[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

La reunió de Pere Aragonès i Pedro Sánchez al palau de la Moncloa tenia com a context els indults, que el president espanyol presentava com un gest de bona voluntat; i el 52% independentista i la resolució del Consell d'Europa que el seu homòleg català exhibia com a raons de pes per reclamar l'autodeterminació i l'amnistia. Tots dos van acordar que la tercera setmana de setembre reuniran la taula de diàleg a Barcelona. I res més. El fòrum bilateral de negociació no té, per ara, acords a la vista perquè, com va constatar Aragonès, les posicions estan molt allunyades i caldrà molta feina.

A tot plegat, durant el matí s'hi va afegir un altre company de viatge ben incòmode i que fa evident fins a quin punt serà difícil una sortida acordada: el Tribunal de Comptes, un ens fiscalitzador opac, polititzat i acusat de poc garantista i de nepotisme, va imposar multes milionàries per l'acció exterior catalana durant la passada dècada. Són 5,4 milions d'euros que, de forma solidària, hauran de pagar amb el seu patrimoni Artur Mas, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Andreu Mas-Colell, Albert Royo o Raül Romeva entre una trentena d'alts càrrecs més.

La decisió del Tribunal de Comptes, que Aragonès vol revertir apel·lant a la molt acreditada capacitat dels executius espanyols per saltar-se la separació de poders, és desproporcionada. Però, sobretot, és una constatació i una invitació. En primer lloc, és la constatació de fins a quin punt és estret el marge d'actuació política quan les idees no s'ajusten a un marc constitucional cada cop més allunyat de la majoria de catalans. Sempre ens havien dit -sobretot cada vegada que ETA matava- que, en un context democràtic i de no-violència, totes les idees eren realitzables. Ens mentien, i l'octubre català ens va demostrar que no, que si de cas la independència es podia reivindicar o defensar però no dur a terme. Els que ho van intentar fent passar el mandat popular per damunt de les lleis estatals van acabar a la presó o a l'exili. 

Ara també hem constatat que no es pot ni tan sols defensar o explicar, que és el que va fer l'acció exterior catalana d'acord amb la proposta política del govern votat a les urnes. Les negatives reiterades del govern espanyol a reconèixer la personalitat nacional de Catalunya, i per tant el seu dret a decidir, són impopulars a ulls de moltes opinions públiques, especialment les anglosaxones. Per això s'escoltaven Mas, Puigdemont o Romeva i també per això la situació treia de polleguera la poderosa diplomàcia espanyola. I resulta que la independència, ai las!, no només no es pot fer sinó que tampoc es pot explicar a l'exterior perquè és fer un ús fraudulent dels recursos públics. Limitació de l'acció política i repressió nua i crua, en definitiva. Els governs "regionals" no poden tenir agenda política.

I la sanció exemplaritzant planteja una invitació. És correcte seguir pagant les multes, més tenint en compte que els diners aniran a la Generalitat, que no se sent perjudicada? S'ha de fer una altra gran campanya de recaptació per abonar-les? O cal desobeir i una gran campanya internacional per denunciar-ho i fer forat com n'ha fet, per exemple, la situació de Mas-Colell? Si es paga ara, fins quan caldrà seguir fent-ho atès els centenars de persones que encara han d'anar a judici? Amb quines garanties i quin objectiu polític es paga?

És evident que no es pot deixar a la intempèrie els dirigents polítics i les seves famílies. El moviment no pot deixar a l'estacada als seus. Més encara si s'hi vol tornar i, per tant, possiblement es demanarà altre cop que s'assumeixin riscos individuals i col·lectius. Però també és cert que no es pot estar permanentment posant l'altra galta esperant que hi tornin quan els plagui i a la mercè de la repressió que exerceixin els poders durs de l'Estat que, com el Tribunal de Comptes, controla la dreta espanyolista. Cal buscar una fórmula a mig camí entre la brutal assumpció del cost personal i l'acatament sense més.

El dubte sobre com procedir és encara més plantejable tenint en compte que Pedro Sánchez és, en privat, sensible a la situació i que el que passa no li és fàcil d'explicar dins i fora d'Espanya. Cal fer evident el conflicte i tibar les costures. Només així es poden preservar els projectes polítics i en pot sortir alguna cosa de la taula de diàleg que ahir es va acordar tornar a posar en marxa al setembre. 

» I avui una ocasió que no podeu deixar escapar els que us plantegeu fer-vos subscriptors de NacióDigital ni els que ja en sou. Aquest dimecres arriba a les llibreries Enemics íntims, el llibre dels nostres companys Joan Serra Carné, redactor en cap, i Oriol March, cap de Política, sobre les tempestuoses relacions entre Junts (abans CDC) i ERC. Si us feu subscriptors de NacióDigital durant un any, ajudareu el nostre projecte periodístic i rebreu gratuïtament el llibre a casa. Si ja en sou, podreu participar en un sorteig per guanyar-ne un.

