A partir del segle XIX, molt més obertament i intensa que en períodes anteriors, el poder econòmic, polític i religiós comença a patir un cert trontoll, juntament amb les seves veritats absolutes que afecten el pensament quotidià, les normes, pràctiques, hàbits de comportament i la cultura. El poder ja és qüestionat, més o menys obertament, amb paraules o bé amb fets, i és objecte d’una certa crítica pública. I una societat percebuda com a homogènia, talment un bloc monolític, veu aparèixer posicions heterodoxes, no coincidents, doncs, amb l’ortodòxia oficial tradicionalment admesa com a normal.
Moltes d’aquestes actituds, inicialment heterodoxes, acaben esdevenint també, finalment, posicions dissidents, quan se separen, plenament conscients de les seves decisions, de la doctrina oficial existent fins llavors en forma de monopoli ideològic, en cada àmbit. I més encara quan creen o organitzen un nou ens formal o corrent de pensament, sigui en el terreny de la ideologia política, la doctrina religiosa, el model econòmic o les pràctiques socioculturals regulars. És un fenomen general a Europa i, per tant, també als Països Catalans.
Aquí, almenys entre 1868 i 1931, les classes benestants dirigents feien un front comú en defensa dels seus interessos econòmics, polítics, socials, culturals i religiosos. El bloc de poder era integrat per l’oligarquia econòmica, amb el conglomerat financer, la burgesia industrial i els grans propietaris rurals; la monarquia i els seus privilegis, amb l’aristocràcia, els seus partits dinàstics i el caciquisme immobilista, així com la jerarquia catòlica, amb la majoria del seu clergat, i el seu integrisme intolerant.
Disposaven de tots els mecanismes de l’autoritat a partir dels quals establien la veritat oficial, la condició legal i la normalitat social. Situar-se al marge de la versió oficial, contra el dogma de l’ortodòxia tant se val en quin àmbit (polític, econòmic, cultural o religiós), no feia més que acostar les posicions d’heterodoxos i dissidents, fossin maçons, republicans, protestants, lliurepensadors, esperantistes, espiritistes, cooperativistes, anarquistes, feministes, higienistes, naturistes, nudistes, socialistes, antimilitaristes, mutualistes, contraris a la pena de mort i a l’esclavatge o defensors de l’homeopatia, tots els quals compartien elements d’un espai bàsic de complicitat.
La simultaneïtat practicada sovint en més d’un àmbit de dissidència explica, doncs, les enormes coincidències existents entre sectors socials i de pensament tan diversos i, generalment, perseguits pel poder o al marge d’aquest, fins al punt que, en molts casos, hom pertanyia a més d’una dissidència alhora, ja que la xarxa de complicitats que s’havia anat teixint entre elles adquiria ja unes certes proporcions. No tothom era de tot, però sí que els nivells de simpatia i connexió eren elevats entre tots els que se situaven enfront del dogma, fos polític, religiós, econòmic, social o cultural. Quasi tot estava, d’una manera o altra, relacionat, compartint un desig final d’emancipació davant l’uniformisme i la rigidesa que el poder havia imposat a la societat.
En aquest context, cada dissidència esdevé un àmbit de socialització de les conviccions pròpies, de debat, de contrast d’idees. Pot parlar-se, doncs, de militàncies múltiples i simultànies. I la contestació a l’ordre social establert s’expressava amb una mirada pròpia, distinta de la que corresponia a l'statu quo dominant, ideològic, polític i religiós. Existia, doncs, un àmbit de proximitat bàsica, potser inconscient, entre els que professen creences perseguides o mantenen conviccions personals diferents de les oficials, tots els quals comparteixen també un adversari comú. Tot això era més possible a les grans ciutats o municipis industrials, com Barcelona, Palma, València o bé Alcoi, Reus, o el Sabadell i la Terrassa fabrils de fa més d’un segle.
Bullia, doncs, un veritable ferment crític, revolucionari, amb relació a l’ordre establert, des de l’incipient feminisme fins al protestantisme, passant per l’antimilitarisme, l’oposició a la pena de mort, la defensa de l’alfabetització dels obrers, la medicina natural o l’escola lliure, sempre amb el referent comú de la laïcitat, tots ells autèntics moviments renovadors i forces de transformació social. Es tractava de mons que s’entrecreuaven, de combats comuns, de complicitats relacionades dintre l’univers, sovint de fronteres imprecises, del que s’anomenava el lliure pensament. I és d’aquest espai tan ampli i divers on nasqué, per exemple, la reivindicació d’un recinte no catòlic a l’interior dels cementiris, però amb la dignitat, l’endreçament i la netedat que mai no havia tingut anteriorment.
