La crisi política que viu Veneçuela, amb el govern de Nicolás Maduro aïllat internacionalment al negar-se a mostrar les actes de les eleccions del 28 de juliol, ha entrat amb força en la política espanyola. No és un fenomen nou. Ja fa temps que el bloc de dretes ha fet de Veneçuela un dels seus fronts de batalla contra el govern de Pedro Sánchez. L'asil que s'ha donat a Madrid al líder opositor Edmundo González no ha fet més que accentuar la veneçolització de l'estratègia opositora d'Alberto Núñez Feijóo.
La posició de la Moncloa respecte a Maduro és la mateixa que la Unió Europea: no reconèixer el triomf del líder bolivarià mentre no mostri les actes electorals. Però tampoc fer una declaració explícita de reconeixement d'un triomf d'Edmundo González, alhora que es pressiona diplomàticament per buscar una sortida negociada a la crisi, el que el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, anomena una "solució entre veneçolans". Però el PP no en té prou. Perquè Veneçuela els és útil. Veiem perquè.
La "geopolítica de la diàspora"
La diàspora veneçolana s'ha convertit en un instrument útil per a l'estratègia antibolivariana de la dreta espanyola. Competint amb països d'Amèrica Llatina i un important focus a Miami, Espanya s'ha convertit en una de les destinacions dels veneçolans que han marxat del seu país els darrers anys. No hi ha un consens absolut sobre la seva xifra.
Agafant com a referent el que aporta l'Organització Internacional de Migració (OIM) de Nacions Unides, amb dades de l'abril passat, estaríem parlant de 7,7 milions en una població de més de 28 milions. Pràcticament un 25% de la població. L'Observatori de la Diàspora veneçolana, proper a l'oposició, parla de 8,9 milions. Més complicat és definir ideològicament aquest segment.
El geògraf Pedro Martín Serrano, a l'estudi La geopolítica de la diàspora veneçolana. El cas de Madrid, presentat a la Universitat Autònoma de Madrid, matisa algunes afirmacions de l'oposició. Ni es tractaria d'una diàspora únicament política ni seria exacte que pogués ser definida com a elitista o formada per grans fortunes. Sí que tindria una base més ideològica la que es va produir des del 2015 fins al 2017, just en els primers anys del govern de Maduro, quan es produiria una inflexió entre 700.000 veneçolans a l'exterior a 5,3 milions (el 2020). Però és indiscutible que Madrid i els barris de Salamanca i Hortaleza acollirien un sector rellevant i el més ric de l'exili. Són uns 100.000 els veneçolans refugiats a Espanya en els darrers anys.
Serrano subratlla la rellevància del fet que Madrid hagi acollit noms destacats de l'oposició, com Leopoldo López o l'exalcalde de Caracas Antonio Ledezma. Des d'aleshores, el Little Caracas -a grans trets, els barris de Salamanca i Jerònims, al Retir- ja s'ha convertit en un feu de l'oposició antibolivariana i, més que això, en un concepte del lèxic polític madrileny que és un veritable poder fàctic dins de la maquinària política construïda entorn Isabel Díaz Ayuso.
L'impacte de la Little Caracas depassa, de fet, l'àmbit estrictament polític per convertir-se en un fenomen econòmic i cultural. La BBC s'hi ha referit com a "Miami d'Europa" i ha assenyalat que un 60% dels immobles de luxe a Madrid els compren veneçolans, amb permís de les grans fortunes mexicanes.
"Llibertat" enfront "despotisme"
Segons Guillermo Fernández, professor de Ciència Política de la Universitat Carles III i expert en extrema dreta, Veneçuela ha servit com a referent per advertir la societat d'una suposada amenaça dictaorial que vindria de l'esquerra. Fernández explica a Nació que "la veneçolització, i per extensió, la llatinoamericanització de la política espanyola es percep en l'ús cada cop més notable d'una suposada contraposició entre els partidaris de la 'llibertat' i els del 'despotisme'. S'ha fet circular el fantasma d'una amenaça autoritària que vindria per part del govern Sánchez i els seus aliats".
