T’has preguntat mai d’on venen paraules com ara pessigolles, carmanyola o petó? Gràcies a l’etimologia, podem descobrir les històries i les curiositats que hi ha darrere d’aquests termes, atès que és la ciència que estudia l’origen i l’evolució dels mots. En aquest camp, en català tenim uns quants estudiosos que es van dedicar pràcticament tota la vida a fer recerca sobre la procedència de mots i ens han deixat un llegat ben extens, com per exemple Antoni Maria Alcover, Francesc de Borja Moll i Joan Coromines.
De fet, ara fa un any es va publicar en línia el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECat), de Joan Coromines. Nou volums que abans només es podien consultar en paper i que ara mateix tenim a l’abast en només un clic. Per reivindicar el llegat d’aquesta obra magna, hem seleccionat deu paraules en català que segur que no endevinaries d’on provenen i que Coromines sí que va saber trobar-ne l’origen.
1. Tafaner
No ho podem negar, tots som una mica tafaners. Som curiosos, ho volem saber tot i, de vegades, ens agrada entrar en els detalls de la vida dels altres. En aquest cas, el mot tafaner ve de tòfona —sí, ho heu llegit bé, del bolet— i antigament “es degué aplicar a les persones i els gossos que furguen, escorcollen o ho remenen tot a la recerca de coses menudes i amagades com les tòfones”, diu Coromines. Així mateix, afegeix: “Les formes primeres tofener i tafoner (metàtesi) es degueren combinar, donant tafaner, amb l’ajuda de mots variats, derivant de tafur, tafarra, tafona, i d’adjectius acabats en -aner, com ara juganer i pixaner”.
2. Fressa
Segons el DIEC, la paraula fressa pot significar “soroll, brogit, continuat” o “senyals que una bèstia deixa per on ha passat”. D’entrada, sembla que els dos significats no tenen res a veure, però Coromines hi va veure una relació a l’hora de buscar-ne l’origen: “Fressa ve del verb fressar, que inclou, per diversos costats, la idea de rastre i pista amb què solquem i marquem el terreny, obrint un pas, amb què una bèstia deixa senyals de si mateixa, i per fer això cal fer una remor alhora seguida i indicadora, deixar unes senyes que guien a qui cerca indicis”.
3. Carmanyola
Malgrat que els últims anys s’han imposat amb força el castellanisme *fiambrera i l’anglicisme *tupper, que fins i tot ja s’ha adaptat com a tàper, la forma correcta i genuïna en català per designar la “capsa de llauna o de plàstic per portar vianda” és el terme carmanyola. Però d’on ve aquest mot tan peculiar? Segons Coromines, en el sentit modern, especialment com a nom d’un recipient, sembla que prové del francès carmagnol, que significa ‘soldat de la primera República francesa’, i afegeix que segurament és “pels atuells militars de viandes i begudes que duia” aquest soldat.
4. Pessigolles
De la “sensació que produeix sobre certes parts del cos una successió ràpida de tocaments lleugers, que provoca la rialla i, si és continuada, una convulsió” en diem pessigolles. Coromines apunta que aquesta paraula, “malgrat que no és un derivat directe de pessigar, és una creació expressiva que té relació amb pitsik-, de ‘pessigar’, amb el significat del qual coincideix bastant”. En canvi, assenyala que les variants dialectals com cossigolles, cassogues i cosquerelles s’assemblen més a les formes en castellà i en portuguès, cosquillas i cócegas, respectivament.
5. Buguenvíl·lea
El mot buguenvíl·lea, “l’arbust del gènere Bougainvillea, de la família de les nictaginàcies, enfiladís, poc o molt espinós, de fulles ovades, amb les flors tubuloses en grups de tres i envoltades per tres bràctees molt vistoses, liles, rosades, morades o ataronjades, originari de l’Amèrica del Sud i molt emprat en jardineria”, és conegut perquè presenta dificultats a l’hora d’escriure’l. Però resulta que no només destaca per això, sinó també per l’origen. Coromines explica que prové del “llatí macarrònic dels naturalistes Bugainvillea spectabilis, nom científic d’aquesta planta exòtica, que li donaren perquè n’atribuïen la importació al navegant oceànic Bougainville”.
6. Maco
Sempre hi ha hagut la teoria que el terme maco, que vol dir ‘bell, bonic, agradable, simpàtic’, “sembla més català” perquè s’allunya del guapo castellà, també acceptat en català pel DIEC. Segons Coromines, però, maco és un castellanisme vulgar, pres del castellà majo, ‘tipus vulgar rufianesc, fatxenda’, probablement derivat d’un ús eròtic del verb majar, ‘capolar, batre amb eines com la maça’.
7. Fleca
D’on surt el terme fleca, aquest mot que sembla tan nostrat? Doncs Coromines presenta dubtes amb l’origen d’aquesta paraula, però descarta que vingui del llatí o del romànic i apunta al preromà, l’indoeuropeu o el germànic. Concretament, assenyala que prové d’una paraula germànica que indicaria una forma de pasta, flêko, que significa ‘tallada o fogassa de pa’.
8. Petó
Arribats a aquest punt, ja sabem que en català diem petó, i no pas *beso, i que els petons no es donen, sinó que es fan. Sobre aquesta paraula, Coromines ens explica que petó és “una dissimilació de potó, variant dialectal, antic mot afectiu, germà dels occitans pòt, poutoun, poutet i del basc pot, que designen tant el petó com els llavis”. I conclou que “és un mot de creació expressiva, evidentment sense res a veure per l’origen ni pel significat amb la paraula pet”.
9. Disbauxa
Ara que el Termat ja accepta la denominació horabauxa, un acrònim format a partir d’horabaixa (forma pròpia del balear) i disbauxa, com a alternativa a tardeo, juntament amb vespreig, ens falta veure d’on ve el terme disbauxa. Segons Coromines, l’hem agafat de l’occità desbaucho, i l’occità el va prendre del francès débauche, ‘corrupció (especialment la sensual)’, ‘mala vida’, derivat de débaucher ‘apartar del deure’.
10. Xiruca
No podíem acabar sense parlar del mot xiruca, atès que Coromines el va estudiar a fons i ha estat fruit de diversos debats lingüístics. El lingüista defineix xiruca com la “sabata de camp amb sola de goma per fora, i de cànem per dins, i empenya flonja” i apunta que és un “mot d’origen incert, si bé se li veu una versemblant etimologia basca”. Però resulta que no és incert i que no ve del basc, sinó del gallec, de Chiruca, una marca registrada d’unes botes fabricades inicialment per Esteve Fontfreda, casat amb Mercè Castañer. I el nom és en honor de la dona, atès que Chiruca és el diminutiu de Mercè en gallec.