Si bé caldrà esperar el 1972 perquè, a Catalunya Nord, aparegui una formulació catalanista clarament política i organitzada en forma de partit, tot al llarg del segle XX ja s’hi havien produït manifestacions diverses de caràcter prepolític. “Hi ha un únic remei: entendre’ns amb els nostres veïns de Barcelona per aconseguir la Catalunya lliure” afirmaven alguns vinyataires rossellonesos el 1902. Prat de la Riba, director de La Veu de Catalunya, se’n feia ressò a l’article Separatisme al Rosselló i era detingut i empresonat. Joan Amade, el 1910, al Teatre Municipal de Perpinyà, parla sobre “la qüestió catalana” des d’una perspectiva socioeconòmica i no folklòrico-cultural com era habitual i, el 1912, publica L’idée regionaliste.

Aquest any, M. Nougaret proposa la substitució del català pel francès en nom del progrés, fet que genera una gran indignació popular que culmina en un acte d’afirmació catalana, el 22 de desembre, data en què J. Amade parla de “l’ànima rossellonesa”, amb el Teatre Municipal ple de gom a gom, des d’una hora abans d’iniciar-s’hi l’acte, mentre els assistents entonen Muntanyes regalades i Lo cant del Vallespir, en un ambient d’entusiasme catalanista.    

El 1919, el periodista Just Calveyrach assegura a la Rennaissance Catalane que hi ha 318 nord-catalans independentistes que mantenen en secret la seva posició i, el 1936, apareix Nostra Terra, publicació i entitat, encapçalada per Alfons Mias, que va més enllà de l’estadi exclusivament cultural i fa plantejaments parapolítics sobre el fet nacional, comprenent tots els Països Catalans, amb la Joventut Catalanista de les comarques del nord. Però la guerra del 36 al sud i la II Guerra Mundial al nord, comportaran una frenada dràstica en la línia ascendent de presa de consciència nacional que s’anava produint. El 1960 neix el Grup Rossellonès d'Estudis Catalans, que, amb el Grup Cultural de la Joventut Catalana, organitzarà la Universitat Catalana d’Estiu, el 1968, a partir d’unes primeres jornades. 

Amb el revulsiu del Maig del 68 a París, el cantant Reinald Dedies i l’advocat Miquel Mayol s’integren al Grup, que es transforma en Front de la Joventut Catalana (FJC) i es dota d’un front polític, mentre conceptes com “colonialisme interior” i “alliberament nacional dels Països Catalans” ja circulen en els ambients més combatius. Com que alguns joves estudiaven a la Universitat de Montpeller, aquell catalanisme polític incipient es veurà influït, molt directament, per Robert Lafont i l’occitanisme d’esquerres, seduït en part pel PSU de M. Rocard i enfortit per una mirada de Països Catalans que el nou independentisme d’esquerres ja promovia a l’altra banda de la frontera.

El 1970, sorgirà el Comitè Rossellonès d’Estudis i Animació (CREA), amb els seus òrgans Resistència Nova i La Falç, que el 1972 es transformarà en Esquerra Catalana dels Treballadors, amb Miquel Mayol, primer partit polític nord-català de la història, independentista i de Països Catalans. Paral·lelament, en l’àmbit del centredreta, Gilbert Grau funda el semiclandestí Comitè per a la Unió de les Dues Catalunyes (1967), el Comitè per a l’Estatut Particular del Rosselló, actiu els anys 1968 i 1969, tots molt lligats a la seva persona, i, amb Josep Deloncle i Pau Roure, l’Acció Regionalista Catalana (1972), amb alguna experiència electoral fracassada i una vida efímera, així com el Partit Federalista Europeu de Catalunya que els succeirà. Deloncle, a més, crearà Socors Català per atendre els refugiats del sud (1972).

La fundació de l’Esquerra Catalana dels Treballadors (ECT), sense cap vincle ni dependència de partits francesos, té lloc el 21 i 22 d’octubre de 1972 al castell de Pradells, a Sant Llorenç de Cerdans, al Vallespir. L’artífex i nom principal en serà Miquel Mayol, escollit secretari general, i Joan Pere Pujol, tresorer, amb altres noms destacats com Pere Iu Baron, M. Àngels Falqués i Jaume Roure. L’ECT era la culminació lògica d’un procés en què havien confluït factors polítics, econòmics i  generacionals. Catalunya Nord era el refugi tranquil i de temperatura agradable per a milers de jubilats del nord de França i, a partir del 1962 amb la independència d’Algèria, molts ciutadans amb passaport francès van acabar per establir-s’hi, mentre els joves catalans es veien forçats a l’exili econòmic, nord enllà, cercant feina. L’agricultura reculava i la indústria estava en crisi, mentre anaven tancant empreses del sector del calçat, conserves de fruita, destil·leries, mines de ferro o bé del tèxtil. L’emigració de joves autòctons i l’arribada de població forastera nova generava un canvi demogràfic que feia retrocedir més encara la llengua catalana. 

