La conciliació familiar, laboral i personal i la corresponsabilitat són essencials per a una societat equilibrada, igualitària i justa, però compaginar la feina amb les responsabilitats i la vida familiar i personal continua sent una dificultat i un repte per a moltes famílies. Especialment per a les dones, que aquest dissabte, com cada 8 de març, són les protagonistes.
Dones que són filles, mares, treballadores, pilars a casa i de la família, i que, sovint, acaben deixant els seus propis desitjos i necessitats enrere per arribar a tot. “Jo em poso l’última prioritat”, confessa la Sandra, mare d’un nen de 3 anys i mig i d’una nena de 10 mesos. “Jo no paro. A vegades, arriba la nit i dic: és que no m'he assegut ni un minut al sofà. No he fet res per a mi. He treballat, he estat amb els nens... És una mica això, a costa de renunciar-me a mi", continua. Quan la Sandra va tenir el seu fill gran es va replantejar el seu futur laboral. Actualment, assessora empreses en estratègia i màrqueting i, a banda, lidera -juntament amb la seva germana- Wocrata, un projecte destinat a ajudar les dones a millorar la seva conciliació.
“Al cap i a la fi, si vols tenir una carrera professional, si vols tenir criatures i treballar, el temps és el que és. És molt complicat”, declara la Laura, professora, psicòloga i mare de dues nenes de 10 i 7 anys. L’adjectiu “complicat” també l'utilitza la Virgínia, que explica que compaginar la cura dels seus tres fills (20, 12 i 3 anys), les escoles i les extraescolars amb els horaris de feina és, a més, “una mica estressant”, però “res que no es pugui fer”.
"No tinc temps d'anar al gimnàs, per exemple. De moment, no. Suposo que a partir d'ara -la filla té ja 15 anys-, veuré una mica més la llum. Però, de moment, no tinc temps per a mi", diu l'Elisabet. Ella, que va "aixecar una filla i un negoci -una gestoria-" alhora, "treia el temps sacrificant les nits". "Suposo que és com totes. Al final, acabes renunciant al teu temps, a la teva vida”, afegeix. I totes coincideixen.
Tot i que s’han aconseguit avenços importants i els costums i les dinàmiques estan canviant, encara queda molt per fer i evolucionar, ja que les desigualtats quant a les cures i responsabilitats domèstiques i familiars continuen sent una realitat i un dels grans reptes de l’actual societat. "Crec que tenim molt assumit, o molt interioritzat, que certes tasques les assumeix la dona", manifesta la Laura. En el cas de la Virgínia, ella treu pit i reconeix que qui “tira endavant” els seus fills és ella. Passa el mateix a l'hora de quadrar els horaris de feina amb els escolars: és ella, no els pares. D’aquesta manera, procura estalviar-se haver de deixar els seus fills amb una cangur. “Estic molt limitada”, reivindica. La Carmen -que cuida el seu fill de 14 anys i, alhora, la seva mare-, l’Elisabet i la Sandra han adaptat i replantejat les seves feines de manera autònoma i freelance per compatibilitzar-ho amb les cures de les seves famílies. Totes elles també sacrifiquen hores de son.
Una desigualtat històrica
Per comprendre aquesta desigualtat, només cal donar un cop d’ull a la història. Des de fa segles, la cura dels fills i les tasques domèstiques han estat assignades majoritàriament a les dones, mentre que els homes s’han dedicat principalment a treballar fora de casa. Aquesta estructuració ha estat consolidada i normalitzada en el temps, i la permanència d’aquesta mentalitat tradicional és un dels principals factors que afecta una corresponsabilitat real i equitativa entre homes i dones.
Amb tot, en les darreres dècades, aquesta segregació ha canviat amb la incorporació de la dona en el mercat laboral. És per això que conceptes com ara conciliació i l’abans esmentada corresponsabilitat guanyen força i importància. “Avui dia, la situació no funciona. Fa molts anys, generalment només treballaven els homes, però a mesura que la dona s’incorpora al món laboral, no podem continuar amb les regles del segle passat, quan només treballava el marit”, opina la Sandra. La Carmen pensa que el que s’ha fet és “sumar dues jornades”. “Hem continuat amb el rol antic i n’hem sumat un de nou”. Aquesta “doble jornada laboral” pot tenir un impacte negatiu en la salut física i mental de les dones. “Al final, és com un got d’aigua que es va omplint. Van caient gotes i, per separat, són petites, però dia a dia, goteta a goteta, el got està a punt de vessar. Si a això li afegeixes que acabes traient temps del teu temps personal…”, lamenta la psicòloga.
Una dada que ho exemplifica ha estat revelada aquest febrer pel Ministeri d’Igualtat: el 88% de les excedències per la cura d’un fill o d’un altre familiar són sol·licitades per dones. Aquest fet, lluny de ser anecdòtic, evidencia una bretxa de gènere innegable i vigent. “Crec que socialment encara tenim molt normalitzat que sigui la dona qui fa segons què, que sigui la mare qui renuncia a la seva feina, que sigui la mare qui demanarà una excedència o reducció de jornada, si cal”, diu la Laura. I explica que, quan es va quedar embarassada de la primera filla, ningú li preguntava al seu marit com s’ho faria, sinó que li preguntaven a ella si agafaria una excedència o demanaria reducció de jornada: “Jo pensava: a ell no li pregunta ningú! M’ho preguntaven a mi, com a mare. Del meu entorn, només tinc un amic, home, que es va agafar una excedència. La resta, totes dones”.
“Les dades són les que són i, òbviament, són les dones les que renuncien”, sentencia la Sandra. Això és perquè la dificultat de conciliació d’avui dia, agreuja la situació. Així ho comenta la fundadora de Wocrata, que apel·la també a la necessitat d’un canvi: "És veritat que tots els imputs han sigut sempre de 'la conciliació no existeix' o 'no és viable avui dia'. Abans d'arrancar el projecte, no m'havia dit mai ningú que s'ho combinés bé, a menys que renunciés". La Carmen és clara, concisa i directa: “La conciliació jo no l’he viscut mai. Ni abans ni ara, i és la realitat de moltes dones. Com que les dones som les que parim i el nostre instint és cuidar, ja se suposa que hem de cuidar a tothom i sempre. Jo em sento una dona cuidadora, i ho he fet tota la meva vida, però m’he adonat que he deixat de viure molta part de la meva vida”.
L’Elisabet, en canvi, alava i defensa de la capacitat de les dones: “No sabem la força que tenim fins que la necessitem i és que, al final, se surt de tot”. “Quan ets mare, ja no ho fas per tu, sinó pels teus fills”. “Tirem endavant, i en som moltíssimes”. Per això, dones, filles, mares, treballadores, pilars de casa i de la família... Totes vosaltres, dignes d'admiració, agraïment i reconeixement.