El país també ha crescut en drets, com el que legalitza el matrimoni entre persones homosexuals o el que protegeix i blinda l'avortament, i la capital catalana ha transformat el seu model de mobilitat, malgrat que encara continua sent un debat obert i ben viu, que ara compta amb un altre component, el d'un canvi climàtic que ja només es pot mitigar però no evitar. Repassem a continuació què ha canviat a Barcelona i a Catalunya en 30 anys.
[h3]De Pujol a Aragonès, de CiU a ERC[/h3]
El 1992 es recordarà pels Jocs a Barcelona, però també perquè va ser moment per renovar els diputats al Parlament. El 15 de març els ciutadans de Catalunya van acudir a les urnes, però realment res va canviar. La llavors hegemònica i ara desapareguda Convergència i Unió (CiU) tornava a arrasar de la mà de Jordi Pujol, que també revalidaria la presidència de la Generalitat.
D'aquesta manera, Pujol encetava la seva quarta legislatura consecutiva des que el 1980 vencia en els primers comicis democràtics des de la dictadura franquista. Encara repetiria dos cops més a Palau, fins que va decidir retirar-se de la primera línia política i cedir el tron de CiU al també expresident Artur Mas, però no la presidència, assolida pel PSC i posteriorment recuperada, al tercer intent de Mas, pels convergents.
[h3]L'independentisme, minoritari al Parlament i invisible al Congrés[/h3]
La CiU de Pujol, en les eleccions de 1992, obtindria majoria absoluta guanyant un escó respecte dels anteriors comicis i situant-se amb un total de 70, davant un PSC que, amb Raimon Obiols com a candidat, perdria dos escons, quedant-se amb 40. Per darrere de Pujol i dels socialistes quedarien l'ERC d'Àngel Colom, la ICV del fins fa poc Síndic de Greuges, Rafael Ribó, i el PP d'Aleix Vidal-Quadras.
Precisament aquests resultats demostren un moment polític totalment diferent al país. L'independentisme només tenia els 11 diputats d'ERC a la cambra catalana que, això sí, va gairebé doblar resultats, ja que en venia de tenir-ne sis. CiU no era independentista, i de fet, el debat sobre l'estatus polític de Catalunya no estava sobre la taula. Una altra mostra és que a Madrid, al Congrés dels Diputats, no hi havia cap butaca independentista i CiU era tercera força parlamentària només per darrere de PSOE i PP.
[h3]De Maragall a Colau, del PSC als comuns[/h3]
I el que no sabien els barcelonins és que el seu alcalde acabaria sent el relleu a 40 anys de pujolisme, això sí, prèvia retirada de Pujol. Llavors, Pasqual Maragall era el batlle de la ciutat i gran part de la seva obra quan, en aquell moment portava deu anys al càrrec, s'havia centrat en la planificació dels Jocs Olímpics. El 17 d'octubre de 1986 Barcelona superava París i s'erigia en organitzador de l'esdeveniment el 1992. La candidatura va ser presentada pel també alcalde socialista Narcís Serra mesos abans que marxés per ser vicepresident del govern espanyol de Felipe González i Maragall el rellevés en el càrrec.
Pasqual Maragall, durant la inauguració dels Jocs de Barcelona '92 Foto: Fundació Pasqual Maragall
Maragall encara es mantindria al càrrec fins al 1997 i cediria el fortí socialista de Barcelona a Joan Clos, que també aconseguiria ser alcalde i tiraria endavant un altre gran esdeveniment, el del Fòrum Universal de les Cultures del 2004, i que també com va fer Maragall, implicaria una transformació urbanística de la ciutat. La marxa de Clos al govern espanyol faria Jordi Hereu acabar la legislatura fins que Xavier Trias, i després Ada Colau, trencaria, almenys, fins al 2023, l'hegemonia socialista a la ciutat, per bé que el PSC continua formant part del govern municipal.
[h3]L'avortament no era lliure[/h3]
És indubtable que un altre apartat en el qual més s'ha avançat durant les últimes tres dècades ha estat el dels drets, i, especialment, els de les dones. El 1992 l'avortament era legal, però només en tres casos: per violació, una malformació del fetus o un risc greu per a la salut física o mental de l'embarassada. Per tant, si no es complien cap d'aquests tres requisits, la dona no podia avortar. Val a dir que, durant la Segona República, Catalunya va legalitzar l'avortament de forma lliure.
De fet, no seria fins l'any 2010 que el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero tiraria endavant la primera llei que reconeix la llibertat de la dona per avortar, sense haver-ho de justificar mèdicament, durant les primeres 14 setmanes de l'embaràs. Per altra banda, també es podia avortar fins a les 22 setmanes si hi havia "greus riscos per a la salut de la mare o el fetus".
Encara més recentment, només fa un parell de mesos, el govern espanyol va presentar la nova llei d'avortament, que permetrà interrompre l'embaràs a partir dels 16 anys sense el permís dels pares, cosa que ara passa a partir de la majoria d'edat, els 18 anys. A més, la reforma del marc legal també garantirà el dret a l'avortament a través del sistema de salut pública. El projecte de l'executiu estatal ha de ser ara aprovat pel Congrés dels Diputats perquè entri en vigor.