Pel que fa al protestantisme, no eren pocs els creients, sobretot pastors, que pertanyien alhora a la maçoneria, en alguna ocasió fins i tot amb el grau 33, considerat el màxim. La primera sindicalista catalana, la mestra Isabel Vila, Isabel 5 hores, per exemple, era protestant, com Leocàdia Caimó, la filla del conegut federal Pere Caimó, i l’interès dels republicans per instituir la llibertat de cultes en els seus projectes constitucionals no feia més que acostar els dos camps. El pastor maonès Francesc Tudurí de la Torre, fundador de la primera església protestant en l'àmbit nacional (1868) i de dues lògies maçòniques a Menorca, era alhora el cap local del Partit Republicà. I Fèlix Mateu Domeray, cap dels federals mallorquins i creador de la Unió Obrera Balear, era també protestant. Quan el 1910 té lloc la gran campanya de signatures per la llibertat religiosa, la majoria d’actes públics de suport tenen lloc a les seus de les formacions republicanes, socialistes o catalanistes. En algun moment, noms com Gabriel Alomar, Blasco Ibáñez, Fèlix Azzati, Álvaro Botella, Amadeu Aragay o el mateix Lluís Companys coincidiran amb els protestants en alguna iniciativa o acte públic.
El tradicional anticlericalisme dels republicans, per la identificació feta entre monarquia, grans interessos econòmics i Església catòlica, va jugar a favor dels protestants. A més, mentre l’Església catòlica s’associava a la tradició i l’immobilisme, el protestantisme, en tant que confessió nova, representava el progrés i la modernitat, més encara si es té en compte que eren protestants els Estats que s’identificaven amb aquests valors, com ara Alemanya, el Regne Unit, Holanda, Estats Units d’Amèrica del Nord i una França laica i republicana on els protestants, sent només una minoria, hi tenien una ascendència social notable i una llarga història de prestigi al darrere.
Els excessos del caciquisme, sobretot en el medi rural, eren denunciats per la premsa progressista, que també havia de sortir, freqüentment, a defensar la llibertat de cultes i, doncs, el dret dels ciutadans de confessió protestant a viure la seva religió amb normalitat i sense entrebancs. La defensa de la llibertat de consciència, de premsa, d’opinió i d’ensenyament, la reivindicació de la igualtat civil i política per a tots els cultes religiosos, la secularització dels cementiris, la validesa única de les actes de naixement, matrimoni i defunció fetes per l’autoritat civil o bé la supressió del jurament religiós en els actes civils o polítics, constituïen un ampli espai de coincidència compartit per totes les dissidències, tant se val si eren polítiques, com religioses, econòmiques o culturals.
L’arribada i arrelament progressiu de les diferents denominacions protestants als Països Catalans amb la vinguda de missioners estrangers (anglicans, presbiterians, metodistes, assemblees de germans i baptistes) facilitarà una aproximació quasi natural entre protestantisme i republicanisme, nom aquest rere el qual es troba tot un conglomerat d’organitzacions polítiques i socials, diaris i revistes, ateneus obrers, orfeons populars i entitats culturals diverses, d’orientació progressista i, doncs, antimonàrquica i anticlerical. La defensa de la llibertat de cultes i la separació entre església i estat, particularment, però també l’aposta protestant per l’educació de la societat començant per la seva alfabetització i la preocupació pels temes socials, aniran dibuixant un ampli espai de trobada entre republicans i cristians sorgits de les diferents branques de la Reforma. Els protestants no amagaven el seu republicanisme i el seu discurs coincidia amb molts dels arguments i temes habituals en l’anticlericalisme de l’època, tal com era expressat a través de la premsa i dels llibres.
Al protestantisme se’l vinculava amb la laïcitat i fins i tot el lliure pensament, a diferència de com era vist el catolicisme, entre altres motius perquè a les escoles protestants l’ensenyament era laic, modern i plurilingüe, i, sobretot, l’educació religiosa es reservava, en general, per a l’escola dominical, ja que tenia aquest objectiu fundacional d’impartir formació bíblica als alumnes, però no pas diàriament a la mateixa aula on s’estudiava geografia, història, gramàtica o aritmètica.
Aquest fet explica que moltes famílies de tarannà liberal duguessin els fills a l’escola protestant pel seu caràcter no sotmès a l’ortodòxia catòlica i, en definitiva, al poder, sense que això volgués dir que en compartien la confessionalitat dels mestres que eren, sovint, els mateixos pastors o predicadors, així com les seves mullers. Una altra part, doncs, de la nostra història que també cal conèixer.
Per a saber-ne més: Història del protestantisme als Països Catalans, Josep-Lluís Carod-Rovira, Edicions Tres i Quatre, València, 2016.
