El doctor Oriol Mitjà (Arenys de Munt, 1980) va ser un dels rostres que es van fer mediàtics durant la crisi pandèmica. Les seves intervencions com a epidemiòleg no solien deixar ningú indiferent. Cinc anys després, després de distanciar-se de l'exposició pública, Mitjà continua treballant a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, del tot abocat a projectes de recerca i combat contra malalties que afecten sobretot poblacions vulnerables del Tercer Món.
Doctor en Medicina per la Universitat de Barcelona, està vinculat al Consell Europeu d'Investigació. Hi conversem a Badalona, a tocar de la platja, en una entrevista on parla de salut, vida personal, epidèmies com l’ebola i la verola del mico -que assola països africans- i la covid. Mitjà també adverteix de l’impacte sobre la salut dels corrents negacionistes, ara mateix molt influents als Estats Units.
En primer lloc: com es troba, doctor?
Em trobo prou bé, ara mateix em trobo bé.
Fa uns mesos va explicar que havia patit depressió.
Sí. La depressió la tinc de fa molts anys i hi ha èpoques en què tinc recaigudes, sobretot si hi ha hagut estressors externs. Els estressors externs moltes vegades estan relacionats amb el ritme de vida que portem. De fet, ara estic estudiant o intentant realinear totes les pressions externes des del punt de vista de la psicologia. Hi ha una cosa que m'agrada molt que diu Carl Jung, el deixeble de Freud, que l’ésser humà intenta construir-se durant els 40 primers anys de vida per trobar el seu lloc en el món. I a partir dels 40 s'adona que qui era en realitat era aquella persona d'abans de començar a construir-se.
És a dir, la teva ànima, o el teu desig intern és una cosa que moltes vegades és diferent de la que has estat buscant durant tota la teva vida adulta. Al cap i a la fi, ens etiquetem com a doctor que té prestigi, que aconsegueix publicacions o és molt bo en recerca... I totes aquestes etiquetes construeixen un jo narratiu, és a dir, la història que ens expliquem sobre qui som, que potser no és realment el jo que volem ser.
"Moltes vegades, el teu desig intern és diferent al que has estat buscant tota la teva vida"
Pot ser una cuirassa que ens hem posat per poder sobreviure en un lloc que és bastant hostil.
El món en què vivim és bastant hostil i has de fer front a l’hostilitat.
Ara, vist des de fora, vostè ho té tot.
Però què és tot? Tot és tot el material, és la validació externa, el reconeixement, la fama, els diners, l'amor... Això és tot? O bé el tot seria una cosa més interna amb la qual pots estar tranquil sense la necessitat de res de tot això?
Per vostè, la plenitud seria això? Estar bé sense necessitar tots aquests jocs narratius?
Exactament. De fet, té molt a veure amb la mort i amb la impermanència. En el moment que trobes que tot és impermanent i que, per tant, avui pots fer això i demà passat pots tenir una malaltia, perdre un familiar, perdre els teus béns, o perdre la vida i morir, t'adones que tot és molt més vacu o buit, que tot és passatger. Aleshores, aquest exercici, que jo el faig quasi cada dia, és imaginar-te el dia en què tu passes i, en el moment en què ja no hi ets, ja no et preocupen coses del dia a dia, i això dona un alleujament molt gran sobre les reaccions emocionals.
De fet, la por i el desig sorgeixen de l'inten d'aferrar-nos a allò que és impermanent. La por i el desig són el motor de l'acció de l'ésser humà. L'ésser humà es mou perquè té uns mecanismes amb els quals havia de sobreviure a la sabana, havia de poder fugir de les feres i això li feia por, havia de poder buscar menjar i això li donava el desig de menjar.
