ETA i el conflicte a Euskal Herria mai ha deixat d’estar en el focus del debat polític i mediàtic. Des de la Llei de Solidaritat amb les Víctimes del Terrorisme del 1999 fins a l’actualitat, les paraules “reparació” i “justícia” han acompanyat els relats sobre aquest tipus de violència, però només en una direcció: les accions d’ETA a l’estat espanyol. La revisió de la violència d’Estat a través dels aparells policials des del final del franquisme, la Transició i fins als primers anys de la democràcia ha quedat en un segon -o tercer- pla en la configuració legal, política i social del terrorisme.
Així ho explica a Nació el periodista Àlex Romaguera i Vendrell al seu últim llibre Víctimas SA (Txalaparta, 2025), en què radiografia la creació i evolució de l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) i la seva bona relació amb els diferents governs del PP, l’Església i determinats mitjans de comunicació. Un llibre que pretén demostrar com la principal entitat de víctimes del terrorisme de l’Estat -que va néixer el 1981 per reclamar memòria, justícia i reparació- ha acabat monopolitzant i instrumentalitzant la narrativa sobre un tipus de violència i un tipus de víctimes excloent la resta per interessos polítics.
Quin és l'objectiu d'aquest llibre?
Sobretot, constatar que l'estat espanyol ha construït una arquitectura legal que exclou del reconeixement i no empara una sèrie de víctimes i de vulneracions des del franquisme fins a l'actualitat. Tant la Llei de Solidaritat amb les Víctimes del Terrorisme del 1999, impulsada per l’AVT amb el govern d’Aznar, com la Llei de Prevenció i de Protecció Integral del 2011, només emparen les víctimes causades per ETA, pels GRAPO, pel gihadisme i pels grups que en el seu moment actuaven contra l'ordre establert. Però exclou de qualsevol mena de reconeixement i reparació les víctimes causades pels mateixos aparells de l'Estat. Per tant, hi ha una inequitat que, a més a més, vulnera el Conveni per a la Prevenció i la Repressió del Terrorisme de les Nacions Unides, pel qual s'ha de reconèixer com a víctima les persones afectades pels grups que actuen contra l'ordre constitucional de cada estat, però també per les mateixes forces i cossos de seguretat. I l'estat espanyol, vulnerant aquest conveni, el que fa és establir diverses categories de víctimes, fet que implica una doble de victimització: no només el dol d'haver perdut el familiar directe, sinó que, a més a més, el menyspreu de les autoritats que han de vetllar perquè aquesta persona tingui una mínima sanació. Al final, el llibre vol radiografiar com es construeix aquesta narrativa i aquesta cobertura legal que consolida una inequitat, un dèficit i una carència democràtica.
Com funcionen i s’organitzen aquests grups de víctimes del terrorisme i quines estratègies utilitzen?
Jo identifico cinc focus estratègics. El primer és el dels mitjans de comunicació, que participen en aquest discurs maniqueu; l’altre és el focus jurídic, a través del qual impedeixen que grups de música, cineastes i artistes puguin exhibir les seves obres i que no puguin actuar; després hi ha l'itinerari de la llibertat, és a dir, posar plaques per reconèixer només les víctimes d’ETA amb l'aval d'alguns ajuntaments i comunitats autònomes on governa el PP. També l'actuació a l'àmbit escolar, on el PP subvenciona la conscienciació a través d’uns manuals didàctics per a l’ESO i el Batxillerat de les escoles principalment vinculades a l'Opus Dei, en què expliquen que només hi ha uns assassins, els d'ETA. I a part d'això, també les manifestacions, que cada vegada estan més trufades de la litúrgia religiosa i del patriotisme.
Són discursos cíclics, que ressorgeixen amb força sempre que hi ha novetats sobre ETA o sobre qualsevol episodi relacionat amb el franquisme o la Transició…
Sí, naturalment. Per exemple, ara amb l'obertura de les fosses comunes del franquisme ressorgeix aquesta Espanya decimonònica i neofranquista, dient que tot això és obrir ferides. Però tancar-les vol dir reconèixer totes les vulneracions, sense excloure'n. Llavors, l'AVT, en aquesta amalgama d'entitats i partits d'extrema dreta, el que fa és atacar qualsevol iniciativa que posi de manifest el què va suposar la Transició: un pacte de silenci, un pacte de l'oblit. I qualsevol intent de revisar el passat i de veure que l'estat espanyol, en termes de justícia transicional, encara no ha fet els deures, és una oportunitat per l'AVT per ressuscitar pors i insistir que només hi ha hagut ETA i el gihadisme.
Els discursos de l'AVT estan lligats al rebuig de qualsevol tipus de moviment nacionalista independentista, tot i no ser part de la seva raó de ser.
Sí, per a ells Espanya és un bé moral, una qüestió d'ètica i de moral i tothom que vol separar-se d'Espanya atempta contra els valors democràtics. Per això, en el procés català, l'AVT va subscriure els manifestos de Sociedad Civil Catalana i de Libres Iguales, que són dues plataformes que es van oposar al referèndum del 2014 i a l'1 d’octubre del 2017. I, fins i tot, van participar en denunciar als ajuntaments que no exhibeixen la bandera espanyola. O sigui, entren en el terreny de la política quan els seus propis estatuts, en l'article 10, limiten molt el seu camp d'actuació. És a dir, segons els seus estatuts tenen la funció d'aprendre i donar suport psicològic a les víctimes i és una associació apolítica, apartidista i aconfessional.
La vinculació amb els partits polítics és evident quan parles de les "portes giratòries".
Aquest concepte fa referència a com algunes persones de les juntes o que havien tingut un càrrec important a l'AVT han acabat incorporant-se al PP i a Vox. Per tant, han sigut cooptats pel PP per utilitzar el dolor de les víctimes com a arma per desgastar l'adversari i fer política. I al final, les víctimes el que volen és que les deixin en pau i que no es faci servir el seu dolor amb finalitats partidistes. Per això denuncien el que fa l'AVT, perquè cada víctima té la seva ideologia i, a més, ser víctima no implica tenir la raó.
Dius que hi ha una escletxa d'esperança entre les víctimes del terrorisme, però existeixen recursos per dur a terme una reparació que no sigui instrumentalitzada?
Jo penso que sí. De fet, les víctimes, fins i tot de trajectòries i processos diversos, han creat espais de diàleg per posar al centre la pau, la reconciliació i la persona i els drets humans. La mateixa societat civil ha fet iniciatives per la seva banda, fins i tot, jo cito dos casos del 2014-2015: unes trobades a Madrid entre famílies de víctimes d'ETA, dels GAL i de la policia armada en contra del PP. O sigui, gent que volia posar valor als drets humans i que el PP va intentar boicotejar o va demonitzar. També hi ha hagut alguns manifestos importants de grups que defensen que, a més de les víctimes d'ETA o dels GRAPO, també s'ha de reconèixer les víctimes causades pels cossos policials. O sigui, sí que hi ha un espai que cada vegada és més visible, que vol rebatre i discutir aquesta narrativa absolutament maniquea que no contribueix a un procés de resiliència comunitària, de democràcia i de justícia.