El Grup Guillem de Cabestany, el 1970, apareixia amb el cantant Pere Figueres al capdavant, mentre el CREA difonia la consigna de lluita “No a la colonització. Resistència” i acabava els seus comunicats amb “Visquen els Països Catalans units, lliures i socialistes!”. És en aquest marc que s’havia fundat l’ECT, que, cinc mesos després, ja anava a unes eleccions en què obtenia uns resultats modestos. Tanmateix, la defensa de la llengua i la cultura catalanes, el suport al medi ambient i tot de mesures socials i econòmiques a favor de les classes populars, constituïen un programa coherent que desbordava en complicitats les sigles estrictes del jove partit i acabava influint en les altres forces polítiques presents al territori.      

D’ençà del seu naixement, l’ECT va tenir la consciència de pertànyer al moviment d’alliberament nacional dels Països Catalans, es definia com a revolucionari i considerava que la situació de Catalunya Nord era un cas clar d’opressió nacional, en la qual l’alliberament nacional era inseparable de l’emancipació social dels treballadors. Progressivament influïda pel PSAN, l’objectiu final n’era l’Estat Socialista dels Països Catalans, si bé com a primer pas reclamava un Estatut Nacional d’Autonomia en el marc de l’Estat francès. Adherida a la Carta de Brest, al costat d’altres grups independentistes europeus, era contrària a la lluita armada, traduí al català el Llibre Roig de Mao Zedong, en els moments de màxima difusió d’aquesta obra, i va prendre posició contra la invasió turística, la nuclearització i l’explotació d’urani, defensà la pagesia i també sostingué la catalanització dels topònims. L’arribada de F. Mitterrand a la presidència de la República coincidí amb una crisi interna que comportà l’autodissolució de l’ECT el 1981.

La revista La Falç, heretada del CREA, fou el portaveu oficial del partit i és aquí on el 1971 s’havia emprat, per primer cop, la denominació “Catalunya Nord”, que s’arribarà a popularitzar fins als nostres dies, sobretot a partir de 1974 amb l’aparició del Petit llibre de Catalunya Nord, de l’enginyer agrònom Llorenç Planes, el qual col·laborava en aquesta revista, de París estant, amb articles signats com a Pere Petit, tot i no militar a l’ECT. La Falç tingué un paper essencial en la presa de consciència nacional al nord, introduí l’ús del català com a fet normal en l’activitat política i les seves portades d’impacte eren, de fet, veritables cartells de propaganda ideològica.

Dissolta l’ECT, els seus membres més destacats van optar per diferents fronts de lluita, dintre una concepció àmplia de la catalanitat cultural, nacional i política de Catalunya Nord amb la resta del país. Així, Miquel Mayol, que durant anys tenia la seu de l’ECT al carrer Foy, 10, de Perpinyà, a la porta del costat del seu despatx professional, sempre amatent a totes les causes reivindicatives, serà diputat al Parlament Europeu per ERC, president de La Bressola i guardonat amb el premi Joan Blanca de la vila de Perpinyà pel seu compromís en la defensa de la cultura i la identitat catalanes, ara té 84 anys i viu al Capcir. Pere Iu Baron, serà un dels promotors de l’emissora Ràdio Arrels, va morir al Vernet on havia nascut, el 2018, als 75 anys.

M. Àngels Falqués crearà les Edicions del Trabucaire on ja ha publicat centenars de títols de temàtica nord-catalana, rebé la Creu de Sant Jordi i el premi Joan Blanca, té 76 anys i viu a Canet (Rosselló). I Jaume Roure, també premi Joan Blanca, serà adjunt al batlle de Perpinyà, pel partit Unitat Catalana (UC), formació que presidí, té 81 anys i viu a Perpinyà. Finalment, el vallespirenc Llorenç Planes, que presidí també UC, va morir el 2016, als 71 anys, a Sant Nazari de Rosselló. Tot el que ha passat el darrer mig segle a Catalunya Nord  hauria estat ben diferent si l’ECT no hagués existit i no hagués contribuït tant a retornar el nord del país a l’imaginari col·lectiu. Per això cal recordar-la. 

Per a saber-ne més:

• Per comprendre la Catalunya Nord: De la identitat desnaturalitzada a l'esperança de futur, Llorenç Planes, Pagès editor, Lleida, 2012
• Catalunya Nord. La llesqueta del septentrió, Aleix Renyé. El Jonc, 2017