Cantava Raimon: "Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe". I això ho cantava abans que el canvi climàtic fos tan pronunciat com ara i que el contrast fos tan extrem com aquests darrers dies.
Al carrer del Marquès de Barberà, molt a prop de la Rambla, podem trobar un braç metàl·lic que surt de la façana del número 21 i tanca el puny al voltant d’uns llamps com si es tractés d’una extremitat de Zeus, el déu dels llamps: és el reclam d’una de les botigues més singulars de Barcelona, Parallamps Torrente, un negoci que va començar la seva història l’any 1860 i que encara avui continua al mateix carrer del Raval.
La seva història va començar quan Josep Sebastià, d’origen aragonès, es va establir a la capital i va obrir al número 27 del carrer del Marquès de Barberà un negoci dedicat als parallamps i a la serralleria. Feia poc més d’un segle que Benjamin Franklin havia desenvolupat el parallamps i Barcelona vivia una profunda transformació. El Raval era aleshores el barri pioner de la indústria, els tallers i petits negocis de la ciutat, i els oficis artesans formaven part del paisatge quotidià dels seus carrers.
Un dels aprenents de Sebastià va ser Josep Torrente Cereza. Entre 1889 i 1892 va anar adquirint progressivament el negoci fins a convertir-se en el seu propietari. El 1894, la botiga es va traslladar del número 27 al 21, on encara es troba avui. Amb el canvi de local també es van conservar elements del negoci original, entre els quals hi havia el peculiar reclam de la façana. El puny de ferro que agafa el llamp s’ha convertit així en un dels testimonis més curiosos de la història comercial del Raval.
Entrar a Torrente és acostar-se a una petita història de la tecnologia. L’establiment conserva eines i peces de diferents èpoques que permeten seguir l’evolució dels sistemes de protecció contra el llamp. L’empresa va anar incorporant les noves tecnologies: el 1953 va instal·lar a les fàbriques de Seat de la Zona Franca un parallamps radioactiu, i el 1985 va instal·lar un dels primers parallamps electrònics PDC de la península Ibèrica, a la fàbrica de Perfumes Antonio Puig. Quan els parallamps radioactius van ser prohibits a Espanya el 1986 i se’n va ordenar la retirada l’any següent, Torrente va participar en les tasques d’inspecció.
Però la història d’aquesta botiga no s’explica només pels parallamps. També explica la transformació del carrer on es troba. Al llarg de les dècades, els antics tallers i comerços artesans del Marquès de Barberà han anat desapareixent, mentre el barri canviava de fesomia. Torrente, en canvi, ha resistit. L’any 2000 l’Ajuntament de Barcelona li va concedir la placa de comerç emblemàtic per la seva antiguitat i per la conservació dels elements històrics de l’establiment.
L’empresa ha anat adaptant-se als canvis tecnològics i comercials, però ha conservat el local i bona part de la seva identitat. Quan es va plantejar la possibilitat de traslladar l’activitat a un espai industrial més modern, la família va decidir mantenir-se al mateix lloc i restaurar l’establiment. La filosofia quedava resumida en una frase que sempre repeteix el seu actual amo, Carles Torrente, que diu “Qui perd els orígens, perd la identitat”, com també deia Raimon a la seva cançó “jo vinc d’un silenci”.
Els seus parallamps han protegit edificis de Barcelona com la Catedral, Santa Maria del Mar o el Palau de la Música, però la seva aportació més visible és aquella mà de ferro que continua sobresortint del carrer del Marquès de Barberà.
En una ciutat on cada vegada costa més trobar comerços que hagin sobreviscut al pas de les generacions, Torrente és una rara excepció: una empresa nascuda el 1860 que ha vist canviar el Raval, la tecnologia i la mateixa Barcelona, però que encara conserva el seu lloc al carrer. Només cal aixecar els ulls per recordar-ho i tornant a parafrasejar Raimon, evitar l’“Oblit del llamp, oblit del tro, de la pluja i del bon temps, oblit de món del treball i de l'estudi" d’una ciutat mil·lenària que venia els seus productes i els duia arreu del món en abans que comencés a vendre la seva pròpia ànima fins desdibuixar-se a sí mateixa.
