Si sou d’aquells que us agrada passejar per Ciutat Vella com la mirada baixa, fixant-vos en els petits detalls que la pressa diària ens amaga, segur que en topareu amb una ben curiosa. Si us acosteu a la base de les parets gòtiques de la catedral de Barcelona, molt a prop d’on es trobaven les antigues portes o en racons arrecerats del pas dels segles, veureu unes incisions molt particulars a la pedra. Són marques verticals, allargades, suaus al tacte i lleugerament polides, sempre a la part mitjana i baixa dels murs. Algunes es poden veure a la paret esquerra de la façana lateral mirant a la porta de Sant Iu.
Si en aquell moment passa un grup de turistes amb un guia entusiasta, o si recordeu el que de vegades s'ha sentit a dir a peu de carrer, la resposta us arribarà de seguida: “Aquí és on els soldats esmolaven les espases abans de la batalla”. Altres versions, més lligades a la crònica negra i al mite local, asseguren que era el botxí de la ciutat qui hi passava el tall de la seva destral abans d’executar un condemnat a la plaça del Rei, o els mateixos membres del gremi de carnissers fent córrer els ganivets a prop dels antics mercats. És una imatge potent, pur cinema gòtic, però que topa de front amb la realitat material: qualsevol expert en metal·lúrgia us dirà que intentar esmolar acer contra determinades pedres calcàries o sorrenques de gra gruixut com la pedra de Montjuïc amb la que es va construir la catedral, només serveix per desgastar el tall de l'arma i omplir-la de rascades.
Llavors, com ens expliquem aquestes misterioses incisions a la façana del nostre temple major? Si mirem cap al món anglosaxó, veureu que compartim un enigma idèntic. Allà les anomenen arrow stones (pedres de fletxes) i la veu popular diu que els arquers medievals hi preparaven les puntes de ferro abans de marxar a la Guerra dels Cent Anys. L'arqueòleg James Wright, en la seva publicació Medieval Mythbusting: Arrow Stones, posa llum sobre aquest assumpte i apunta cap a una direcció molt més espiritual: el fenomen de "devorar l'església". Wright explica que, en l'edat mitjana, el poble creia que les pedres que formaven el temple estaven impregnades de la santedat de les relíquies de l'interior. Així, els fidels rascaven el mur per endur-se'n la pols, que després barrejaven amb aigua o vi per fer remeis casolans contra les febres o com a protecció contra el mal d'ull.
Tot i això, en el cas de Barcelona i de moltes catedrals catalanes, la hipòtesi de la "pols miraculosa" s'ha d'agafar com una possibilitat dubtosa. Si realment hagués estat una pràctica massiva de devoció popular per aconseguir remeis sagrats, trobaríem aquestes rascades repartides de manera uniforme per totes les parets a l'abast de la mà, i la realitat ens mostra que el desgast està molt localitzat en punts molt específics de la façana, ignorant de manera sistemàtica una gran part de la superfície del mur. Per què rascarien amb tanta insistència exactament allà i no uns metres més enllà?
La resposta a aquest misteri encara avui obre debats entre els experts. Tal com apunten els estudis sobre història constructiva i arqueologia de l'arquitectura medieval a Catalunya, els picapedrers i els mestres d'obra de l'edat mitjana coneixien a la perfecció la textura de cada material. Això ha fet pensar a alguns investigadors que determinats punts del mur, a causa d'unes qualitats duresa o de gra molt particulars, podrien haver estat utilitzats pels mateixos obrers durant la construcció per fer retocs puntuals a les seves eines de ferro. D'altres estudiosos, en canvi, assenyalen que algunes d'aquestes formes naviformes podrien ser fins i tot d'origen, cicatrius heretades del mètode d'extracció amb falques a la pedrera de Montjuïc que es van mantenir en integrar el carreu a la paret.
Cap d'aquestes explicacions, però, es pot donar com una resposta definitiva. El veritable origen d'aquestes incisions continua sent un enigma a mig camí entre la necessitat pràctica dels constructors, la superstició popular i el pas del temps. Així que ja ho sabeu. La pròxima vegada que passegeu vora la catedral de Barcelona i observeu aquestes marques a la pedra, recordeu que la història de la ciutat està plena de buits que no sempre podem omplir amb certeses.
