Èlit o elit? Acné o acne? Pneumonia o pneumònia? Termostat o termòstat? Aquesta mena de mots sempre presenten dubtes a l’hora d’escriure’ls, encara que d’entrada tots tinguem més o menys clares i integrades les regles d’accentuació en català. Resumidament, accentuem les paraules agudes acabades en vocal, en vocal més -s i en -en i -in, les paraules planes que no acaben en vocal, en vocal més -s i en -en i -in i totes les paraules esdrúixoles.
El cas és que no n’hi ha prou de saber les normes d’accentuació, perquè moltes vegades el problema no és escriure l’accent gràfic, sinó detectar bé quina és la síl·laba tònica. Per influència d’altres llengües, sigui pel castellà o per l’anglès, entre d’altres, o perquè són considerades cultes, en llenguatge col·loquial tenim a pronunciar certes paraules de manera incorrecta normativament. Per tant, si ja no les pronunciem bé, és probable que tampoc no les escriguem bé. Vet aquí deu exemples de termes que presenten aquestes dificultats.
1. *acné / acne
En general, a tots se’ns fa difícil pronunciar i escriure el mot acne sense accent i en femení, que és la forma correcta en català. De fet, arran de l’ús més estès d’*acné, amb accent i en masculí, ja hi ha portals lingüístics com l’ÉsAdir, de la CCMA, que també consideren admissible en tots els registres la variant popular *acné. De moment, però, el diccionari normatiu només recull la forma culta acne, paraula plana, per referir-nos al conjunt d’afeccions de la pell caracteritzades per seborrea, retenció glandular sebàcia primitiva i alteracions inflamatòries secundàries.
2. *èlit / elit
La paraula elit és una adaptació del francès élite. En català, però, elit —grup minoritari que manté una posició política, social, econòmica o cultural dominant en una societat— és aguda i, per tant, no porta accent perquè la síl·laba tònica és en posició final. Tot i això, popularment, en registres informals orals, és habitual pronunciar-la com a plana. Així doncs, com que no acaba en vocal, ni en vocal més -s, ni en -en ni -in, la tendència també és accentuar-la erròniament. Tot plegat també és per influència del castellà, atès que en aquest cas sí que s’accentua perquè és esdrúixola.
3. *gurú / guru
En català, guru —mestre, líder o guia en un àmbit determinat— és una paraula plana, de manera que no porta accent perquè la primera síl·laba és la tònica i acaba en vocal. En registres informals, però, és habitual pronunciar-la com a aguda i, per tant, escriure-la erròniament amb accent a la u, per influència del castellà, llengua en què sí que porta aquest accent.
4. *mèdul·la / medul·la
De cada vegada és més habitual pronunciar la paraula medul·la com a esdrúixola, per això també una de les errades més freqüents és veure-la escrita amb accent a la e, *mèdul·la. En català, però, realment és una paraula plana, amb la síl·laba tònica a la penúltima síl·laba, i no s’accentua perquè no acaba en vocal, ni en vocal més -s, ni en -en ni -in.
5. *pneumonia / pneumònia
En el cas del mot pneumònia —inflamació dels pulmons—, la síl·laba tònica és a l’antepenúltima síl·laba, de manera que és esdrúixola i, per tant, s’ha d’accentuar, atès que en general totes les paraules esdrúixoles porten accent. Malgrat tot, en català tendim a no accentuar-la per influència del castellà, ja que en aquest cas sí que porta accent a la i perquè és hiat de vocal tancada tònica seguida de vocal oberta i aquests hiats en castellà sempre s’accentuen.
6. *dioptria / diòptria
En registres informals orals, per influència del castellà, és ben habitual pronunciar diòptria —unitat de vergència d’un sistema òptic que té 1 metre de distància focal en un medi amb un índex de refracció igual a 1— com a paraula plana i, per tant, també escriure-la sense accent. En realitat, però, es tracta d’una paraula esdrúixola, amb la síl·laba tònica a l’antepenúltima síl·laba, de manera que porta accent a la o.
7. *tortícoli / torticoli
Per més que ho intentem, ens surt dir i escriure *tortícolis, en femení, accentuació esdrúixola i acabada en -s. De fet, a causa d’aquest ús tan estès, portals lingüístics com l’ÉsAdir també considerem admissible en tots els registres la variant popular *tortícolis. El cas, però, és que en català el diccionari normatiu només recull la forma culta torticoli —dolor dels músculs del coll que obliga a tenir-lo tort o impedeix girar el cap—, en masculí, accentuació plana i sense s final.
8. *tíquet / tiquet
El terme tiquet —paper o bitllet que dona dret a ser admès a un àpat, una festa, una assemblea, etcètera— és una adaptació de l’anglès ticket. Per la pronúncia anglesa, i fins i tot per la castellana, tendim a pronunciar-lo o escriure’l amb accent a la i. En català, però, és una paraula aguda perquè la síl·laba tònica recau en posició final, i no pas inicial, de manera que no porta accent perquè tampoc no acaba en vocal, ni en vocal més -s, ni en -en ni -in.
9. *termostat / termòstat
La paraula termòstat —aparell per detectar la temperatura a l’interior d’un recinte i regular-la per mantenir-la a un nivell determinat— és un exemple més de mot que és pla, és a dir, que té l’accent a la penúltima síl·laba, i que sovint no es pronuncia adequadament. Així doncs, la tendència és pensar erròniament que la síl·laba tònica d’aquesta paraula és en posició final i que, per tant, és aguda, quan realment és plana.
10. *policiac / policíac
Amb el mot policíac —relatiu o pertanyent a la policia o que té com a tema central una intriga relacionada amb la investigació d’algun fet delictiu— passa exactament el mateix que amb l’anterior. Normalment, ens pensem que és una paraula aguda, de manera que fem la síl·laba tònica en posició final. El cas, però, és que és una paraula plana, amb la tònica a la penúltima síl·laba, i cal accentuar-la perquè no acaba en vocal, ni en vocal més -s, ni en -en ni -in.
