[municipalsinformacional]
L'alcaldia a Barcelona és cosa de tres. Aquest és l'aroma que desprenen les enquestes -l'última, publicada per La Vanguardia, així ho testimonia-, i aquesta és la sensació que plana sobre els quarters generals dels principals aspirants. El PSC, amb Jaume Collboni al capdavant, desprèn optimisme a rebuf de la hiperactivitat de Pedro Sánchez -transmutat en home anunci des de fa setmanes aprofitant la plataforma de la Moncloa-, mentre que l'alcaldessa Ada Colau, possiblement una de les dirigents amb la intuïció aràcnida més desperta quan arriben les campanyes, batalla per continuar amb opcions el 28-M. Amb tots dos hi competeix un Xavier Trias que emet pocs missatges, però ben seleccionats: que necessita quedar primer per ser alcalde, que guanyar serà "complicat" -a Junts veuen alineat l'establishment a favor de Collboni per l'influx de Madrid-, i que només ell representa el canvi. Una bandera, la del canvi, que el 2019 podia enarborar amb més força un Ernest Maragall més despenjat que mai del podi.

Es produeix la paradoxa que, tenint la presidència de la Generalitat -una eina que, en política, atorga avantatge competitiu a qui en disposa-, els resultats d'ERC a Barcelona baixaran. I ho faran, previsiblement, als guarismes habituals, més propis de la dècada passada que no pas de l'actual, quan en teoria els republicans poden esprémer la presència institucional més destacada des de la restauració de la democràcia. "L'aliança conservadora utilitza tots els mitjans per condicionar", ha apuntat aquest diumenge Oriol Junqueras, per ara més protagonista que el president Pere Aragonès en la bicefàlia partit-Govern, d'estrena en aquesta campanya. Els republicans necessitaran més que el fantasma de la sociovergència per remuntar i colar-se en una festa, la de l'alcaldia de Barcelona, que per ara només té tiquets per a tres persones. Com tres han estat els manifestants identificats pels Mossos en un míting de Maragall.
[intext1]

La protagonista

És difícil trobar, en la política catalana, un personatge tan heterodox -els adversaris en podrien dir incongruent- com Clara Ponsatí. Consellera independent durant el referèndum, en les eleccions del 2019 es va permetre el luxe de tancar la llista de Primàries a Barcelona -encapçalada per Jordi Graupera- mentre actuava com a número tres de Junts al Parlament Europeu, tria que li va permetre obtenir acta d'eurodiputada quan es va concretar el Brexit. Pendent de quin futur judicial li depara el Tribunal Suprem després de tornar a Catalunya -un cop derogat, això sí, el delicte de sedició-, Ponsatí va ser aquest dissabte a Granollers per fer costat al candidat de Primàries a la ciutat, Joan Ricart. Heterodoxa o incongruent, Ponsatí sempre sorprèn.
[intext2]

 La proposta

Alberto Núñez Feijóo ha anat perdent, progressivament, el fervor de la dreta conservadora, tant la política com la -no menys important, més aviat al contrari- mediàtica. En aquesta campanya no només se la juga contra el PSOE, sinó també a les pròpies files del PP: una Isabel Díaz Ayuso turbopropulsada amb majoria absoluta li pot fer ballar la cadira. Feijóo, molt crític contra Sánchez pel carrusel d'anuncis de les últimes setmanes -l'últim, d'aquest diumenge, és que els majors de 65 anys podran anar al cinema per dos euros-, ha volgut treure's del barret un compromís: impulsar que les escoles infantils siguin gratuïtes a tot l'Estat. En col·laboració, esclar, amb les autonomies, que tenen competències en ensenyament. Tenint en compte que les polítiques socials només es poden sufragar de dues maneres -més ingressos o retallades-, i tenint en compte què acostuma a fer el PP quan governa, seria bo saber com ho pensa finançar. Si és que en algun moment, esclar, té oportunitat de trepitjar la Moncloa. 
[intext3]

 L'estirabot

El feminisme no només forma part del paisatge polític, sinó que és un element indispensable en tots aquells actors que aspirin a guanyar eleccions, també aquells que contenen un deix conservador en l'ADN. És el cas de Junts, que aquest diumenge, a Nou Barris, s'ha fet una fotgrafia amb totes les candidates de la llista que lidera Xavier Trias. Una d'elles, l'exconsellera Victòria Alsina, s'ha guanyat els titulars amb unes consideracions cridaneres: que el feminisme "imperant" és "un pèl dogmàtic", està vinculat a l'esquerra "populista" i per això fa que hi hagi dones que no s'hi sentin "còmodes". "El feminisme ha de captar la diversitat", ha indicat Alsina. S'entén, per tant, que ha d'eixamplar la base cap a la dreta. La consellera Tània Verge, amb el radar activat, li ha demanat que "no doni lliçons" al moviment i ha considerat que, qui no aporti per accelerar la transformació feminista, millor que "s'aparti". El xoc està servit. 

 La frase

"Ens van venir amb amenaces i arrogància a intentar imposar un pelotazo urbanístic. I els únics que vam dir clarament no a l'ampliació de l'aeroport vam ser Lluís Mijoler [alcalde del Prat de Llobregat] i jo mateixa. Perquè tota la resta van callar". És la frase que ha pronunciat aquest diumenge l'alcaldessa Colau per reivindicar-se com a artífex de la negativa a l'ampliació de l'aeroport, maniobra defensada tant pel PSC com per Junts. Negar-se a millorar la capacitat de la infraestructura -aspecte que, per cert, apareix en l'acord entre els socialistes i ERC pels pressupostos de la Generalitat- és una manera de marcar perfil davant de Collboni i de Trias, i també de fortificar la posició en debats clau com el turisme a la ciutat. Mentre el PSC i Junts batallen pel vot d'ordre amb diferents graus, Colau té lliure l'autopista per l'esquerra.