[h3]Gais i lesbianes no es podien casar[/h3]
També eren moments complicats per al col·lectiu LGTBI, especialment a la capital catalana. Mesos abans dels Jocs, un 6 d'octubre de 1991, un grup de neonazis membres dels Boixos Nois assassinava la transsexual Sonia Rescalvo al bell mig del Parc de la Ciutadella. Es tractava del primer assassinat a tot l'Estat -documentat- a una transsexual només per la seva condició sexual.
I és que, en aquell moment, la legislació només reconeixia el dia de l'Orgull, la bandera de l'arc de Sant Martí com a representativa del col·lectiu i havia derogat les lleis franquistes que perseguien l'homosexualitat. Ara bé, gais i lesbianes no eren iguals que els heterosexuals per un dret bàsic: el del matrimoni. No seria fins 13 anys després de la cita olímpica a Barcelona que el govern espanyol, el 3 de juliol del 2005, aprovaria la llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe. D'aquesta manera, Espanya es convertia en el tercer país del món en permetre aquesta unió, malgrat l'oposició de l'Església i els recursos fracassats del PP portant la llei al Tribunal Constitucional.
En matèria de drets de les persones transsexuals, només fa uns mesos que el govern espanyol va presentar una nova llei trans que reconeix el dret a la lliure determinació de la identitat de gènere i facilitar els tràmits perquè les persones trans puguin ser reconegudes com a tal. Un cop la norma sigui aprovada al Congrés, l'Estat reconeixerà una persona trans sense la necessitat que hi hagi l'obligació dels dos anys d'hormonació, tal com passa fins ara.
[h3]La transformació de Barcelona[/h3]
És evident que la Barcelona actual no seria el que és sense els Jocs Olímpics. La victòria de la proposta olímpica va provocar una transformació de la ciutat i la va convertir en un referent de les capitals europees del segle XXI, que ja trucava a la porta. L'eslògan "Barcelona, posa't guapa", una campanya de l'Ajuntament per millorar les infraestructures i la imatge de la capital, es va fer realitat.
L'anella olímpica de Montjuïc, durant Barcelona '92 Foto: Cedida per la Fundació Barcelona Olímpica a l'Ajuntament
El centre neuràlgic d'aquesta revolució va ser la muntanya de Montjuïc, que en qüestió de pocs anys va passar de comptar amb poc més que un estadi i unes piscines en mal estat a un complex esportiu que va ser l'anella olímpica de Barcelona'92. Amb motiu dels Jocs també va néixer el Palau Sant Jordi i una altra protagonista de l'skyline actual de Barcelona, la torre de telecomunicacions de Collserola, a la muntanya del Tibidabo.
El canvi pels Jocs també va conformar un nou barri al mig de Barcelona, el que ja es coneix com el de la Vila Olímpica, precisament perquè va ser residència durant dues setmanes dels esportistes que van participar en la cita olímpica. Més endavant es va transformar en barri residencial i en l'actualitat hi viuen prop de 10.000 persones. L'organització dels Jocs també va implicar la reurbanització de la Diagonal i de la Vall d'Hebron.
[h3]Cobi sí, Covid no encara[/h3]
Qui li hauria de dir a Xavier Mariscal, el pare de la mascota dels Jocs Olímpics, que el nom que li posaria seria avui, amb alguna lletra canviada, tant d'extrema actualitat. El 1992 l'única pandèmia que existia era la del Cobi, un ninot de dibuix simple que representava un gos i que va guanyar-se l'estima de tots els barcelonins i catalans. La preparació dels Jocs va significar una inversió pública que havia de generar un període de bonança, però l'economia espanyola no vivia aliena a la situació mundial.
L'any 1992 les mascaretes només eren pels metges, no hi havia una crisi sanitària però l'economia patiria un fort trasbals només un any després de la cita olímpica. L'esclat de la bombolla immobiliària del Japó i la guerra del Golf van generar una situació de recessió i d'inflació que, entre les seves conseqüències, va deixar una taxa d'atur del 24%. Per comparar-ho amb la crisi actual, durant els dos anys de pandèmia, la taxa màxima d'atur a l'Estat ha estat del 16,5%.
[h3]El canvi climàtic, encara llunyà[/h3]
Una de les problemàtiques que encara era llunyana per als catalans era l'emergència climàtica. No vol dir que el canvi climàtic no existís, però no preocupa encara al món, almenys tant com ho fa ara. Vist amb perspectiva, però, probablement es van deixar escapar els últims anys en què el canvi climàtic es podia evitar.
La poca preocupació en aquest sentit es demostra en la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic signat dos mesos abans dels Jocs, en què el món acordava estabilitzar les emissions de gasos amb efecte hivernacle però sense mesures per fer-ho i sense ser de caràcter vinculant. No seria fins el 1998, amb el protocol de Kyoto, que s'intentaria tímidament reduir per obligació l'emissió de gasos amb efecte hivernacle, sense, per ara, amb massa èxit.
