Quan es parla de l’exili republicà de 1939, es pensa, sobretot, en l’exili de polítics, intel·lectuals, professors, escriptors, músics, pintors, i, com a màxim, de sindicalistes i militars, així com de persones de totes les professions que van fugir per la seva significació ideològica: republicans, socialistes, comunistes, anarquistes, independentistes, etc. Però mai no es té en compte que hi va haver també catalans que van abandonar el seu país per motius religiosos, convençuts que la seva fe ja no podria mantenir-se amb normalitat i llibertat dins del règim establert el mateix 19 de juliol de 1936, en part del territori nacional, com Mallorca, Eivissa o Formentera. Aquest és el cas d’alguns creients protestants, particularment pastors. Una memòria nacional amb voluntat de visió completa ha de tenir present tots els àmbits i aquest n’és un.
Catalunya, el País Valencià i Menorca van restar fidels a la legalitat democràtica, però la repressió franquista adquirí una violència sagnant a Mallorca i fou aquí on van tenir lloc afusellaments de protestants: Miquel Serra i Sancho, en Bessó, secretari del grup juvenil Esforç Cristià de Capdepera, i militant de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), mentre que Gabriel Font, el Tenre, de Sant Llorenç des Cardassar, pertanyia a Esquerra Republicana Balear (ERB). Tots dos es van negar a assistir als cultes catòlics, obligatoris per als reclosos a la presó improvisada de Can Mir, i van ser afusellats. També, amb Aurora Picornell, entre les roges des Molinar foren executades les germanes Antònia i Maria Pascual, exalumnes de l’escola protestant de Capdepera.
L’abril de 1938, el pastor Ambròs Celma sortí de Barcelona amb la família, al davant d’una expedició de nens cap a França en cerca de refugi. A Nimes va col·laborar amb els pastors Robert Dubarry i Frédéric Jalaguier i promogué l’ajut als refugiats republicans i també envià capses d’aliments a la seva església de Barcelona i, al castell Silhol, atengué infants desplaçats per la guerra. Va estar-s’hi durant dos anys i, a partir de la caiguda de Catalunya el gener de 1939, visitava els protestants internats als camps de concentració, a qui duia notícies, contactes amb les famílies, queviures i altres articles de primera necessitat, així com documentació per al seu alliberament i possibles sortides laborals.
El juliol del 38, uns 150 infants i dones protestants surten de Catalunya cap a unes colònies on són acollits primer en un orfenat a Montalban i després a Seta, a tocar de Montpeller, en unes dependències protestants. Una trentena d’infants barons, de 4 a 15 anys, dirigits pel matrimoni Rossend Cortadellas i Loda Regojo Soler, de l’església barcelonina del carrer Terol, seran conduïts a Valon, al marge del gruix de l’expedició, fins que es reagrupen tots al llatzeret protestant de Seta. Allà coincidiran amb nens de les escoles protestants basques, entre els quals Nicolás Redondo, futur dirigent polític i sindical. La colònia infantil, sostinguda pel Comité Suisse Romand, tancarà el 31 de juliol de 1939, ja acabada la guerra espanyola i a punt de començar el gran conflicte bèl·lic mundial.
Entre els vençuts que travessaren la frontera, doncs, hi havia també protestants, tant laics com pastors. Bona part dels darrers van haver d’emprendre el camí de l’exili i alguns ja no en tornaren mai més. Els germans Franklyn i Lincoln Albricias, d’Alacant, partiren cap a Algèria; Joan Orts Gonzàlez als Estats Units; Alfred Capó i Serra, traductor al català de textos bíblics, i Esther Sancho Roca cap a l’Uruguai; Josep, Joan i Humbert Capó, així com Antoni Sanchis Esplugues, Joan Usach, Jaume Casals, Josep Sabanés, Josep Cuchi, Samuel Fabra, Jaume Pellicer, Antoni Solanas i Esther Carretero a França; Daniel Vidal Regaliza a Bèlgica; Maria Pérez Ecroyd a Anglaterra; Ruth von Wild a Suïssa; Benet Ciruelos a Xile; Manuel Quintana, a l’Argentina; Daniel Mir, traductor de textos bíblics al català, Maria Araujo, Samuel Morera, Agustín Arenales, Catalina Capó Ferrer, Joan i Pilar Carretero Capó i Fred Samuel Capó Pascual a Mèxic. Hilda Agostini es veié ajudada per la seva doble condició de protestant i maçona en passar la ratlla i treballà en escoles i entitats protestants prop de Marsella i a París.
