Teresa Saltó durant la conversa i amb el llibre 'Viure sota les bombes'. Foto: Laia Solanellas La majoria de bombardejos que va patir la ciutat de Reus des del 1937 i fins a l'any 1939 per les aviacions feixistes van ser viscuts per Teresa Saltó (Reus, 1921) i avui, quan fa 75 anys d'un dels més sagnants, n'ha volgut relatar alguns detalls: des del primer, a l'abril de 1937, fins al darrer, quan les tropes nacionals ja enfilaven per la carretera d'Alcolea i així i tot l'aviació italiana encara gosava tornar a llençar bombes sobre la ciutat. Mig centenar d'ofensives aèries viscudes per aquesta dona, que ara ha volgut recordar a delCamp.cat.
"Les bombes podien venir en qualsevol moment, les sirenes sonaven a totes hores, però sobretot de nit", explica. "Tothom que hi havia pel carrer, en un tres i no res, corria, com en una pel·lícula a màquina ràpida, cap als refugis més propers. N'hi havia molts i tothom sabia on eren", segueix explicant. N'hi havia, segons explica el llibre Viure sota les bombes: els bombardeigs a Reus 1937-1939 d'Ezequiel Gort i Salvador Palomar, divuit de públics, vuitanta-nou de particulars i alguns pels masos propers a la ciutat de Reus. "Corríem a amagar-nos; des de sota terra escoltàvem les bombes i després, quan sortíem, encara amb la por al cos, escoltàvem les valoracions dels bombardejos: 'Han matat el tal, ha caigut la casa del carrer tal'", recorda de quan tenia 17 anys.
Una de les sortides del refugi més recordades, assegura, és la de després del bombardeig que va matar Regina Figuerola, una coneguda bibliotecària del Centre de Lectura. "Tenia molta fama. Reus, que era un poble d'unes 28.000 persones, n'anava ple: 'Han matat la Regina del Centre de Lectura', repetia tothom. Tenia molta fama aquella noia, és com si ara a Reus matessin el Josep Baiges de la tele o el Carles Pellicer."
"Entràvem ràpidament. Quan sentíem les sirenes, ho deixàvem tot i corríem cap al refugi. Un dia, fins i tot, de tant ràpid que vam anar ens vam deixar un cosí de pocs mesos a casa. Quan ja érem a baix vam veure qui ningú no havia pensat a agafar-lo. Vam haver-hi de tornar de seguida, abans que vinguessin les bombes", recorda entre rialles Teresa Saltó, un riure que podria fer pensar que el temps ajuda a guarir el patiment d'uns anys de color gris. "Ara ric, però ho vam passar molt malament", diu disculpant-se de les rialles i recordant el tiet Feliu, aquell nen, ara un avi, que es van deixar a casa mentre sonaven les sirenes. Les bombes no feien distincions. "Una amiga meva no va arribar a conèixer el seu pare". Aquell home va morir mentre ajudava dones i nens a entrar al refugi de la plaça de la Llibertat (llavors, plaça dels Quartels) quan una bomba va caure a l'entrada del refugui. "La seva mare, embrassada d'ella, va perdre el marit i ella va perdre el seu pare", recorda. "Hi havia nits que hi vam arribar a baixar tres o quatre cops", recorda. A casa seva van ser els primers a baixar-hi també alguns matalassos per poder passar la nit al refugi que hi havia a les germanetes dels pobres, a la plaça de les Oques. "A poc a poc altres famílies també hi van baixar els matalassos i els vam instal·lar allà; algunes nits hi baixàvem abans de sentir les sirenes, ens avançàvem per poder dormir més segurs", explica Saltó.
I de què es parlava sota terra mentre a dalt els feixistes provaven d'acabar amb Reus? "De tot. De la guerra, de política i xafarderies. Però per entretenir els joves i els infants hi havia homes que sabien centenars d'acudits. Era la millor manera, amb el so de les bombes de fons, de passar l'estona". "Ara seria diferent", creu Teresa Saltó. "Hi havia por i ordre", recorda, "els nens no es movien de les faldilles de les seves mares i àvies; ara seria un guirigall".
Imatge aèria de Reus durant un dels bombardejos. Foto: Aviazione Legionaria delle BaleariLa Generalitat recull algunes fotos dels atacs aeris sobre la ciutat de Reus
