D'aquí al 28 de novembre es farà més llarg que un dia sense pa. La trinxera de la campanya ja s'ha cavat i la percepció, - i ja se sap que la percepció pot ser alterada per un ull amb conjuntivitis- és que existeixen dos universos paral·lels.
Un de racional, on viuen i perllonguen la seva activitat els partits amb representació parlamentària, que creuen que la natura humana és estàtica, que mai no canvia les seves propietats. Així actuen com a saberuts legisladors que creuen que a cop d'ajut, subvenció, decrets i lleis articulen una societat “equilibrada socialment i territorial”. Està bé. Aquests, molt forçadament també pesquen del discurs eix nacional: uns tiben d'una banda i els altres adormen les passions.
A l'univers irracional hi conviuen mònades que injecten sang a la batalla. Opcions valentes, clares, sense llibres de cavalleries, republicans amb un rei al cos, i que porten a l'ADN que una cosa és beure a galet i una altra mamar-se el dit. També està bé, molt bé fins i tot.
“Ministració, ministració, ministració” cridaran uns. “Independència i la resta, collonades!” cridaran els altres. L'únic element comú dels dos universos és que ni els clàssics ni els nous volen sentir a parlar de tripartit. La decisió final és un plebiscit, però aquells que han entès el nou moviment de la política coneixen Marx i saben que, al capdavall, entendre és actuar. I uns actuen més que els altres.