la petar a l'entrada del local abans del miting i si no l'apressen, també es queda xerrant en acabar. Potser es perquè es queda amb el neguit que no l'hagin acabat d'entendre, encara que s'esforci sempre a parlar 'amb franquesa', manifesta Jordi Palmer.

López, forjat en les delegacions d'estudiants

Qui es miri i s’escolti Javi López segurament pensi que fa cara d’haver-se escapat d’un consell d’estudiants de la Facultat de Dret, i no anirà desencaminat. Etern delegat de classe i cara de bon jan, es nota que ha construït la seva identitat política en les bases joves del partit. Es troba còmode en ambients reivindicatius i de protesta (de fet, ha estat ell el que ha engrescat els seus pares a militar al partit). Un exemple en són les trobades d’estiu amb joventuts socialistes europees, que han fet petjada al seu discurs, que porta ben après.

En campanya encara no se l’ha vist gaire en contacte amb la gent a peu de carrer, però se li nota que és una persona senzilla en el tracte. Sembla tímid, i de fet reconeix que la política l’ha ajudat a relacionar-se amb la gent. Té bona química amb els seus col·laboradors a la campanya: sovint comparteix amb ells rialles i gestos d'afecte. Després dels actes acostuma a marxar a corre-cuita, però mai es descuida d’acomiadar-se dels assistents i de la premsa.

Ha crescut al barri de Sant Ramón de Les Corts, parla un català amb clara influència del castellà, i porta una vida força senzilla, pròpia d’un jove senzill de 28 anys: comparteix pis (cosa que assegura que no vol canviar) al centre de Barcelona, va en moto (una Vespa) i li agrada el futbol (veurà amb interès la final de la Champions perquè és matalasser i antimadridista). És un gran aficionat a la música independent: no només recomana cada dia una cançó al seu compte de Twitter, sinó que també ha triat ell mateix la música del final dels mítings (tremendament enganxosa) declinant el recurs fàcil que li van proposar, el sempre escaient Bruce Springsteen (que, per cert, no li agrada). A més, quan anava a la universitat, va muntar una productora que va organitzar concerts de Señor Chinarro, The Lorient i Extraperlo, entre d’altres. Vesteix a l’estil Slim-fit que porten molts joves, amb texans ajustats, camises, mitjons i sabates de colors. A un reportatge a La Vanguardia li van fer notar que porta un rellotge clàssic que no lliga amb el seu vestir juvenil: no li importa gaire. Era del seu avi, fuster gallec, i no se’l treu gairebé mai, segons relata Pilar Carracelas.

Fisas, el candidat tranquil 

L'eurodiputat Santi Fisas és el que se'n diu "un senyor de Barcelona". O així és com coincideixen en descriure'l la majoria dels seus interlocutors. Culte, bon conversador, afable, documentat, proper en el tu a tu, sense estridències, amb un punt de timidesa... I amb possibles. Un candidat que perfectament podria estar encapçalant la llista d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC).

Totes aquestes característiques farien pensar, a priori, que el PPC reservaria Fisas per a actes de petit format amb dirigents d'empreses, de l'alta societat, del Círculo Ecuestre, del Club de Polo... Però no. L'han fet passejar pel mercat de Figueres, la fira de maig de Berga, la crema del Dimoni de Badalona... I Fisas no hi acaba de trobar el seu lloc. No és que no s'hi desenvolupi bé, però com a número 12 de la llista popular "nacional", la projecció mediàtica que té és la que té. I, escortat a tothora per l'omnipresent Alícia Sánchez-Camacho, tampoc no acaba de necessitar adquirir més solera amb el "populacho".

Ah. I s'oposa al dret a decidir, és clar. Però, quan ho diu, no acabes de tenir clar si ho fa perquè li toca. De fet, va entrar en política no pas de la mà d'Alianza Popular, sinó del Centre Català i de la Unió del Centre de Catalunya (UCC), el partit que amb la UCD va formar la coalició Centristes de Catalunya. Els orígens compten, recorda Bernat Ferrer.

Urtasun, diplomàtic seductor 

Ben plantat (frega l’1,90), vestit de manera informal (sense corbata, com és usual en els ecosocialistes), amb una mica de barba hipster i una certa semblança a l’actor català Quim Gutiérrez, Ernest Urtasun s’adiu al perfil de diplomàtic que és. Sap quedar bé i seduir en les distàncies curtes, sobretot abans dels mítings, quan dibuixa un generós i estudiat somriure que en els finals dels actes acostuma a acompanyar amb aplaudiments al públic.

Bon orador i amb facilitat per projectar la veu, ha trepitjat poc el carrer i en l’únic contacte de proximitat (amb els treballadors d’Alstom) se l’ha vist un pèl fred, rígid i incòmode. A Sant Feliu de Llobregat, passejant entre les paradetes de les Festes de Primavera, ha cedit el protagonisme a Dolors Camats, que sí rebia comentaris i salutacions. Ha trigat tres dies a apropar-se als periodistes i parlar-hi, subratlla Carles Batalla.