Miquel Iceta, al seu despatx del Parlament de Catalunya. Foto: Adrià Costa

Ràpid i, si convé, sarcàstic. Miquel Iceta (Barcelona, 1960) és el socialista català que està de més bon humor (l'únic?) gràcies a un lideratge que a d'altres els ha acabat amargant. No serà el cas d'Iceta, que és capaç de riure's de les dificultats pròpies ("No caldrà tenir sector catalanista, amb un primer secretari tan catalanista com jo") fins el punt de confessar que la primera secretaria li estalvia el viatge al Parlament Europeu. Iceta diu de si mateix que és conjuntura, però no. Pura essència del PSC.  

- L'any 2005, quan es va aprovar l'Estatut, es va fer un plenari que va quedar molt bé, amb tots vostès cantant Els Segadors solemnement. I, acte seguit, vostè va anunciar que el PSC pensava presentar ni més ni menys que 92 esmenes al Congrés, amb l'argument que si això no es feia el PSOE no aprovaria el text. Vist amb perspectiva, allò no li sembla exactament el que ara se'n diu política vella?

- Hi ha molta malfiança instal·lada. L'experiència estatutària va ser llarga i feixuga i jo crec que si convidem la gent a tornar a fer aquest camí no vindran. Però l'única excursió possible és el pacte, perquè fins i tot la independència requeriria un cert pacte amb Espanya. Ningú no m'ha sabut explicar com sense diàleg podrem fer la federació o la independència.

- Vostè és federalista i pot tenir l'esperança que el seu projecte polític algun dia es pugui materialitzar. Per què un independentista no pot tenir aquesta mateixa perspectiva?

- La pot tenir, però també ha de pensar com es fa una independència sense pacte dins d'un estat de la Unió Europea.

- El senyor Pedro Sánchez, des de RAC1, ja ha dit que la pregunta que ha formulat vostè per a una possible consulta no anirà enlloc.

- Doncs l'haurem de convèncer. O si no, ens hauran de convèncer de com volen ells solucionar el problema. Jo veig molt difícil que hi hagi una solució que no passi pel vot dels catalans. Entre d'altres coses perquè els catalans havien donat el seu sí a un pacte, i allò va ser alterat pel Tribunal Constitucional. Per tant, el que el substitueixi ha de tenir la mateixa legitimitat. Jo només demano que no es negui que hi ha un problema, perquè les eleccions i les manifestacions mostren ben a les clares que hi ha un percentatge importantíssim de catalans que no volen continuar com estem. I, entre ells, els socialistes. El que no pot fer cap govern espanyol és tancar els ulls.

- Doncs tot indica que és exactament el que està passant.

- No, jo li he de dir que, si s'atengués la proposta que hem fet conjuntament amb el PSOE, tindríem una consulta. I els catalans podríem dir que sí o que no. Evidentment, jo suposo que els independentistes dirien que no al que proposem. Però hi hauria una consulta.

- Que exclouria l'opció de la independència...

- L'opció federal tampoc no es pot votar en aquesta pregunta que ens han engiponat.

- Com que no? El nyap aquest, que diu vostè, li permetrà votar que Catalunya sigui un estat i que no sigui independent.

- I això què vol dir? De la mateixa manera que per als independentistes aparegui la paraula independència és obligat, per als federalistes que aparegui el terme federalisme és igualment obligat. No ens fem trampes! Jo crec que amb la pregunta que s'ha fet no hi haurà consulta.

- No hi haurà consulta a causa de la pregunta que s'ha fet?

- Segurament no només. Però volen fer una pregunta pròpia d'un referèndum emparant-se en una llei de consultes populars no referendàries. I  hi ha el tema de la qualitat de la pregunta, un referèndum ha de tenir una pregunta clara i demanar-se si Catalunya vol ser un estat no és clar, perquè hi ha estats de tota mena. I intentar esmenar això amb una segona pregunta que només poden contestar els que hagin dit que sí a la primera i sense que hi hagi un acord sobre com comptar els vots... Jo crec que el resultat d'aquella negociació no porta a una consulta.

- Així doncs, la solució per a vostè és un pacte entre elits.

