L'expresident de la Generalitat i llavors cap de l'oposició, Artur Mas, assegura que el PSOE no considerava el president de la Generalitat Pasqual Maragall com un interlocutor vàlid per negociar l'Estatut que va sortir del Parlament. En declaracions a l'ACN, defensa que, tot i que no li tocava, va assumir el "cost polític" d'arribar a un acord amb el president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. "No me'n penedeixo", ha dit. 20 anys després que el Parlament aprovés el text amb el suport del 90%, l'ACN ha parlat amb alguns dels negociadors. Joan Ridao (ERC) creu que aquell Estatut era un "miratge", Jaume Bosch (ICV) proposa recuperar aspectes retallats mentre que Lídia Santos (PSC) aposta per desenvolupar l'Estatut vigent.

"Donaré suport a la reforma de l'Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya". Aquesta promesa pronunciada pel llavors president Zapatero durant la campanya de les eleccions catalanes del 2003 donen el tret de sortida al nou Estatut, que es va començar a redactar a Miravet, a Ribera d'Ebre.

Mas defensa que, davant d'aquest compromís, els partits catalanistes havien de "pressionar" al màxim. "Si el president del govern ens deia que tot allò amb què ens poséssim d'acord a Catalunya seria respectat a Madrid, havíem d'explicar què volíem des de Catalunya i no a la baixa, sinó amb un horitzó el més ample i ambiciós possible", afegeix. El problema, segons Mas, és que "no es va respectar la paraula de Zapatero" i ha assenyalat que el PSC va presentar esmenes al Congrés per modificar l'Estatut aprovat al Parlament.

Davant d'aquesta situació, Mas diu que es va haver de triar en el marc d'una "gran disjuntiva": "Posem la cara sabent que haurem de retallar una part o ens quedem sense res, perquè els socialistes allò no ho haurien aguantat".

Mas: "No em corresponia liderar"

Quatre mesos després que el Parlament aprovés l'Estatut, el llavors cap de l'oposició va anar a la Moncloa el 23 de gener del 2006 per tancar un acord. Una situació que el mateix Mas considera "anòmala". "A mi no em corresponia liderar aquell pacte perquè jo no era el president de la Generalitat. Ho podia haver estat, perquè havíem guanyat les eleccions, però es va fer el tripartit. I, per tant, el president de la Generalitat era Pasqual Maragall", ha apuntat.

Mas ha revelat que, des del primer moment, el PSOE li va donar el missatge que no consideraven Maragall com a interlocutor vàlid. I que volien entendre's especialment amb CiU, que llavors era el partit del Parlament amb més diputats.

"El president Maragall sabia perfectament que això era així. Jo crec que no li agradava, però va acceptar-ho perquè pretenia que l'Estatut, que era una obra també seva en bona part, tirés endavant", ha afegit.

Mas defensa que va assumir el "cost polític" i les "crítiques" tenint en compte les "regles del joc" que havia fixat el PSOE. "Hi va haver gent que es va enfadar, hi va haver gent que en volien més, i jo també, però fèiem una part del camí. Ens quedàvem a la meitat de camí, però fèiem la meitat del camí", ha reivindicat. Segons Mas, la negociació de l'Estatut a Madrid va sortir "raonablement bé" tot i que "no del tot bé".

En canvi, per al negociador d'ERC durant el tràmit al Parlament, Joan Ridao, l'Estatut que va sortir del Parlament era un "cert miratge" perquè era producte de la "disputa partidista" i "l'excés de càlcul egoista d'alguns grups polítics". Segons Ridao, alguns partits "van anar aixecant el llistó" durant el debat a la ponència sabent que, després, segurament "no podrien aguantar el to". "La prova és que poques setmanes després Mas i Zapatero acorden la rebaixa i, fins i tot, voten en contra d'alguns aspectes que havia acordat el Parlament. I el PSC, instigat pel PSOE, planteja diferents observacions contra el text aprovat al Parlament davant el Consell de Garanties Estatutàries", assenyala Ridao.

