Si hi ha dues estructures d'estat clares i ja disponibles, aquestes són d'una banda ERC i, de l'altra, la ciutat de Barcelona. Els republicans són ja una realitat guanyadora que prefigura el mapa postnacionalista; un gran partit progressista disponible per governar aquest país des d'una esquerra raonable i redistributiva. L'altra estructura és el Cap i Casal, una ciutat de dimensions europees, amb prestigi i solvència per assumir el paper de capital d'un estat modern i bolcat a l'exterior. ERC i Barcelona són dos problemes que no tenim.

Per això és una veritable llàstima que la federació de Barcelona d'ERC torni a entrar en un periode de desestabilització i enfrontament intern de resultats molt difícils de preveure però que, en qualsevol cas, amenacen amb ser greus. Els vells temps de l'aparell puigcercosista contra l'estructura portabellista semblaven d'una altra època, i no. Com una plaga endèmica, tornen la brega personalista i la guerra de faccions, del tot impropis d'una cruïlla d'enorme transcendència històrica com la que estem vivint en aquest país.

No és moment d'esbudellar-se en baralles internes. ERC n'ha viscut moltes i el resultat sempre ha estat nefast, així que cal entendre que la direcció del partit -amb la prudència que se li suposa- sabrà indicar la manera de trobar una sortida que deixi intactes les possibilitats electorals del partit a Barcelona i que liquidi per a sempre més els usos d'un aparell de trist record.