- Per què, entre elits? Tot ha de passat pel vot del poble.

- Les elits cuinen una recepta i la serveixen a punt per menjar-se-la. És allò o res.

- O també es pot marcar un mandat negociador.

- Això ens retorna al 2005.

- Sí, i quan el mal ve d'Almansa a tots alcança. Però a mi no m'ha explicat ningú com ens mourem sense ni diàleg ni un procés de pacte. He vist molta gent que ho vol, però ningú no m'ha dit com ho farem. Jo crec que els que ens dediquem a la política tenim l'obligació d'explicar no només el nostre objectiu últim, sinó també com hi arribarem. i no m'ho diu ningú.

- Potser trencant amb la legalitat espanyola.

- Ah, doncs els que vulguin sortir de l'estat de dret tenen el seu camí, però no és el meu. Amb els socialistes que no hi comptin.

- Doncs, a l'altra banda, el govern de Madrid no sembla que s'hagi de moure.

- En política els impossibles passen. No semblava que hi pogués haver un pacte com el del Majestic i hi va ser. Tothom es pensava que mai no es podrien tocar vores i es van tocar vores. Hi havia gent que pensava que era molt difícil que el PSC governés amb ERC i ICV i ho van fer durant set anys. Hi havia gent que deia que era impossible que ERC votés José Montilla...

- I a Zapatero.

- I a Zapatero. Les coses passaran quan tinguem la força per a què passin. Moltes vegades quan topes amb dificultats has de fer pressió, perquè les coses no cauen del cel ni vénen soles, però el que no sé veure són dreceres.

- Suposem que, com diu vostè, hi pugui haver un canvi en les relacions entre Catalunya i Espanya en un futur, quan torni a governar el PSOE. L'escenari no sembla immediat, com es gestiona el mentrestant?

- Com han gestionat el mentrestant a Escòcia? Doncs gestionant-lo.

- Però aquell és un mentrestant que té límit temporal.

- Els que sàpiguen fixar límits temporals, doncs que ho facin. Ja ens diran com. Jo, una de les crítiques que faig és que fixar una data com el 2014, una efemèride que sempre queda bé, en un moment en el qual el PP té majoria absoluta segurament no és l'escenari adequat. Hagués estat més assenyat fixar la consulta al llarg de la legislatura i no pas ara. Però una de les coses positives és que el 9 de novembre és a tocar. I veurem si els camins són els adequats o si, per contra, la consulta no es pot fer.

- Tem un desbordament al carrer?

- No ho crec, però no ho sé. El meu pare, pobre, al cel sigui, deia -en castellà- creer es no saber. Jo el que sé és que quan es produeixen desbordaments mai no són planificats. Les coses, si han de passar, passen, com les revoltes àrabs, i passen sense planificació. Jo, ara, no ho sé veure, però no es pot descartar. Un poble, com el català o qualsevol altre, si vol la independència, en el nostre cas, i la vol amb força i durant un temps suficient, tard o d'hora la tindrà. Una democràcia no pot negar la voluntat d'un poble indefinidament. El que passa és que és veritat que moltes vegades ha de ser una voluntat expressada de forma ferma i continuada i, al final, acaba imposant-se. Probablement si Artur Mas hagués tingut el resultat que ell esperava, potser ell hagués tingut més força per fer el que volia fer. Ho dic perquè al Québec o a Escòcia, quan han pogut fer referèndums és quan el partit independentista ha tingut majoria absoluta. A hores d'ara, el Parti Québécois deia, durant l'última campanya, que no volia fer cap més referèndum perquè veia que la gent se n'havia cansat. Aviam què decideix Escòcia el 18 de setembre.

- Vostè té la reputació de tenir molta influència dins del PSOE. Creu que tenen una percepció correcta de la temperatura de la política catalana?

- Jo crec que, particularment des del passat Onze de Setembre, sí. I això demostra que les mobilitzacions tenen el seu efecte. És veritat que, pel que jo conec el PSOE, des de la Via Catalana hi va haver un abans i un després. Malauradament, no veig aquesta percepció en la dreta espanyola. O potser és que no la sé veure.

