Havien passat deu mesos de la mort de Francisco Franco i el règim encara mantenia dempeus bona part de les seves estructures quan Catalunya va recuperar públicament l’Onze de Setembre. El 1976, la primera gran celebració de la Diada després de quatre dècades de dictadura no es va poder fer a Barcelona, sinó a Sant Boi de Llobregat, on el Govern Civil va acabar autoritzant a última hora un acte que inicialment s’havia previst al parc de la Ciutadella. Per a una generació que encara havia viscut les Diades en clandestinitat, celebrar la cita als carrers era històric. “Va ser la gran victòria de la democràcia”, afirma l’advocada Magda Oranich, una de les testimonis que explica a l’Agència Catalana de Notícies (ACN) com va viure aquella jornada que ara compleix 50 anys.
Durant la dictadura, els homenatges van sobreviure en la clandestinitat, amb concentracions que sovint acabaven amb la repressió policial: “L'escena era trobar-nos uns quants al centre, treure unes senyeres, venia la policia i tothom fugia”, relata Oranich, que era membre fundadora de l’Assemblea de Catalunya. La mort de Francisco Franco el 20 de novembre del 1975, però, no havia significat l’arribada immediata de la democràcia. L’oposició política continuava sense reconeixement legal i les llibertats de reunió i manifestació estaven restringides pel règim.
Tot i les dificultats previsibles, el 10 d’agost de 1976 el Consell de Forces Polítiques de Catalunya va constituir formalment la Comissió Onze de Setembre, encarregada de preparar la commemoració. La voluntat de l’oposició democràtica catalana era celebrar una Diada unitària que servís per “acabar” amb la clandestinitat, segons Miquel Sellarès, un altre membre fundador de l’Assemblea de Catalunya. “Vam arribar a la conclusió que calia que sortir a la superfície, sortir al carrer amb ordre”.
El lloc escollit inicialment era el parc de la Ciutadella de Barcelona, un espai carregat de simbolisme perquè després de la derrota catalana de 1714 Felip V hi havia fet construir una fortalesa per controlar la ciutat. Però quan faltaven només cinc dies per a la Diada, el Govern Civil va comunicar que l’acte no seria autoritzat a Barcelona. Les autoritats temien que una convocatòria a la capital catalana pogués provocar una mobilització massiva. “No volien que hi anés massa gent”, diu Oranich.
La por era molt recent
La memòria de la repressió era encara recent. La veïna de Dosrius Neus Alzina, qui va assistir a la Diada de 1976, reconeix que a casa seva hi havia preocupació. “Els meus pares em deien ‘No hi vagis, no hi vagis, a veure si hi haurà merder’”, explica. Ara bé, l’autorització governativa ajudava a afrontar la jornada amb confiança: "Ho vam viure amb una certa tranquil·litat”, explica Josep Puig, un altre resident de la localitat del Maresme que va ser present a Sant Boi. “Tot i que no es podien tenir totes perquè, venint del franquisme, podia haver-hi qualsevol problema”.
Malgrat tot, l’assistència va ser massiva. L’actriu Pepa Arenós, que va conduir la presentació de l’acte, relata l’arribada a la plaça de Catalunya de Sant Boi, on la convocatòria estava prevista per a les cinc de la tarda. “Vaig anar en tren amb tota la gent. Vam baixar a Sant Boi, caminàvem tots. Molta gent, molta gent, aquella plaça de Sant Boi era plena i els trens anaven plens”, explica.
Les estimacions sobre l’assistència han variat des d’aleshores. Els organitzadors van parlar de 100.000 persones, però estudis posteriors han situat la xifra per sota dels 30.000, per les limitacions de capacitat de la plaça. ‘El País’ explicava l’endemà que ja era impossible entrar-hi mitja hora abans de començar l’acte. En qualsevol cas, els testimonis coincideixen que la concentració va ser multitudinària i va desbordar l’espai i els seus accessos. “Hi havia gent a tot arreu, fins i tot pujada als arbres”, recorda Oranich.
Malgrat la presència policial, la jornada es va desenvolupar sense incidents greus. Un grup d’ultradretans va intentar provocar aldarulls, però la policia va impedir que es produïssin danys importants. Per als qui hi eren, el més impactant era que aquella vegada no havien hagut de fugir de la repressió. El temps ha anat passant i l'Onze de Setembre s'ha consolidat. L'arribada de la democràcia va fer que el caràcter reivindicatiu de la Diada va perdre força en favor dels actes institucionals i commemoratius. Anys després, la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l'Estatut, el 2010, i l'esclat del Procés, el 2012, van reactivar aquest esperit combatiu de les primeres diades, ara amb l’independentisme al centre.
