I va arribar la tan esperada democràcia. Una democràcia que, malauradament, es desvetllava molt allunyada d’allò que havien somniat els lluitadors que l’havien abastat. Bona part de la desfeta a causa del franquisme persistia (...i persisteix).
 
ERC va trigar, encara, a assolir la legalització: de ben segur que encara els feia nosa; tanmateix, la nostra gent es va presentar a les primeres eleccions democràtiques de l’estat espanyol després del franquisme, el 15 de juny del 1977, com a Esquerra de Catalunya – Front Electoral Democràtic. Esquerra de Catalunya va arribar al 2,5% dels vots a Sabadell; això va facilitar que Heribert Barrera aconseguís el seu escó de diputat.
 
Caldria imaginar la il·lusió i l’esforç de la militància durant aquell intens primer període electoral i l’enrenou que deurien patir els veïns del carrer de Sant Quirze (la seu de la coalició era al número 21) per les anades, vingudes i corredisses durant els actes i les penjades de cartells, donada encara, la poca vocació democràtica d’alguns actors.
 
ERC va ser finalment legalitzada el 2 d’agost del 1977. A les municipals del 3 d’abril del 79, ERC Sabadell, en coalició amb el Front Nacional de Catalunya, va presentar com a alcaldable Joan-Carles Doval, promotor musical i creador del segell discogràfic Picap, que donava un suport preferencial als autors en la nostra llengua.
 
Com era d’esperar, el PSUC, que havia portat el pes de l’oposició a la dictadura a la ciutat, se’n va endur l’alcaldia amb l’estimat alcalde Farrés al capdavant. El grup d’activistes que formaven part del comitè local d’ERC (més tard anomenat «secció local») i els grups d’extrema esquerra no van rebre el suport esperat.
 
Les primeres reunions de les quals trobem constància escrita de la junta directiva del comitè local, posteriors a les primeres eleccions municipals democràtiques, es fan al centenari bar-restaurant La Mata. La presidència era a mans de Joan París i Camps. Revisades les primeres actes, les inquietuds dels participants mostraven com a objecte polític, entre altres coses, estructurar el partit, continuar participant en la vida social de la ciutat, treballar per aconseguir una seu estable, i coordinar-se amb les diverses forces d’esquerres per reivindicar la propietat confiscada de la seu del Círcol Republicà Federal i amb les altres forces polítiques de la ciutat per defensar públicament el «sí» a l’Estatut «deixant ben clar, però, que no estem gens conformes amb el que [en] podríem dir Estatut de la Moncloa, que gairebé no s’assembla de res amb el que va ésser elaborat a Sau, però que s’ha de votar "sí", ja que menys és res» (extracte de l’acta del dia 11 d’octubre del 1979).
 
Pocs mesos després es va formalitzar la primera seu estable de la secció local al número 10 de la plaça Major. A partir d’aquest moment, la lluita des del municipalisme i des de l’esquerra pels drets dels conciutadans, per la justícia social i per les llibertats del nostre país, tindrà continuïtat, però ja dins d’un marc legal i democràtic.
 
El 1981, comencem a tenir constància d’un grup de joves activistes que seran la llavor de les JERC a la nostra ciutat. Al llarg dels 80, les activitats de la secció local se centren en campanyes a favor de la llengua, contra la LOAPA o en contra de la permanència d’Espanya a l’OTAN.
 
Als voltants dels anys 90, l’ERC nacional, però també la secció local de Sabadell, anava debatent i confrontant les seves dues ànimes. Consensos i dissensos que en centrifugaven o hi feien apropar agrupacions o moviments diversos.
 
Coincidint amb l’accés a la secretaria general d’ERC d’Àngel Colom, el partit esdevé clar defensor de la independència tot superant, així, els temps més autodeterministes. Personatges com Avel·lí Artís-Gener, Jordi Carbonell, Xavier Vendrell o Pere Bascompte, provinents d’una llarga militància a diferents moviments i partits (Nacionalistes d’Esquerra, Catalunya Lliure, Terra Lliure) acaben militant a Esquerra.
 
Un exemple emotiu de confluències volgudes a la nostra secció local el tenim en el malaurat bon amic i company Ramon Ferrer i Valero. Una persona molt coneguda a Sabadell en cercles polítics i ciutadans per la seva participació en la lluita antifranquista a través del Front Nacional de Catalunya i en la lluita per la recuperació de les nostres llibertats socials i nacionals a través, també, de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, i que va acabar oferint la seva força, els seus ideals i la seva lluita a la secció local de Sabadell d’ERC.
 
Han anat passant els anys i s’han succeït les executives, amb les seves presidències respectives i els alcaldables de torn. La seu de la secció local estava situada en aquests anys al carrer d’Àngel Guimerà, 3, 2n.
 
La diversitat i els matisos ideològics en tot aquest avenir van anar seguint el ressò de les polítiques marcades des de l’esquerra nacional així com, també, les derivades que van anar sumant-s’hi en l’entorn municipal.
 
En aquest sentit, el 1996, a nivell nacional, coincidint amb la presidència de Carod-Rovira, que situa de nou ERC a l’esquerra del panorama polític -sense renunciar a la construcció d’un estat propi-, es va produir l’escissió promoguda per Àngel Colom i Pilar Rahola. Fundaren el Partit per la Independència (PI), que, a Sabadell, es va presentar a les municipals del 1999 amb molt poc ressò. La presidència de la secció local era en mans de Francesc Manresa, i, com a secretari d’organització, hi va entrar el jove Xavier Rossell-Aparicio, qui va tornar a posar fil a l’agulla a la millora en la gestió administrativa i logística de la secció.
 
En aquells moments, la ciutadania de Sabadell encara anava confiant, elecció rere elecció, en l’alcalde Farrés, que va governar durant 20 anys: primer, amb les sigles del PSUC; després, sota el paraigua d’ICV.