Sis anys de la DUI, un mes per a la investidura: què ha passat des de la tardor del 2017?

Poc es devien pensar Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, a primera hora de la tarda del 27 d'octubre del 2017, que sis anys després estarien immersos en la negociació per la investidura de Pedro Sánchez. A les escales del Parlament, just davant la porta dels despatxos que ocupa el Govern i amb el rostre seriós -perquè la perspectiva de l'exili i de la presó ja era pràcticament una certesa-, el president i el vicepresident de l'executiu que va organitzar l'1-O van verbalitzar discursos solemnes però inconcrets. Inconcrets com ladeclaració unilateral d'independència (DUI) que s'acabava de votar al Parlament, de la qual mai se'n desplegarien els efectes.

Els viaranys de la política han volgut que, exactament sis anys després d'aquell moment, quedi un mes de marge per votar la investidura de Sánchez al Congrés dels Diputats. El 27 de novembre, per bé o per mal, ja se sabrà si l'independentisme fa costat al PSOE i a Sumar, que ja tenen rubricat un acord per reeditar la coalició i intensifiquen els contactes per convèncer els possibles socis. Amb l'amnistia en l'horitzó, la negociació està empeltada de totes les ferides que encara no han suturat de la tardor del 2017. Això és tot el que ha passat en els últims sis anys i tot el que hi ha en joc per a Puigdemont i Junqueras en el flanc de Madrid.
 

Una DUI amb un únic efecte: la judicialització

A la proclamació de la independència s'hi va arribar arrossegant els peus. De fet, ni tan sols era l'opció prioritària de Puigdemont, que dos dies abans s'havia convençut que la millor via era convocar eleccions al Parlament. També Junqueras, com havia traslladat a destacats membres de l'establishment barceloní, apostava per uns nous comicis. El líder moral de Junts, però, no veia prou garanties en la negociació oberta amb Mariano Rajoy -és a dir, no tenia la certesa que convocant eleccions es dissiparia l'amenaça del 155-, i la competència oberta amb ERC -Gabriel Rufián va sacsejar Palau amb el famós tuit de les monedes de plata-, juntament amb la pressió de consellers del seu partit -Jordi Turull i Josep Rull- el van portar cap a la DUI.
 
La declaració no es va desplegar, no es va retirar cap bandera espanyola de les institucions i Junqueras ni tan sols va anar a la reunió que es va celebrar a Palau després dels discursos al Parlament. Aquell cap de setmana es van produir cites clau a cavall de la Catalunya Nord i l'Empordà, i finalment Puigdemont va prendre la decisió -assessorat per Gonzalo Boye, ara un dels negociadors principals de la part jurídica de la investidura- de marxar a Brussel·les. Des d'allà -on hi havia mig Govern; la resta es repartia entre Estremera i Alcalá Meco- es va convertir en candidat de Junts a les eleccions i, contra pronòstic, va obtenir més vots que Junqueras, que ja havia posat per escrit el gir pragmàtic. Ciutadans va guanyar les eleccions del 21-D, però l'independentisme va tornar a tenir majoria. Aviat es veuria que seria una majoria coixa.

 

De Torra a la moció de censura

El 30 de gener del 2018 suposa l'inici del divorci entre ERC i Junts. Els republicans, amb Roger Torrent al capdavant del Parlament, van frenar la investidura a distància de Puigdemont, i a partir d'aquí es van desfermar totes les hostilitats larvades en privat durant la legislatura del referèndum. L'expresident, de fet, va arribar a confessar a Toni Comín -un dels principals suports a l'exili, vicepresident del Consell de la República i junquerista durant la legislatura de l'1-O- que ell ja estava "sacrificat". El Tribunal Suprem va impedir la investidura de Jordi Sànchez, primera alternativa a Puigdemont, i l'empresonament de Jordi Turull -sumada a l'abstenció de la CUP- va impedir que l'exconseller arribés a Palau. Al final l'escollit va ser Quim Torra.
 
No hi comptava, però només posar els peus a la presidència va veure com a l'Estat s'hi generava un terratrèmol per la sentència del cas Gürtel. Això va generar l'espai perquè Pedro Sánchez s'atrevís a presentar una moció de censura que va comptar amb el vot afirmatiu del PDECat, malgrat els dubtes de Puigdemont, i d'ERC. L'aplicació del 155, els cops de porra de l'1-O i la possibilitat d'encetar una etapa de més diàleg amb el govern espanyol van acabar decantant la balança a favor de Sánchez. Amb presos i exiliats, però, res seria senzill.

