Uns dels capítols més fonamentals d’una “història social de la llengua catalana” serà el que aclareixi com els catalanoparlants ens acostumen al castellà. Això és anterior a les mesures repressives adjacents a la Nova Planta, diu Joan Fuster. “Un cop acostumats al castellà –a entendre’l poc o molt-, els catalanoparlants de la Península i de les Illes ja no necessitaven gaire pressions per castellanitzar-se”. Havien de passar anys i segles, amb dictadures.
Després del franquisme, la Transició, que es va fer sota el franquisme militar i repressiu. Van anar passant els anys i entràvem en una nova època. I què hi hauria d’haver a partir de llavors? Potser una articulació de la societat civil i prescindir d’Estatuts, si l’Estat i tots els seus poders ens els han d’anar retallant. Ara potser ja ens toca, als catalans, de començar a viure amb drets molt clars i que tothom entengui que els drets de Catalunya pertanyen als catalans i no als espanyols, de manera que la forma d’autogovern l’hem de decidir els catalans, perquè els nostres drets no deriven de constitució: són nostres i punt. I potser aquesta és la principal idea que hem d’anar defensant sense cops d’efecte puntuals, sinó amb polítiques que permeten de veure’n resultats.
I l’hem de defensar, semblantment, en qüestió de llengua. Perquè en l’ús social d’una llengua no n’hi ha, de percentatges, ni a l’escola, ni als mitjans, ni al carrer. Ni en l’ús de cadascú. Ens deien els mitjans, respecte del fet de poder frenar el 25% de castellà a l’escola amb canvis legals, que molts juristes consultats posaven en dubte l’èxit de modificar la llei de Política Lingüística o la llei d’Educació de Catalunya per esquivar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), però destacaven la validesa de renovar el consens sobre la immersió per actuar.
Compte, el mateix Fuster ens feia notar el 1980 que sovint la història és cruel i que quan comença a ser cruel no para de ser-ho. I també ens diu que la castellanització dels Països Catalans de l’àrea espanyola s’ha endurit, i quan ho diu ja ens adverteix que no pensa només en la població immigrada, sinó, sobretot, en la passivitat amb què els catalanoparlants les anem acceptant, les imposicions del castellà. I a tots nivells. I aquest és el problema de la involució en l’ús de la llengua. Per salvar-la, si encara hi som a temps, d’un cap a l’altre de l’àrea lingüística “no hi ha més remei que reclamar dels catalanoparlants una fidelitat plena a la llengua, i en tots els aspectes: a l’hora d’escriure llibres, i tesis doctorals, i a l’hora de fer publicitat per als productes industrials”. I també a casa, al carrer i a l’aula: alumnes i docents. I en les entrevistes en els mitjans públics, sobretot.
La desgràcia és que tot això falla. I la culpa no és del Govern de torn, que també si no aplica mesures punitives. La culpa és, sobretot, que els catalanoparlants no tenim consciència lingüística i el castellà cada dia, més acceleradament, es fa més hegemònic en el nostre viure. Hi hem de lluitar des de tots i cadascun dels àmbits d’ús. Ràpid i amb bel·ligerància.