[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Sobre Joan Carles I i sobre la monarquia feia anys que, fora dels mitjans més "centrals", hi havia molts rumors, poques informacions certes i força sospites fonamentades. Però l'accident de Botswana va fer que acabés de caure el vel de protecció al monarca. Tal dia com avui de fa deu anys començava el declivi que el va dur a abdicar, a afrontar problemes amb la justícia i finalment a marxar d'Espanya ara que ja no li cal aparentar que conviu amb la reina Sofia. A les quatre del matí en una suite de luxe al país africà, Joan Carles I, que estava de cacera d'elefants en companyia de la seva amant Corinna zu Sayn-Wittgenstein, es va aixecar per anar al lavabo, va ensopegar i es va trencar el maluc.

Sobre el viatge no hi havia informació oficial i a Espanya la notícia de l'accident i el trasllat urgent per ser operat es va saber el 14 d'abril, dia d'efemèride republicana. El país patia els efectes de les retallades, tenia la prima de risc disparada i les xifres d'atur enfilant-se. El detall de Corinna trigaria encara a saber-se, però l'escapada va caure com una bomba. "Ho sento, m'he equivocat, no tornarà a passar", va dir Joan Carles en rebre l'alta de la clínica madrilenya on el van operar. La Zarzuela va intentar passar pàgina i guardar les formes (fins i tot Sofia el va anar a visitar interpretant el paper d'esposa preocupada) però tot va acabar abocant-lo a l'abdicació.

Joan Carles I, que havia heretat de Franco un poder absolut i que, amb habilitat, se'n va desprendre a canvi de consolidar la Corona i proveir-se d'impunitat en els negocis i en la seva vida privada, ja feia temps que volia deixar-ho. De fet, ho havia volgut fer per entregar-se per complet a l'hedonisme i compartir la seva vida amb Corinna, a qui poc després acabaria enfrontat malgrat que li va regalar comissions milionàries. Els serveis secrets espanyols la van haver d'empaitar perquè tanqués la boca.

El juny de 2014, Joan Carles I, finalment, va abdicar. En els dos anys que van passar de Botswana a la renúncia, amb la irrupció de Podem, els problemes de salut, el que s'anava sabent del cas Nóos, i l'efervescència del procés català, van ser per ell complexos i esgotadors. Ho va deixar i el PP i el PSOE, que no passaven pel seu millor moment (a Mariano Rajoy l'assetjaven els escàndols de corrupció i Alfredo Pérez Rubalcaba estava de sortida pels mals resultats de les europees), van coure la reforma legal perquè abdiqués amb garanties jurídiques. En tot aquell procés hi havia un objectiu superior: que no s'obrís el meló del debat sobre el model d'Estat. En podia obrir d'altres i cap dels implicats ho volia.

I va arribar Felip VI. Si l'estratègia del pare va ser, com estableixen els cànons de la institució, conservadora en el tram final del seu mandat, la del fill ho ha estat encara més. Cap concessió a qui no li és lleial a ell i als valors que representa. Felip VI, que sempre s'ha mogut en cercles elitistes i conservadors, escolta i se sap els temes, però és incapaç de sorprendre, de posar-se en el lloc dels interlocutors i, sobretot, ha renunciat a ser el rei dels catalans. El discurs del 3-O de 2017, després de desatendre peticions de monàrquics catalans, perquè tingués un paper arbitral entre els governs va marcar un abans i un després. Segons el darrer CEO, la Corona és ara la institució pitjor valorada pels catalans, que li posen només un 1,7. El monarca assumeix que l'espanyola és una societat fragmentada i que no pot representar una majoria àmplia com sí que va aconseguir fer el seu pare en els millors anys. De fet, la Transició, que el va encimbellar, era considerada "el possible" i ara, per exemple, pocs catalans se'n senten orgullosos.

Felip VI és, ras i curt, el rei de la dreta. Vox, que és segurament la formació ultra més sistèmica d'Europa (militars, familias bien i alts funcionaris de l'Estat n'omplen les files), és el partit més fervorosament monàrquic. El PP i Ciutadans no queden gaire endarrere en l'adhesió. Els votants del PSOE se senten cada cop menys orgullosos d'una institució que representa a la perfecció el règim del 78 i una idea "dura" de la unitat d'Espanya i que està, per la seva naturalesa, allunyada dels valors tradicionals de l'esquerra. Però els seus dirigents saben que, si hi ha un canvi de règim, això implicarà un nou repartiment de cartes. I no volen córrer el risc de sortir-ne malparats. Seguiran, per tant, fent de contrafort de la monarquia de la dreta i mirant cap a una altra banda a cada inconvenient. Mentre aquesta lògica no es capgiri, a Espanya, hi ha Borbons per anys. 
 

---

Avui no et perdis

» Botswana: deu anys de la caiguda que li va costar la corona a Joan Carles; per Pep Martí.