A la Catalunya Nord, mentre el pastor de Perpinyà Samuel Massat atenia els protestants malalts al vaixell hospital Maréchal Lyautey a Port Vendres o bé internats al camp de Sant Cebrià, Gustave Vernier, pastor de Cotlliure, ho feia al vaixell Azni, al mateix port, i duia a terme una activitat ingent de suport material i espiritual als refugiats protestants al camp de concentració d’Argelers, ja des dels inicis de la Retirada fins al 1944, amb els nazis senyorejant arreu. Promogué la solidaritat dels protestants cotlliurencs amb els nouvinguts del sud germans de fe, amb cultes, repartiment de porcions bíbliques i converses de suport i ànim als refugiats, així com amb menjar, des de patates, fruita i pastes, fins a roba i estris quotidians com fulles d’afaitar, de manera que algunes famílies rentaven roba als interns del camp i d’altres, com la del batlle socialista i protestant Marcel Banyuls, n’acolliren també a casa seva.
Joan Capó va estar-se 44 mesos i mig exiliat a França, de 1939 fins al 1942. Travessava la frontera el dia abans de la caiguda de Barcelona per tal de retrobar-se amb la seva família que ja hi era i tenia la intenció de poder tornar en unes setmanes. Però els responsables protestants li aconsellaren d’esperar l’evolució dels esdeveniments, sobretot després que s’haguessin presentat acusacions en contra d’ell a les autoritats franquistes. Tombava, periòdicament, pels pobles on hi havia refugiats, s’interessava per les seves necessitats materials i els parlava també de l’Evangeli, tot convidant-los a acudir al temple. Sent a Nimes, visitava els refugiats malalts i ferits a l’hospital, gràcies a disposar d’un permís especial com a pastor protestant. També acudí al camp de concentració d’Agde, conegut com el camp dels catalans. Capó s’hi trobà antics alumnes de l’escola protestant de Rubí i els va dur roba de segona mà i diners.
Josep Capó, germà de Joan ara esmentat, fou el primer pastor autòcton ordenat per l’església metodista d’Anglaterra (1928) i el primer superintendent no anglès de Catalunya i les Balears (1933). S’exilià França i s’establí a Pau el març de 1939, on ja era la família. Aquell mes, acompanyà Gustave Vernier al camp d’Argelers per tal de contactar amb el seu nebot Joan Carretero Capó i altres correligionaris de Barcelona. De Pau estant, trametia una carta d’informació i conhort als protestants que la hi sol·licitaven, el tiratge de la qual vorejava els 300 exemplars. Ajudà el pastor Jacques Delpech a identificar els exiliats de confessió protestant. No tornà al país fins al 1944.
Samuel Vila era a Anglaterra des dels darrers mesos de la guerra, des d’on desplegava una gran activitat d’assistència als seus compatriotes que patien els estralls del conflicte. Després es desplaçà a França, juntament amb el pastor Zacaries Carles Just, per ajudar-hi els milers de refugiats republicans amb paquets de menjar i tendes de campanya i donar assistència religiosa als protestants fugitius. A Besiers editava la revista El Refugiado, de difusió gratuïta i de la qual aparegueren nou números, destinada als refugiats republicans dels camps de concentració francesos, als quals es facilitaven també exemplars del Nou Testament, paper, sobres i plomes per a escriure.
Samuel Vila, el protestant català més actiu en l’escena internacional els primers anys de la postguerra, un cop enllestida la missió de suport als refugiats durant els primers mesos de 1939, retornà a Anglaterra i amb Percy Buffard hi organitzà un comitè de suport a les persones damnificades per la guerra. D’allà viatjà als Estats Units per a assistir al VI Congrés Baptista Mundial que se celebrava a Atlanta i s’entrevistà a la casa Blanca amb el secretari d’Estat Foster Dulles. El 3 de setembre de 1939, Vila tornà a Terrassa i publicà regularment el Sermón por correo, per ajudar les esglésies en els seus cultes clandestins.
La maternitat d’Elna fou dirigida per la protestant suïssa Elisabeth Eidenbenz i la irlandesa Mary Elmes dirigí l’oficina dels quàquers a Perpinyà, des d’on facilità roba, aliments i colònies infantils als nouvinguts a Catalunya Nord. La resta del país havia rebut una ajuda extraordinària durant la guerra per part dels quàquers, família confessional a la qual pertanyien Rosa Poy Martí, Domènec Ricart i Joan Roura-Parella, tots ells exiliats a Amèrica, ella a Mèxic i ells als Estats Units. Es dona la circumstància que, a Mèxic, en ser preguntats per qui hi coneixien, els refugiats evangèlics que hi arribaven esmentaven sempre el nom de Gonzalo Báez-Camargo, el protestant de més prestigi al país, biblista i hebraista, traductor de la Bíblia a l’espanyol, acadèmic de la llengua i gran amic de Catalunya, de la qual defensava el dret a l’autodeterminació nacional. Ben relacionat amb la colònia d’exiliats republicans, recollí els seus articles procatalans apareguts al diari Excelsior, signats amb el pseudònim Pedro Gringoire, en el seu llibre ¡Por Cataluña! (1970).
Per a saber-ne més: El franquismo contra los protestantes. Fusilados, exiliados, encarcelados, depuradops y desterrados (1936-1946), Luis Mas i Carles Rourell, pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira, Sola Fide i Vinatea editorial, 2025.
