Des de principis de la dècada passada que la relació entre Catalunya i la resta de l’estat espanyol s’ha situat en un primer pla en quasi cada contesa electoral. El clímax ha decaigut si ho comparem amb el 2012 o el 2015, però això no significa que els problemes territorials estructurals s’hagin solucionat o vagin pel camí de millorar. La legislatura que ara s’acaba, de fet, s’ha caracteritzat per diferents mesures negociades pels partits independentistes (arrencades, potser seria millor dir). A principis de legislatura es van aprovar els indults i a finals va arribar l’amnistia, la qual encara no s’ha aplicat del tot—i veurem en quins termes es fa.
Tot plegat ha anat marcat de retrets continus entre les forces independentistes. Després del referèndum del 2017, ERC va decidir posar el focus en la necessitat de celebrar un referèndum pactat amb el govern espanyol, postura que ha estat sovint criticada per Junts. La formació de Carles Puigdemont, com insistia ell mateix fa uns dies a Nació, no ha descartat del tot la unilateralitat. En la trifulga política que va derivar amb l’expulsió de l’aleshores conseller de Junts, Jordi Puigneró, i la sortida del partit del govern l’octubre del 2022, hi havia discrepàncies profundes entre tots dos socis respecte a l’estratègia política “sobiranista” vers el govern espanyol (pacte o confrontació?), però també una important remor de fons dins de la formació juntaire, on van arribar a sonar trompetes d’escissió.
Objectiu compartit… i poca cosa més
Quant a la relació Catalunya-Espanya, les cartes fa temps que estan marcades i els programes electorals així ho reflecteixen. Tant ERC com Junts demanen que Catalunya esdevingui un estat independent, però més enllà d’aquest objectiu, la gimnàstica i la magnèsia fan la resta. ERC parla de votar “de forma definitiva” per la independència del nostre país amb un referèndum “que tingui les garanties necessàries per a la implementació dels resultats”. Posa el referèndum com una de les prioritats “un cop assolida l’amnistia”. Mentrestant, el partit insisteix en la necessitat de seguir avançant en l’autogovern i concreta desenes de competències a transferir, des del traspàs integral de Rodalies, a competències en secretaries i intervencions municipals, gestió de beques, passant per la gestió pesquera o els exàmens de teoria i pràctica de la DGT.
El reclam de competències concretes és també un aspecte destacat en el programa electoral de Junts per avançar “de forma transitòria” a obtenir la independència. La gran diferència amb ERC és quelcom també ja sabut: el partit no parla de referèndum pactat, parla de l’1-O com la “llavor de la reivindicació de qualsevol altre referèndum d’autodeterminació”, encara que existeixin impediments constitucionals. “La solució és la independència, però alhora cal evidenciar i combatre des de la Generalitat, sense cofoismes inútils, els límits de la dependència”, rebla.
Per la seva banda, la CUP critica al programa Junts i ERC hagin “renunciat a exercir la sobirania del Parlament i aquesta ha quedat supeditada a la governabilitat del Règim i lligada al futur del PSOE”. Els cupaires es comprometen a treballar “des de tots els fronts per generar les condicions per assolir la ruptura amb l’Estat”, per exemple construint un moviment popular per a la independència. Tanmateix, sobre el “com”, el programa de la CUP no ho especifica.
Quant al dret a decidir, Comuns Sumar posa l’èmfasi en el fet que l’acord territorial assolit entre Estat i generalitat es referendi per part de la ciutadania. Un referèndum que, segons el partit liderat per Jéssica Albiach, caldria que abans partís d’un acord en el procediment “lluny de la confrontació electoral”. Així mateix, per solucionar el problema territorial, el partit també proposa reconèixer Catalunya com anació i impulsar l’eix del Mediterrani amb Illes Balears i País Valencià, “tot i que actualment els governs del PP ho dificulten”.
Cap novetat en el camp dels partidaris de la unitat d’Espanya
En el seu breu decàleg-programa, el Partit Popular proposa “tancar les ambaixades independentistes i les guinguetes del procés” com a principal “solució” del problema territorial. Més enllà d’aquesta mesura, però, el partit no esmenta de quina manera pretén canalitzar la qüestió.
Quant al PSC, el seu programa electoral és ple de crítiques “als governs independentistes”. “El país no falla, ha fallat el full de ruta dels governs independentistes”, s’hi diu, “com el camí unilateral empès el procés”. “Cal girar full i deixar enrere un camí equivocat”. Quin altre camí proposen? Partint de la idea que Espanya té un estat “quasi federal”—quelcom més que dubtós—, proposen “la transformació progressiva de l’Estat de les Autonomies en un Estat federal”, sobretot a través de la implementació de mesures de “govern compartit”, com la participació més intensa de les autonomies en la designació de membres o “reforçar el principi que les institucions d’autogovern son Estat”. Proposen també culminar els traspassos pendents. El referèndum no es menciona ni una sola vegada.
Doctor Europeu en Ciències Polítiques