 

La sentència que va encendre els carrers

Que res seria senzill ho demostra el fet que, en els primers pressupostos del nou govern del PSOE, tant els postconvergents com ERC van optar per bloquejar-ne la tramitació. La votació va ser el mateix dia que va arrencar el judici de l'1-O al Suprem, i l'ambient estava caldejat per tot el que va passar després de l'anomenada declaració de Pedralbes i el soroll generat per la figura del mediador en el diàleg entre Estat i Generalitat, que va portar el PP, Ciutadans i Vox a la plaça Colón de Madrid. Els efectes de la judicialització, palpables, van marcar tot el cicle electoral del 2019, amb les eleccions al Congrés, les municipals i les europees -en les quals Puigdemont va obtenir una victòria històrica, amb més d'un milió de vots- empeltades del judici.
 
El 14 d'octubre, quan es va conèixer la sentència que condemnava per sedició els principals responsables del referèndum, Catalunya es va encendre sota el lideratge del Tsunami Democràtic -investigat per terrorisme a l'Audiència Nacional- i es van produir els pics de tensió més elevats de tot el procés, amb la batalla d'Urquinaona com a emblema. La repetició electoral a l'Estat es va celebrar en aquest context, i va tornar a concedir la victòria al PSOE. Sánchez va optar per entendre's ràpid amb Pablo Iglesias i va obrir converses amb ERC, que va optar per consolidar el gir pragmàtic i per investir el líder socialista a canvi de la taula de diàleg.

 

Ruptura definitiva ERC-Junts

A Torra, la decisió d'ERC no li va agradar. Va arribar quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ja l'havia condemnat per no haver despenjat la pancarta del llaç groc de la façana de Palau, i el seu escó començava a trontollar per les maniobres de la Junta Electoral Central (JEC). A principis del 2020 es va consagrar el trencament estratègic a Madrid, amb ERC abstenint-se per facilitar l'arribada de Sánchez a la Moncloa, i Junts arrenglerada en el no. Poques setmanes després, quan el Parlament va fer efectiu el desposseïment de l'acta de Torra com a diputat, la ruptura va pujar de to. El president no va convocar eleccions anticipades perquè va preferir esperar aprovar els pressupostos, i just després ja va arribar la pandèmia.
 
En plena crisi del coronavirus, amb Torra ja inhabilitat pel Suprem, es va procedir als comicis catalans, que no van arribar fins el febrer del 2021. Va guanyar-los el PSC, però Pere Aragonès va acabar sent president amb el suport de Junts -que perdia la Generalitat després d'una dècada en mans de l'espai convergent i postconvergent- i de la CUP. La nova coalició només va aguantar un any i mig, fins que l'octubre de l'any passat Junts decidís marxar del Govern per les discrepàncies estratègiques amb ERC. La legislatura del 52% del vot independentista es va convertir en el rèquiem de la unitat del moviment, corcada des de la mateixa nit de l'1-O. 

 

Una negociació que tancarà les ferides?

Les discrepàncies entre ERC i Junts persisteixen, tot i que ara les dues formacions estan immerses en la mateixa dinàmica negociadora a Madrid que Puigdemont tant havia criticat quan no jugava un paper decisiu en la política estatal. Des de les eleccions del 23-J, el líder a l'exili s'ha arromangat per forçar el PSOE a moure's. Ho va aconseguir amb el català a Europa en el marc de la constitució de la mesa del Congrés, tot i que fins ara el cobrament per avançat no s'ha produït, perquè encara no s'ha votat l'oficialitat a les institucions comunitàries. La clau de volta, en tot cas, és l'amnistia, perquè permetria un retorn de l'exili i, a banda, permetria acabar amb les inhabilitacions pendents i amb les causes que encara no s'han jutjat sobre l'1-O.
 
Servirà la negociació per tancar les ferides del 2017? El PSOE complirà amb els compromisos als quals s'arribi? Aconseguirà ERC encarrilar el traspàs de Rodalies i un model de finançament singular que permet reduir a la meitat el dèficit fiscal? Es farà un reconeixement nacional a Catalunya en paral·lel a l'amnistia? Són preguntes que, sis anys després de la DUI, resumeixen tot el trajecte que han fet Puigdemont i Junqueras un cop pronunciat el discurs a les escales del Parlament. Els dos capitans del procés, sempre tan a prop i tan lluny.