Dimarts ens vam trobar un altre Ple en el qual va caldre assumir el tema de l'habitatge com a focus i en el qual vam haver de posar damunt la taula, de nou, com d'ineficients i ineficaces són les polítiques públiques que, malauradament, s'han dut a terme en aquest país durant molts anys pel que fa a un dels pilars clau de l'estat del benestar com és l'habitatge.
 
Veníem d’un Ple en el qual es van tractar temes com la tan necessària regulació del preu del lloguer en aplicació de la llei del Parlament que el regula, com també altres mocions en què certs partits apostaven, malauradament, per endurir les accions davant les múltiples derivades del complex tema de les ocupacions.
 
Ens toca, doncs, dia rere dia, anar apagant els focs que la vulnerabilitat ens posa a davant, provocats per la incapacitat secular de solucionar de base el dret universal a un habitatge digne per a tota la ciutadania.
 
Amb tota aquesta realitat, el març del 2020 arriba la pandèmia. El govern espanyol decreta l’estat d’alarma i un seguit de mesures per pal·liar-ne les conseqüències.
 
Veient la problemàtica que a moltes famílies els venia a sobre, el govern espanyol va suspendre els desnonaments previstos a partir del 2 d’abril per un període de sis mesos. Finalment, la prohibició de desnonar persones i famílies vulnerables s'ha prorrogat fins al 31 de gener, però tan sols per a aquelles que puguin acreditar que han estat afectades econòmicament per la Covid-19.
 
De la nit al dia, molta gent es va quedar sense cap ingrés en una ciutat com la nostra, tensionada, on hi ha un factor transversal empobridor com és l’elevat preu del lloguer de l’habitatge.
 
Quan la situació de sobrecost del lloc on es viu acaba sent insostenible per a les llars i no poden fer front a les quotes de la hipoteca o del lloguer, comencen els impagaments, i la por de poder perdre l’habitatge és un fet. Els problemes físics i mentals empitjoren, i són molt més freqüents els quadres d’angoixa, ansietat, depressió, desesperació i, fins i tot, violències intrafamiliars i masclistes. Tot plegat acaba reforçant el risc d’exclusió social en què es troben moltes d’aquestes famílies.
 
Les conseqüències derivades d’aquesta situació afecten i afectaran molt de temps el nostre país, i tot això, independentment de com evolucioni la pandèmia.
 
Centenars de famílies han viscut o viuen sota l’amenaça del desnonament (per pèrdua de la feina, per economia submergida, per sous baixos, etc.), i moltes altres ja havien entrat de ple, abans del març, en un procés d’execució hipotecària. Famílies vulnerables que no han tingut cap oportunitat de millorar la seva situació econòmica -i molt menys, de trobar una alternativa habitacional- en aquests mesos de confinament i restriccions.
 
Per tant, és molt possible que moltes d’aquestes situacions no siguin conseqüència directa de la Covid-19.
 
Declarar una moratòria universal dels desnonaments amb caràcter indefinit mentre duri l’emergència sanitària és imprescindible. La moció elaborada, presentada i defensada al Ple de l’Ajuntament de Sabadell per Esquerra Republicana, i aprovada per unanimitat, hi insta el govern espanyol.
 
Malauradament, a vegades, l’evidència del dret a l’habitatge topa amb una realitat incòmoda i injusta.
 
L’absurditat, la inoperància, la feblesa política i la poca capacitat de protecció de les famílies amb vulnerabilitat habitacional quedaven retratades, com a exemple, en la notícia que coneixíem dijous al vespre: l’expulsió exprés per part dels Mossos d’una família amb tres menors a Ciutat Meridiana, a Nou Barris, en plena pandèmia, amb toc de queda i a poques hores de l’entrada en vigor de les noves restriccions de mobilitat del govern. Ni la justícia, ni els Mossos d’Esquadra, ni els Serveis Socials de l’Ajuntament van estar a l’altura de les circumstàncies, ja que no van posar el focus sobre el subjecte que realment haurien d’haver protegit, que és la família vulnerable. Per reblar el clau, va haver de ser finalment l’entitat bancària propietària de l’immoble la que va permetre que la família tornés a l’habitatge tot assegurant que tot plegat  havia estat un malentès.
 
El món al revés...
 
L’emergència habitacional és, doncs, un repte transcendental pendent de resoldre i que la crisi generada per la Covid-19 agreuja. Moltes famílies continuaran en situació de vulnerabilitat, unes patiran encara més i altres que potser no s’ho esperaven acabaran, també, tenint problemes per accedir al seu habitatge o conservar-lo.
 
Cal aconseguir que tothom tingui un sostre digne on viure, una llar on sentir-se protegit i aixecar els seus projectes de vida; per tant, és el moment d’exigir al govern espanyol que la pròrroga de la moratòria dels desnonaments sense alternativa habitacional digna sigui de tipus universal i indefinit, i es mantingui, com a mínim, fins que la situació d’emergència sanitària s’acabi.
 
Per trencar una mica amb l'autocrítica, cal posar damunt la taula petits avenços que mostren, també, una voluntat política encertada, com el nou decret llei aprovat dimarts mateix pel govern de la Generalitat. El text allarga la prohibició de desnonar persones vulnerables sense habitatge alternatiu durant la vigència de l’estat d’alarma o d’una mesura que comporti restriccions a la llibertat de circulació per raons sanitàries. Aquesta situació de vulnerabilitat s’ha d’acreditar mitjançant un informe dels Serveis Socials corresponents. És una mesura de protecció amb un termini més ampli que el que preveu el decret llei aprovat pel govern espanyol, però, evidentment, no deixa de ser un decret de mínims.
 
Anem fent camí sense febleses perquè el moment socioeconòmic de moltes llars és del tot catastròfic, i les polítiques públiques han de protegir, abans que res, els drets de la ciutadania que pateix. La millor manera de combatre les ocupacions és aturar els desnonaments mentre la família no tingui un altre lloc digne on viure, i, també, incrementar amb valentia el parc públic d’habitatge.