Dècades després de la descolonització, els països europeus encara mantenen alguns territoris lluny del Vell Continent. França disposa de possessions al Carib, l'Índic i el Pacífic: des de Guadalupe a la Polinèsia passant per l'illa de Reunió; Anglaterra manté el domini sobre les illes Malvines o Montserrat, entre moltes altres places; mentre que hi ha territoris com la mundialista Curaçao que encara formen part del Regne dels Països Baixos.
Menys evident són els casos de Dinamarca amb Groenlàndia -geogràficament de l'Amèrica del Nord-, Portugal amb l'africana Madeira o el mateix estat espanyol. En aquest sentit, hi ha, a banda de Ceuta, diversos territoris africans administrats encara per Madrid i, majoritàriament, reclamats pel Marroc.
Les Canàries, una autonomia africana
El principal territori africà dominat per Espanya són les illes Canàries. Es tracta d'un arxipèlag format per vuit illes principals i cinc illots, organitzades en dues províncies i una comunitat autònoma. Els primers pobladors van ser els guanxes -tradicionalment vinculats als pobles amazics-, però el Regne de Castella en manté el domini de manera ininterrompuda des d'abans de l'any 1500.
Malgrat que mai ha estat reclamat formalment pel regne alauita, sí que apareix en alguns mapes de sectors ultranacionalistes promotors del Gran Marroc. En canvi, l'antiga Unió Africana sí que en va reclamar la descolonització a inicis dels 1970 per tal de donar suport als independentistes de l'MPAIAC, una organització armada que va patir la guerra bruta per part de les clavegueres de l'Estat.
- Militar espanyol a les illes Canàries
- Europa Press
Ceuta i Melilla, ciutats autònomes
Són el cas més conegut i problemàtic. Dues poblacions de mida mitjana -uns 80.000 habitants-, situats a la costa del nord d'Àfrica, administrativament ciutats autònomes espanyoles i reclamades oficialment pel Marroc.
Mentre Ceuta està a la riba sud de l'estret de Gibraltar -un altre residu del colonialisme-, Melilla està a tocar de Nador i a uns 200 quilòmetres de la península Ibèrica. Les recurrents crisis migratòries -tolerades o impulsades pel règim de Rabat-, mostren la dificultat de Madrid de mantenir aquests territoris en ple segle XXI.
- Creueristes a la ciutat africana de Melilla
- Europa Press
Les altres places de sobirania
Les denominades places de sobirania incloïen els territoris dominats per Espanya que no formaven part de l'antic protectorat del Marroc. A banda de Ceuta i Melilla, també se'n consideren almenys tres territoris més.
- Illes Chafarinas. Arxipèlag format per tres illes -Isabel II, del Rei i del Congrés- situada a tocar de la costa marroquina i a pocs quilòmetres de la frontera amb Algèria. Són una reserva nacional protegida -hi va viure en Peluso, l'última foca monjo “espanyola”-, i només compten amb militars i un grup de científics.
- Penyal de Vélez de la Gomera. Territori de només 19.000 metres quadrats, controlat per un destacament militar i amb una frontera de només 85 metres d'amplada, considerada la més petita del món. Originalment, era una illa, però un terratrèmol del 1934 va fer que quedés unida al continent per un istme de sorra.
- Penyal d'Alhucemas. Es tracta d'una illa de només 1,5 hectàrees i a només 300 metres de la costa marroquina. Controlat per un petit destacament militar -hi van arribar a viure 350 persones-, forma un petit arxipèlag amb dos illots deshabitats: l'illa de Terra i la de Mar. Estan a uns 10 quilòmetres d'Al-Hoceima, una de les principals ciutats del Rif amb uns 50.000 habitants.
- Visita de la ministra de Defensa al penyal de Vélez de la Gomera
- Europa Press
Altres illots africans
- Perejil. Un dels conflictes recents més sonats amb el Marroc es va produir el 2002 pel control de l'illa de Perejil, un petit illot rocós deshabitat situat a l'estret de Gibraltar. Un destacament de la Gendarmeria marroquina el va ocupar i, després de quinze dies d'estira-i-arronsa, van ser desallotjats per militars espanyols. La mediació dels Estats Units liderada per Colin Powell va suposar retornar a la situació anterior: deixar l'illa sense presència armada i amb els dos països reclamant-ne la sobirania.
- Alborán. Illot d'origen volcànic geogràficament africà, però situat a menys distància de la costa espanyola. Manté una petita guarnició permanent de l'Armada espanyola i, a diferència de la resta de places de sobirania, forma part del municipi d'Almeria. De fet, el Marroc no en reclama la sobirania.
Les antigues possessions espanyoles
Lluny de l'època daurada de l'imperi espanyol entre els segles XVI i XVIII, va mantenir diversos protectorats i colònies al nord d'Àfrica entre mitjans del XIX i finals del XX.
- Sàhara Espanyol (1884-1875): territori colonial que va ser considerat una província espanyola abans de la retirada en ple enfonsament del franquisme i arran de la Marxa Verda organitzada pel Regne del Marroc. Una marxa precipitada que va suposar abandonar el poble sahrauí i el seu dret a l'autodeterminació.
- Protectorat Espanyol del Marroc (1912-1956): zona d'influència assignada a Espanya integrada per dues franges, tant al nord com al sud. Es va administrar conjuntament amb el protectorat francès fins a la independència del 1956.
- Sidi Ifni (1860/1934-1969): enclavament a la costa atlàntica sud del Marroc cedit a Espanya el 1860, tot i que no es va ocupar efectivament fins al 1934. Va ser província espanyola fins que va ser retornat al regne alauita el 1969. Milers de joves catalans hi van fer el servei militar.
- Zona internacional de Tànger (1940-1945): ciutat amb estatus neutral, però en plena Segona Guerra Mundial va ser ocupada per les tropes espanyoles que la van incorporar al protectorat. El 1945 es va restaurar l'estatus internacional fins a la seva integració definitiva al Marroc quan es va independitzar.