D'aquesta manera, el combat per la "llibertat" a Veneçuela -i a Bolívia i Xile, països on els processos electorals han estat avalats per la comunitat internacional i són democràcies plenes- serveix per raons molt de política interna espanyola. L'acadèmic de la Carles III descriu com circula el missatge antibolivarià: "El posa en circulació l'extrema dreta, però el cert és que el gruix de la dreta ho va assumint de seguida. Sol sorgir de Vox, després passa als mitjans afins, després l'abandera Isabel Díaz Ayuso i l'ala més dura del PP i d'immediat el fa seu tot el Partit Popular".
La pandèmia, un gir decisiu
Guillermo Fernández considera que la crisi pandèmica va ser determinant per nodrir aquest discurs contra una suposada ofensiva autoritària des de l'esquerra. Les mesures de seguretat i les mascaretes són aprofitades sense escrúpols: "En aquell moment, el fet que Podem fos al govern va facilitar la campanya i es van anar succeint les cassolades demanant llibertat enfront el que es presentava com una mena de barreja entre el malson d'un 1984 orwellià i el projecte bolivarià".
Ayuso empeny Feijóo a la dreta
Es dona el cas que quan Ayuso va decidir convocar eleccions anticipades a la Comunitat de Madrid, el 2021, un dels lemes que més va repetir en campanya va ser el "socialisme o llibertat". Un lema que s'ha convertit en un punt d'encontre entre l'antibolivarisme més dretà i l'ala dura de la dreta espanyola, i que serveix per intentar posar en el mateix sac Sánchez i Maduro, malgrat l'evident manca de rigor en l'equiparació.
La presidenta madrilenya ha fet del seu discurs "veneçolà" un element més del seu discurs, que condiciona i molt el de Feijóo. Així ha passat amb l'acollida a Edmundo González. Fa només una setmana demanava al govern espanyol que acollís el candidat opositor a l'ambaixada espanyola a Caracas. Ara, quan Edmundo González ja ha aconseguit l'asil polític a Espanya, on ha arribat amb un avió de la força aèria espanyola, Ayuso assegura que això no té valor si no va acompanyat del reconeixement explícit de la victòria electoral opositora.
La Fundació FAES, liderada per José María Aznar, ja ha sortit a definir l'acollida del líder opositor d'"operació del tàndem Sánchez-Zapatero" per ajudar Maduro, en al·lusió a la tasca de mediació que fa l'expresident socialista entre govern i oposició veneçolans. Aquest dimarts, el PP intentarà posar Sánchez en evidència reclamant al Congrés que reconegui Edmundo González com a president.
Un pols dur amb Vox
En aquest enduriment del PP també hi té un pes significatiu l'actitud d'un Vox que fa anys que està treballant els vincles amb l'extrema dreta llatinoamericana. El triomf de Javier Milei a l'Argentina va ser un punt pels de Santiago Abascal, que la setmana passada van celebrar precisament a Buenos Aires una nova edició del seu Fòrum Madrid, que aplega diverses formacions de la dreta més extremista d'Amèrica Llatina, amb figures com el xilè José Antonio Kast o exmembres del govern de Jair Bolsonaro al Brasil. Aquests dies, també Vox es pronuncia per dur la crisi veneçolana tan lluny com pugui. Aquest dilluns, en una línia quasi idèntica a la d'Aznar, Abascal ha presentat l'asil com una maniobra de la Moncloa per treure pressió a Maduro.
No importa que el mateix Edmundo González hagi agraït a Sánchez la seva "protecció". En el discurs radicalitzat i cada coop més demagògic de la dreta espanyola, tot val per intentar desestabilitzar Sánchez, i si és amb aromes llatinoamericans -històricament presents en el discurs de l'espanyolisme més tronat- encara millor.