A Gràcia, Sant Jordi també es viu lluny del soroll. No a les cues de signatures ni als carrers tallats, sinó en trajectes curts: una bossa amb una rosa i un llibre, i la certesa que algú espera. En Carles Vendrell arriba aviat i camina sense pressa. Fa dotze anys que és voluntari d'Amics de la Gent Gran i des del 2014 acompanya la mateixa persona: la Roser. Ho explica amb naturalitat, perquè és part de la seva rutina. "Aquí el tracte és estar-hi fins que un dels dos deixa de ser-hi", diu.
La jornada comença amb un correu. L’associació escriu als voluntaris perquè passin a recollir una rosa i triïn un llibre per a la persona que acompanyen, una manera de garantir que la diada també arribi a qui no pot sortir. És també així com capten nous voluntaris, sovint amb contactes directes al carrer. En Carles respon amb una hora concreta, arriba, agafa la rosa i dubta amb el llibre. Coneix prou bé la Roser per saber que llegir no li fa gaire el pes i que potser seria millor no agafar-ne cap.
Enguany fa un sol de justícia, tot i que ell recorda altres anys: “plogui o nevi, sortim igual”. La Roser l’espera amb ulleres de sol, arreglada per a l’ocasió. Quan surten, el trajecte es converteix en un recorregut pel barri. A ella li agrada molt Sant Jordi, diu, i en general "tot el que té a veure amb Catalunya". La diada, en aquest sentit, no falla. A Gràcia, cada cantonada li és familiar. Hi ha viscut tota la vida i el barri és també una memòria en moviment: carrers que reconeix, llocs on s’atura, gent que la saluda. Una dona s’hi acosta i li parla de quan cuidava la seva mare mentre també tirava endavant dos fills petits.
La volta continua entre parades, converses curtes i petites interrupcions. Sona un telèfon per felicitar la diada. La Roser comenta restaurants del barri que li agraden, mentre en Carles acompanya i escolta. Pel camí, ell aprofita per parlar de la Roser. Té més de vuitanta anys i una trajectòria marcada per problemes de salut: dècades d’artritis reumatoide, un ictus i la mort d’un fill en plena pandèmia. Tot i que ara passa molt temps en una residència, després d'una caiguda, la Lliga Reumatològica Catalana, ha sigut un dels espais on més ha freqüentat en la seva vida. Ara, però, la Roser repeteix constantment el número del seu pis, perquè com explica en Carles, “per la gent gran, estar a casa ho és tot”, insisteix.
Una xarxa contra la solitud invisible
Darrere d'aquest gest hi ha una estructura discreta. Amics de la Gent Gran treballa per combatre la solitud no desitjada de les persones grans a través d'una xarxa de voluntariat. El model és senzill: assignar a cada voluntari una persona gran i establir-hi un vincle estable en el temps.
Aquest acompanyament pot ser setmanal o puntual, però sovint es converteix en una relació que dura anys. El repte, expliquen, no és només organitzatiu, sinó personal: trobar gent amb temps i disponibilitat emocional. En dates com Sant Jordi, l’entitat reforça aquest vincle amb gestos concrets. La rosa i el llibre funcionen com a pretext, però també per fer les celebracions accesibles a tothom.
El Sant Jordi que no surt a les fotos
El passeig els acaba portant fins a la plaça de la Vila de Gràcia, contemplen les piles de roses, observen la gent que va carregada amb bosses i s’aturen per dinar. És una manera de tancar el dia: sense grans plans, però amb la sensació d’haver-lo compartit.
- La Roser amb la rosa a la plaça de Vila de Gràcia
- Nació
Amb els anys, en Carles ha après que l'acompanyament no sempre és fer coses, sinó ser-hi. "Hi ha dies que parlem molt i d'altres que no cal", diu. La relació amb la Roser s'ha anat ajustant als canvis: abans caminaven llargues estones, ara adapten el ritme, més pauses i trajectes curts.
També hi ha una logística que no es veu: desplaçar-se per la ciutat, quadrar horaris amb la residència, trobar espais tranquils enmig d’un dia que omple carrers. A Gràcia, les places són plenes, els carrers fan olor de paper nou i el soroll de fons és constant. En dates com Sant Jordi, aquesta estona compartida que es repeteix cada any no és casual, sinó el resultat d’una rutina sostinguda i conscient.