Lídia Santos va ser la negociadora del PSC durant el tràmit estatutari al Parlament. 20 anys després, defensa que l'Estatut vigent és "un instrument que continua sent bo" i aposta per desenvolupar-lo. I, en aquesta línia, cita el finançament i els serveis socials com les "dues peces essencials". "Hem tingut més de 10 anys perduts perquè vam posar el nou Estatut a la nevera i es va donar per perdut. Posem-lo en actiu perquè té un potencial enorme i jo crec que, en aquests moments, estem en disposició i amb ganes de desenvolupar-lo amb totes les seves potencialitats", ha defensat.

En canvi, el que va ser el negociador d'ICV, Jaume Bosch, creu que hi ha grans diferències entre l'Estatut vigent i el que es va aprovar al Parlament ara fa 20 anys. En aquest sentit, Bosch aposta per recuperar via lleis orgàniques aspectes del text estatutari que es van perdre durant la negociació a Madrid. I ha fet referència a la definició de Catalunya com a nació, que va quedar relegada al preàmbul sense efectes jurídics; el blindatge del català; aspectes del finançament o les competències en l'àmbit de justícia.

La sentència contra l'Estatut i l'inici del procés

El 30 de març del 2006 el Congrés va aprovar l'Estatut després de passar-hi el "ribot" en paraules del mateix socialista Alfonso Guerra, president de la comissió on es va negociar aquest tema. I el 18 de juny el text estatutari va ser validat per referèndum amb el 73,9% de suport i un 49% de participació. ERC, un dels negociadors de l'Estatut inicial, es despenja i fa campanya en favor del "no". Una decisió que va provocar que Maragall expulsés els republicans del govern tripartit.

Després de mesos fent campanya per recollir signatures, el PP porta l'Estatut referendat pel poble de Catalunya al Tribunal Constitucional, que triga quatre anys a fer pública una sentència. El resultat arriba el 28 de juny del 2010: anul·la una quinzena d'articles i en reinterpreta una trentena més. Entre els que desapareixen de l'Estatut destaquen els que fan referència a l'ús preferent del català a les administracions públiques, els relacionats amb el poder judicial a Catalunya o el que fa referència a la solidaritat en el sistema de finançament. Pel que fa als articles reinterpretats a la baixa, hi ha la disposició addicional tercera que establia la inversió de l'Estat a Catalunya en infraestructures.

La resposta immediata al carrer es va fer sentir el 10 de juliol del 2010 amb una gran manifestació a Barcelona darrere la pancarta "Som una nació. Nosaltres decidim". Els protagonistes que van negociar l'Estatut coincideixen que la sentència contra l'Estatut va suposar un punt d'inflexió en la política a Catalunya.

Segons Mas, la decisió del Tribunal Constitucional va marcar "un abans i un després" i s'inicia la "tempesta" que ha portat al que s'ha viscut a Catalunya en els darrers 10 o 15 anys. Bosch també considera que suposa "un abans i un després" i afegeix que implica "el trencament del pacte constitucional" que s'havia fet el 1978. Així mateix, remarca que l'Estatut català, avalat en referèndum, és l'únic que queda "descafeïnat o anul·lat", ja que no passa el mateix amb el de la resta de comunitats autònomes.

Ridao situa el "desenllaç infeliç" de l'Estatut com el "punt d'ignició" del procés. I afegeix que, sense aquest capítol de la història, "el que es va produir el 2017 no s'hauria produït o simplement s'hagués retardat".

Per a Lídia Santos, la sentència del Constitucional va suposar un "cop molt fort" per a la societat que, segons ha apuntat, estava "molt tensa". En aquest sentit, ha destacat que CiU "vivia molt malament que no continués al Govern". Preguntada per si s'hagués desencadenat el procés sense sentència del TC, Santos creu que "probablement no".