Totes les enquestes donen al
Partit Popular una millora significativa de la seva presència al Parlament. El problema de fons és que parteix d'una situació extremadament fràgil. El procés i la gestió feta pel govern de Mariano Rajoy dels fets del 2017 van desgastar el PP a Catalunya, on va veure reduïda la seva presència a
4 diputats en les eleccions de desembre del 2017 i a 3 en les del 2021. En les primeres, va patir especialment l'eclosió de Ciutadans, primera força al Parlament. En les segones, l'emergència de Vox. Un dels interrogants oberts s'ha tancat aquest divendres:
PP i Ciutadans han trencat les negociacions per a un acord de cara a les catalanes i les europees.
Els escàndols de
corrupció que van colpejar el PP de Rajoy també van facilitar que Ciutadans emergís com una alternativa més atractiva i renovadora per a l'electorat unionista. I, quan el partit taronja va començar a declinar, la consolidació de Vox com a opció d'
extrema dreta va foradar també un PP que a Catalunya mai ha pogut esdevenir un partit central. En aquest context, quines són les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats amb les que es mou el PP mirant al 12-M?
Debilitat: els dubtes i les contradiccions de Feijóo
L'estratègia del PP arrossega des de l'inici del mandat de Feijóo una contradicció permanent entre el temor d'irritar l'ala més intransigent de la dreta i la voluntat, sempre feble, de buscar oxigen al centre. Després del 23-J, quan els populars fan curt i no poden impedir una nova investidura de
Pedro Sánchez, les
ziga-zagues són contínues. Durant la campanya gallega, el mateix Feijóo explicarà als periodistes que era
favorable a un indult condicionat a Puigdemont. Una posició que xoca amb la d'
Alejandro Fernández, contrari a concessions amb Junts, però també a il·legalitzar partits i que condemna l'
operació Catalunya. Per Génova, Fernández és massa díscol. Per la direcció catalana, Feijóo és massa erràtic. Amb aquest clima s'arriba a la precampanya i caldrà veure si la ruptura definitiva amb Ciutadans aplana -o no- el camí de Fernández a la candidatura.
Amenaça: un PSC com a "partit d'ordre"
El punt de partida del PP català no pot ser més escàs: 3 diputats al Parlament. Haurà de vigilar el seu flanc dret, on Vox el va superar plenament el 2021, però també toparà amb un PSC que juga a ser el gran partit d'ordre i que s'ha fet fort en àmbits on els populars tenien entrada, com són els sectors econòmics. Salvador Illa és ben rebut a cenacles empresarials, des de la patronal Foment del Treball al Cercle d'Economia, i el PSC, desproveït ara de la seva ànima més catalanista, és vist en àmbits
moderats com l'aposta més versemblant per posar fi a una nova majoria sobiranista. El
congrés socialista celebrat el cap de setmana passat ha presentat Illa -que va fer una part sensible del seu discurs en castellà- com l'exponent d'un projecte allunyat de l'èpica maragalliana.
Fortalesa: l'impuls d'un PP a l'alça
A diferència del que va passar en les anteriors eleccions catalanes, quan el PP estava sota el lideratge de
Pablo Casado, ara el PP viu un moment a l'alça. No ha pogut recuperar la Moncloa, però va
guanyar 48 escons al Congrés. Les municipals també li van anar bé i el
pastís territorial que atresora el partit és enorme, ratificat pel seu recent triomf per majoria absoluta a Galícia. Aquest impuls ajuda el partit, a qui el CEO atorga entre 12 i 17 escons a Catalunya. Pujat sobre aquesta onada, Alejandro Fernández confia a deixar enrere els anys en què la formació ha fregat el penya-segat.
Oportunitat: les limitacions de Vox i la fi de Ciutadans
Vox va veure perdre 19 dels seus escons el 23-J. L'extrema dreta ha aconseguit formar majories amb el PP en diverses comunitats i governa a llocs emblemàtics com el País Valencià. Però els seus exabruptes i la sobreactuació reaccionària en temes com el feminisme estan creant un sostre per al partit. La
desaparició de Ciutadans, fins ara amb 6 diputats al Parlament però sense opcions de conservar-ne cap segons totes les enquestes, ofereixen un panorama que, poc o molt, dona espai al PP per recuperar posicions i tornar a ser la força referencial de la
dreta espanyola a Catalunya.