» El Govern commemorarà cada 14 d'abril la proclamació de la República de Macià; per Oriol March.

» Govern i partits coincideixen en la via de l'endeutament per respondre a la crisi ucraïnesa; per Joan Serra Carné.

» Opinió: «Feminisme dissociatiu i maternitats»; per Alba Carreres.

» Opinió: «Jocs: sí o no, però»; per Josep Huguet.

» La factura en patrulles per vigilar el toc de queda l'últim Nadal: 434.420 euros; per Roger Tugas Vilardell.

» L'FMI es mulla i demana més impostos a les multinacionals; per Víctor Rodrigo.

» Els restaurants, obligats a servir aigua de l'aixeta gratis.

» Temperatures baixes i pluja arreu, la prèvia al bon temps del cap de setmana.
 

---

 El passadís

En unes setmanes s'haurà d'escollir nou secretariat de l'ANC per substituir l'actual, que presideix Elisenda Paluzie. D'entre els qui es presentaran per cobrir les places ja hi ha dos noms que s'han postulat per rellevar Paluzie: Dolors Feliu i Jordi Pesarrodona. Els dos assumeixen les vies unilaterals, afirmen estar disposats a sumar i tenen alguns punts en comú. Feliu fa anys que està vinculada a l'ANC, és funcionària de carrera, va ser candidata de Junts pel Sí el 2015 i, entre 2011 i 2019, alt càrrec del Govern a proposta de CiU, primer, i de Junts, després, sempre en l'àmbit jurídic. Pesarrodona va ser regidor d'ERC a Sant Joan de Vilatorrada i posteriorment va fer el pas a Junts, sent-ne candidat a les eleccions del 14-F i exhibint molta proximitat a Laura Borràs. Un i altre van ser, a més, escollits membres de l'Assemblea de Representants del Consell per la República. Feliu va anunciar ahir que ho deixa per poder-se implicar a fons en altres entitats, en referència a l'ANC. Pesarrodona encara no ha anunciat què farà i si, arribat el cas, pensa compatibilitzar una cosa i l'altra. Ell, de fet, és vicepresident de l'Assemblea de Representats de l'entitat que presideix Carles Puigdemont. Té, per tant, un paper més rellevant que el de Feliu al Consell.  

Vist i llegit

Ahir ens fèiem ressò d'una enquesta de l'ICIP i EsadeEcPol sobre percepcions polítiques. Una de les dades que va sorprendre alguns mitjans i analistes va ser el baix índex de "simpatia" que generem els catalans a la resta de ciutadans de l'Estat. No és pas nou, però. De fet, l'anticatalanisme en el seu sentit més ampli ha actuat sovint com a cohesionador del nacionalisme espanyol. El director del CEO, l'ens demoscòpic del Govern, el politòleg Jordi Muñoz, va recuperar ahir a les xarxes una enquesta del CIS, el seu equivalent espanyol, de l'any 1994 sobre la "simpatia" que produïen al conjunt els ciutadans de cada territori. En una escala de 0 a 10, de molt malament a molt bé, el 13% puntuava els catalans amb 0 o 1. Després ja venien els bascos amb el 8,3%. Els menys malparats eren els asturians. Eren abundants les qualificacions entre 2 i 3 per als catalans i, per la franja alta, la cosa ja quedava més igualada. Els andalusos eren els que més agradaven. La qüestió és que la cosa no ve d'ara.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 2019, fa tres anys, va morir als Guiamets, al Priorat, la lluitadora antifeixista Neus Català. Tenia 103 anys i era una de les darreres supervivents dels camps nazis. Quan ella va morir encara era viva la pallaresa Conxita Grangé, que també va passar per Ravensbrück i que va morir a Tolosa uns mesos després. Us deixo l'entrevista biogràfica que, el 1978, li va fer a TVE Montserrat Roig, que mesos abans havia publicat l'assaig Els catalans als camps nazis, una de les seves obres cabdals.

 L'aniversari

El 13 d'abril de 1978, avui fa 44 anys, va néixer a la Pobla de Segur, al Pallars Jussà, l'exjugador de futbol Carles Puyol, una de les llegendes del Barça. Puyol, que havia entrat a la Masia a mitjans dels 90, va arribar al primer equip el 1999 i es va convertir en un indiscutible a la defensa fins a la seva retirada el 2014 per problemes mèdics. Puyol, que era el capità, va guanyar dos campionats del Món de Clubs, dues Supercopes d'Europa, tres Lligues de Campions, sis lligues, dues Copes del Rei i sis Supercopes espanyoles. Quasi res. Afegiu-hi una Eurocopa i un Mundial amb la selecció espanyola. Puyol va formar part de la direcció esportiva del club un cop retirat. Aquest vídeo repassa la seva trajectòria.
  ​ Fes clic aquí per rebre'l