Onze anys després del seu últim discurs al Parlament, aquest divendres hem comprovat que Jordi Pujol continua essent el mateix. Però Catalunya, no. Aquell país en construcció, poruc, insegur i políticament depenent de personalitats molt invasives (Tarradellas, primer, Pujol i Maragall, més tard) és avui és una societat madura, composta per ciutadans que són conscients dels seus drets i, sobretot, del fet que els polítics els han de representar, no pas guiar ni limitar. No van darrere del president, sinó al davant.

Per això el Pujol enfurismat d'ahir tenia una tonalitat sèpia. Els diputats esbroncats es van quedar totalment indiferents, fins el punt que, un per un, van deixar-li molt clar que no l'havien convocat per escoltar històries del seu pare, sinó dades respecte als seus fills. Ni tan sols Jordi Turull, des del partit que va fundar el propi Pujol, no el va voler exculpar. Jordi Pujol està en forma, però la seva murrieria llegendària ja no enganya ni als seus.

Pujol era un president que no necessitava la protecció d'una pantalla de plasma per a no respondre les preguntes dels periodistes. Però avui dia Artur Mas ha de sotmetre's a interrogatoris d'una hora i en quatre idiomes, i ningú no li estalvia res. Entre la presidència de l'un i la de l'altre hi ha pocs anys, però molts quilòmetres d'exigència democràtica.