Es tracta d'un treballat reportatge periodístic que complaurà més els lectors que no pas els protagonistes, amb desenes de fonts i documentació. L'edita Pòrtic, es presenta avui a Els Matins de TV3 amb Lídia Heredia i demà a la llibreria Ona de Barcelona. El pròleg és del nostre articulista Francesc-Marc Àlvaro. El llibre us ajudarà a entendre el perquè d'aquests darrers anys a la política catalana, la gènesi del nou Govern i a tenir tots els detalls (molts d'ells inèdits) i les claus. Si us interessa la política, és la vostra. Gràcies!  
 

---

Avui no et perdis

» Sánchez i Aragonès treuen la pols a la taula de diàleg; per Bernat Surroca i Joan Serra Carné.

» Aragonès, entre el Tarradellas de l'exili i el Pacte del Majestic; per Pep Martí.

» Opinió: «La pau la fan els falcons?»; per Joan Foguet.

» Giró situa la «injustícia» del dèficit fiscal en 20.000 milions; per Pep Martí.

» Fil directe: «Reconèixer (de debò) l'altre»; per Pep Martí.

» Opinió: «Gustau Muñoz dins de l’espill d’un temps»; per Francesc Viadel.

» Dades | Sexe en pandèmia: quants n'han tingut més i quants menys?; per Roger Tugas Vilardell.

» Opinió: «2021: un any decisiu contra les violències masclistes»; per Diana Riba.

» Musk anuncia al Mobile «progressos» en els viatges interplanetaris; per Andreu Merino.

» Desapareixen definitivament els diacrítics: aquests són els 15 que sobreviuen; per Irene Montagut
 

---

 El passadís

Pere Aragonès va comparèixer a Blanquerna, a la delegació de la Generalitat a Madrid, per explicar la seva reunió amb Pedro Sánchez. L'"ambaixada" és al centre de la capital espanyola, al carrer Alcalà, a pocs metres del Congrés, i la Moncloa és als afores. Impossible que un periodista arribés a la roda de premsa del president català i a la de la portaveu del govern espanyol, María Jesús Montero.

El primer que va declinar comparèixer a la Moncloa i va fer-ho a la delegació va ser Artur Mas el setembre de 2012, a les portes de la primera gran manifestació independentista de la Diada i quan Mariano Rajoy va dir que no al pacte fiscal. Allò va enutjar molt als periodistes de Madrid (i també a alguns catalans) que no podien seguir les dues compareixences, la de Mas i la de Soraya Sáenz de Santamaría. Ahir ja tothom estava mentalitzat i no hi havia malestar amb la roda de premsa a Blanquerna. Almenys això s'ha normalitzat. La resta de presidents autonòmics segueixen usant la sala de premsa petita del Palau de la Moncloa per explicar-se davant la premsa.  

Vist i llegit

L'analista Daniel Bernabé publica un article a Público titulat "El enemigo interior de Aznar y la restauración reaccionaria", on analitza la trajectòria de l'expresident espanyol, segons ell la referència imprescindible per entendre tots els moviments que es produeixen en la dreta espanyola. Per Bernabé, la victòria per majoria absoluta d'Aznar el 2000 va ser "el final d'aquell home que es pretenia moderat" i l'inici d'una deriva que tindria moments de descontrol. Els atemptats de l'11-M -quan va mentir tot un país el 2004 per intentar que el PP seguís el poder- van suposar una retirada amb deshonor i una ferida que encara no ha cicatritzat. Bernabé aconsella prendre's seriosament un personatge que "encara no ha dit la darrera paraula".

 L'efemèride

Adolf Hitler va arribar al poder a Alemanya el 30 de gener de 1933 després d'unes eleccions democràtiques. Un cop al govern, el führer va voler aconseguir el control total de l'estat alemany, per la qual cosa va comptar amb l'ajut de les SS i dirigents de l'Sturmabteilungen (SA), una mena de batalló de xoc o d'assalt que va arribar a tenir uns dos milions d'afiliats i que va anar prenent més i més protagonisme. L'any 1934 va sorgir el rumor que alguns líders de les SA estaven preparant un cop d'estat per enderrocar Hitler i instaurar una dictadura socialista i Hitler hi va voler posar fi.

La nit del 29 al 30 de juny de 1934, o Nit dels ganivets llargs, avui fa 87 anys, Hitler es va presentar acompanyat d'un grup de les SS a un hotel als afores de Munic, on diversos dirigents de les SA havien estat citats. Un cop allà van ser arrestats i executats. En van morir uns 300. La purga va afectar també representants significatius de l'strasserisme, la facció més esquerrana del partit nazi, així com destacades figures antinazis, com l'excanceller d'Alemanya Kurt von Schleicher o Gustav Ritter von Kahr. Recordeu l'efemèride amb un documental del Canal 33 sobre el Tercer Reich.

 L'aniversari

El 30 de juny de l'any 1985 naixia a Baltimore, als Estats Units, el nedador americà Michael Phelps. Va fer miques tots els rècords de medalles guanyant-ne vuit a les Olimpíades d'Atenes de 2004 i a les de Pequín de 2008. En total acumula 28 medalles. Després dels Jocs de Londres de 2012 va anunciar que es retiraria de l'alta competició, però encara va competir, i guanyar medalles, als Jocs de Rio, on va ser l'abanderat de l'equip nord-americà. En aquest vídeo s'analitzen les claus del seu estil i velocitat.

  ​ Fes clic aquí per rebre'l