- Percep vostè un final de règim respecte al que es va pactar a finals dels anys setanta? Ho dic perquè, a hores d'ara, la major part del catalanisme polític ja és fora d'aquest règim, i Esquerra Unida i Podem també ho estan.

- És una crisi de sistema. Hi ha una demanda de canvi molt forta, però no sempre les demandes de canvi s'imposen. Hi ha un exemple molt clar que és el Maig del 68, on tot apuntava a què es produiria un canvi i, per contra es va produir una frenada. I els canvis van venim després, lentament.

- Però es van guanyar els drets individuals.

- Sí, en general el progrés de la història ens porta endavant. Estem en una crisi sistèmica i també hi ha petits canvis que responen a tot això. Per què, de cop i volta, es força un canvi del cap d'estat? Doncs probablement perquè pensen que si tarden més, vés a saber si el poden fer.

- Vostè serà el pròxim primer secretari del PSC. Un partit on se'n va Joan Ignasi Elena i es queda Manuel Bustos; li sembla que han fet bon negoci?

- El Joan Ignasi es va acomiadant, no? No sé, he quedat amb ell que parlarem el setembre. Però, miri, el problema del PSC no és el Joan Ignasi Elena o el Manolo Bustos; el problema és que és el tercer partit català i la gent, de vegades, el tracta com si fos el setè o el vuitè. El problema del PSC és que des de l'any 99 ha perdut un milió de vots, sense comptar l'augment del cens...

- I per què passa?

- Una raó és la crisi de la socialdemocràcia a nivell europeu. A les eleccions europees el PSC ha obtingut un mal resultat, però és exactament el mateix percentatge que ha tret el Partit Socialista francès, que està governant i té la presidència de la República. La socialdemocràcia europea és incapaç d'oferir una alternativa creïble al capitalisme desregulat. També hem patit un desgast més propi nostre que és el gir de la política econòmica de Zapatero, el maig de 2010. I hi ha hagut el procés sobiranista i això explica algunes de les dissensions internes que hem tingut. Després, el PSC ha tingut el desgast propi dels que han governat durant periodes de temps molt llargs a les institucions. El partit també s'ha fet una mica més petit. Un partit dividit i que s'empetiteix té més dificultats per fer política. Tot i així, som els tercers i qui ens canta les absoltes potser es precipita una mica.

- Per què es presenta vostè com un líder conjuntural?

- Perquè no m'imagino havent fet el pas si no fos per aquesta conjuntura. Jo volia ser primer secretari fa dos anys i mig, però després de parlar amb molta gent em van dir que no, que era millor buscar algú que, a més, fos el candidat i que jo portava molt de temps i que era millor que comencés a fer altres coses. I jo vaig fer un canvi d'orientació cap a la Fundació Campalans, em van dir que potser hauria d'anar a Europa, una mica en la senda dels elefants, parlant en plata, i això és el que estava fent.

- I què el fa canviar de parer?

- De cop i volta comencen a passar coses. Plega José Zaragoza i em trobo a l'Executiva del PSOE i, aquí, plega Pere Navarro i es comença a treballar en una altra candidatura, més renovada. Però desapareix aquesta possibilitat i jo tinc un reflex i vaig percebre que potser em podrien voler de primer secretari perquè potser no es trobaven ofertes millors. També he de dir que si jo fos alcalde, a nou mesos de les eleccions, no sé si acceptaria fer-me càrrec del PSC. Sobretot si en una mica més d'un any hi ha d'haver un altre congrés. Després, el partit haurà de decidir. Ja en parlarem aleshores.

- Quin paper li reserva a Pere Navarro?

- El Pere ha fet algunes coses molt importants que no han estat prou valorades. En el tema del projecte federal espanyol ha treballat molt i bé. Encara no he parlat amb ell a fons. Suposo que no voldrà ser a l'Executiva, però jo, mentre ell vulgui fer política i continuar ajudant, doncs hi comptaré. A més, crec que ell vol acabar la legislatura com a diputat.

El pròxim primer secretari del PSC s'havia autodescartat de la direcció del partit: Adrià Costa