Montserrat ha anunciat que el proper diumenge 27 d'abril la Moreneta tornarà a sortir en processó. Ho farà per commemorar el gloriós mil·lenari que enguany celebra la nostra muntanya predilecta, eixos turons serrats amb serra d'or. Sens dubte, som davant d'una notícia d'impacte, perquè una sortida d'aquestes característiques no es produïa des del 1997, quan la marededeu va creuar les portes de la basílica per evocar els 50 anys de la seva entronització. D'ençà d'aquesta darrera escapada ha passat tot un quart de segle XXI. Vint-i-vuit anys de severa reclusió.
Quan la Moreneta torni a veure la llum del sol, el país que es trobarà al davant no tindrà res a veure amb el que havia vist l'última vegada. La societat, la tecnologia, els hàbits, les preocupacions i els temes de conversa dels ciutadans que li facin el passadís hauran canviat completament. No els reconeixerà. Avançarà enmig de desconeguts. Aniran vestits d'una manera moderníssima, l'aplaudiran en més d'un i de dos idiomes, al seu voltant el paisatge estarà molt més trinxat i agrisat que no estava, i en algun racó hi haurà encara algun llaç groc dibuixat que probablement no sabrà identificar.
Malgrat aquests canvis evidents, però, hi ha quelcom que no s'ha mogut des d'aquell llunyà ocàs del mil·lenni: Jordi Pujol continua sent el president de la Generalitat. Com el 1997, la Moreneta aixecarà al cap i veurà que al seu davant continua havent-hi aquell home que sempre ha tingut les claus del Palau i que fa dècades que governa Catalunya amb la pau de qui governa el seu hortet. Potser notarà el president una mica canviat, sí. Haurà crescut força. No el trobarà tan corbat com anava a finals del 90. Haurà fet una revifada física, en definitiva. Com si fos un corredor de maratons. Una revifada en tots els sentits, perquè fins i tot li haurà crescut una formosa mata de cabells negres. El veurà més jove, com si aquests quasi trenta anys no haguessin passat per ell, com si fos una altra persona. De fet, de seguida s'adonarà que el president Pujol ja no es diu president Pujol: ara es fa anomenar president Illa. Però no en tindrà cap dubte, continua sent ell.
Ho certifica l'últim CEO, que dijous el govern va presentar als ciutadans amb un somriure rotund, d'orella a orella: un 62% dels catalans aprova la gestió de l'executiu (amb una transversalitat prou important entre partits), assolint així el rècord històric de la sèrie, que va començar el març del 2017. Sí, Catalunya torna a ser feliçment autonòmica i convergent, i premia tot el que tingui a veure amb aquests dos conceptes pacificadors. El centredreta continua manant, amb l'única diferència que ara ho fa amb unes altres sigles i amb el pilot automàtic de la reconciliació. Pujol és ben viu i s'asseu al seu despatx cada dia per allargassar una dècada més, potser dues, el seu mandat prodigiós. Per més anys que passin, la seva figura (no només el seu govern) continua intacta. I per a mostra, un altre botó: fins a un 61% dels catalans aprova la seva actuació política, és a dir, la de Salvador Illa, que en quatre dies s'ha convertit en el líder més estimat i estable de la política catalana.
No sabem si aquest retrobament estrany amb el nou vell president Pujol serà una decepció o una alegria per la Moreneta. Potser durant tots aquests anys ha anhelat un canvi per la seva estimada pàtria. O potser, quan van tancar-se les portes al seu darrere, en tornar al monestir fa vint-i-set anys, va desitjar que el món es paralitzés i que tot continués igual fins que tornés a sortir del seu immobilisme sagrat. El que queda clar és que nosaltres, els seus fidels pecadors de capçalera, continuarem resant-li amb la mateixa devoció que ho fèiem trenta anys enrere i amb més fervor que mai. Rosa d'abril, Morena de la serra, no deixis d'il·luminar la catalana terra en aquesta nova i esclatant primavera convergent.