Aquesta setmana, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha reiterat les seves amenaces d’abandonar l’OTAN . Ho ha fet abans i després de reunir-se a Washington amb el secretari general de l’Aliança Atlàntica, Mark Rutte, i encara irritat per l’actitud segons ell deslleial dels seus socis després que els Estats Units decidissin atacar l’Iran (sense informar-los en absolut). L’actual crisi entre el president nord-americà i l’Aliança es produeix just quan s’acaben de complir 40 anys del referèndum de l’OTAN, el 12 de març del 1986. Mesos abans, l’1 de gener, s’havia fet efectiu l’ingrés a la Comunitat Europea. Ara que l’OTAN torna a ser qüestionada, però en aquest cas pel president dels Estats Units, recordem com va ser aquell debat que va concloure amb el triomf del sí.
Un Felipe González presoner de la demagògia
La decisió d’ingressar a l’OTAN la va prendre un govern feble. Leopoldo Calvo Sotelo, investit dies després del fracàs de l’intent de cop d’estat del 23-F, dirigia un govern en minoria i un partit, la UCD, en procés d’erosió. La voluntat d’afermar Espanya en la comunitat occidental i probablement de vincular les forces armades a les d’altres democràcies va motivar que Calvo Sotelo premés l’accelerador cap a l’Aliança Atlàntica.
Es vivia la fase final de la Guerra Freda. La tensió entre els Estats Units -que havien elegit el molt conservador Ronald Reagan- i l'URSS, en mans d’una gerontocràcia, era enorme. Com ho era la mobilització del moviment pacifista a Europa. El PSOE esperava l’accés al poder i el seu líder, Felipe González, que ara dona lliçons d’estadista, va imprimir un estil agressiu a l’oposició i es va llançar en contra de l’ingrés a l’OTAN, tema que va fer servir per desgastar l’executiu. “OTAN, d’entrada no” va ser el lema socialista, que no va poder evitar l’entrada a l’Aliança, materialitzada el maig del 1982. L’octubre següent, el PSOE arrasava i obtenia la majoria absoluta.
A partir d’aleshores, entre avançava el procés de negociacions per entrar a la UE, els socialistes modularen el seu rebuig a l’OTAN de manera gradual. Les pressions exteriors eren evidents a cada mes que passava i l’octubre del 1984, González va defensar romandre a l’organització. Això sí, amb concessions, com no acollir armes nuclears en el territori. El congrés del PSOE del desembre del 1984 va avalar el gir, amb l’única oposició del corrent minoritari Izquierda Socialista. La voluntat de contribuir a un sistema europeu de defensa, la inviabilitat d’una política neutralista i la necessària europeïtzació de l’exèrcit espanyol foren arguments en favor del sí.
La deslleialtat de la dreta espanyola: Fraga s’absté
Les forces d’esquerres, amb el PCE al davant, i les formacions com Herri Batasuna, Euskadiko Esquerra i ERC van alinear-se amb el no en línia amb el discurs pacifista i el rebuig a la política de blocs. La sorpresa, després del canvi de posició del PSOE, vindria de les forces conservadores. L’anomenada Coalició Popular, que sota el lideratge de Manuel Fraga agrupava el seu partit, AP, més petites formacions provinents d’UCD, va convertir el referèndum en un plebiscit contra González i va demanar l’abstenció. Fraga considerava que el referèndum era desestabilitzador. Però alhora des dels populars es va mostrar simpatia per qui volgués expressar una protesta contra el govern.
El PNB, que no amagava el seu atlantisme, va donar llibertat de vot als seus seguidors. Però tant el lehendakari José Antonio Ardanza com el líder del partit, Xabier Arzalluz, van anunciar el seu vot favorable.
El vot del poder financer
Sis dies abans del referèndum es va produir un fet insòlit. Els presidents dels set grans bancs espanyols (Santander, Bilbao, Central, Banesto, Biscaia, Popular i Hispanoamericà) van aprovar una declaració unànime llegida pel directiu Rafael Termes en què reclamava el vot favorable en el referèndum. En el text advertien de les conseqüències “incalculables per a l’economia espanyola” en cas de triomf del no. L’anunci va causar un gran impacte. Evidenciava, també, una diferència radical entre el que pensava el poder econòmic i la dreta política.
El vot diferencial de Catalunya i l’ambigüitat de CiU
Com el PNB, la CiU liderada per Jordi Pujol va donar llibertat de vot en el referèndum, tot i l’atlantisme de bona part dels seus dirigents. Pujol va deixar clar que votaria seguint les seves conviccions i no hi va haver dubte sobre el seu sí, però des del PSC, Raimon Obiols i Narcís Serra van criticar-lo durament per no fer-ho explícit. Més ambigu va ser Miquel Roca, que aquell any estava engreixant el que seria l’Operació Reformista i volia fer-se un espai centrista.
Va participar en el referèndum el 59% de l’electorat. El sí es va imposar pel 52,5% dels vots a l’estat espanyol. Un 39,8% va votar en contra i un 6,5% va votar en blanc. A Catalunya, però, les coses van anar diferents i el no va guanyar clarament. Amb un 63% de participació, el no es va imposar el no amb el 50,7% enfront el 43,6% del sí. També a Euskadi, Navarra i les Canàries el no va ser majoritari. El fet nacional va ser de nou un element determinant en aquell referèndum.