L'ésser humà està programat perquè el desig sigui infinit. Ja no fugim de les feres, però tenim por de perdre allò que tenim i desitgem constantment allò que creiem que ens farà feliçosAleshores, si el que busques és el like a les xarxes mai en tindràs prou. Però hi ha una altra part del cervell on la persona pot ser més conscient dels seus instints i aleshores pots fer l’exercici de viure d'una altra forma. Superar els instints dona llibertat per viure amb més equilibri i plenitud.Cada dia t'ho has de recordar perquè l'instint animal és molt gran. El meu pare em deia una cosa sobre això de la impermanència. Cada dia arribàvem tard a l’escola. Ens portava el meu pare, al meu germà i a mi. Aleshores arribàvem com 3 o 4 minuts tard i el mestre ens renyava. I el meu pare sempre deia: “Què són 3 minuts comparat amb la immensitat de les estrelles?”. Aquesta frase se m'ha quedat gravada.
Expliqui'ns una mica algun dels projectes que està desenvolupant.
Estem fent una tasca de recerca en salut global, sobretot en malalties de les quals ningú fa recerca. Jo soc metge infectòleg a l'hospital Germans Trias i Pujol i tinc un equip de recerca en el qual hi ha metges, bioquímics, farmacèutics... Som dotze persones. Aleshores, rebem finançament del Consell Europeu de Recerca i d'un altre programa que es diu EDC TP, que és per la recerca en partenariat Europa-Àfrica. Aquestes dues institucions trien els projectes que els semblen més adients i nosaltres ens financem de fa vuit anys.
Sobre quines malalties intervenen?
Nosaltres invertim aquests diners a buscar solucions a malalties que causen morts en persones pobres. Per exemple, una de les malalties és la verola del mico, i estem fent recerca a la República Democràtica del Congo.
Bon lloc… L’antic Zaire. Ara hi ha un conflicte armat molt greu.
Sí, a l'est de la República Democràtica del Congo ha esclatat una guerra. I hi ha una epidèmia. Els problemes de salut moltes vegades van lligats a problemes socials i polítics. La pobresa i la manca d'accés al diagnòstic de teràpia comporta que les malalties s’agreugin. Aquesta epidèmia és molt virològica, però també és molt social. A les dues províncies que fan frontera amb Ruanda hi ha hagut una guerra. A Ruanda hi va haver el genocidi contra els tutsis. Els belgues, durant l’etapa colonial, van establir dues classes socials. Els hutus, que eren la classe treballadora, i els tutsis, que eren la classe més educada, i van posar els tutsis al poder. Era una classificació arbitrària i al final va produir-se un genocidi de tutsis.
El conflicte actual té l’origen en aquell xoc hutus-tutsis?
Aquell conflicte n’és l’origen. Quan els tutsis van tornar al poder, s'hi van tornar i molts hutus van haver d'escapar al país fronterer, que era el Zaire. Les darreres dues dècades, els tutsis, des de Ruanda, s'han estat reorganitzant i ara busquen el control de les províncies de la República Democràtica del Congo on hi ha hutus. I això ha esdevingut en una guerra entre Ruanda i la República Democràtica del Congo. Aquest any hi ha hagut 7.000 morts. El grup rebel tutsi M-23 ha penetrat en aquestes regions, han mort homes joves i han violat dones. Els testimonis són esfereïdors.
Vostès hi són sobre el terreny?
Nosaltres treballem amb el ministeri de Salut, a Kinshasha. Molta informació sobre la guerra la rebem per WhatsApp i d’alguna manera també estem pendents dels aspectes geopolítics. Ara han tancat tots els bancs d’una província on estem fent recerca i hi ha persones que ens han demanat ajuda econòmica perquè la zona on són ha estat víctima del vandalisme. En aquestes situacions es barreja l’acció sanitària amb la humanitària. La verola del mico fa molt de mal perquè des del 1978 la gent ja no es posa la vacuna de la verola.
"Estem treballant al Congo per intentar que la població es vacuni contra la verola del mico, que s'està expandint per l'Àfrica, però també per Europa"
La verola del mico és cosina germana de la verola i s’està expandint en poblacions africanes, però també en poblacions europees. A Europa, va haver un primer brot l'any 2022 entre homes que tenien relacions sexuals amb homes i que vam aconseguir aturar amb la vacuna. Però ara ha sortit una variant que és més agressiva i que està afectant el Congo. Nosaltres hem ajudat el ministeri a fer la descripció de la malaltia per saber com l'han d'identificar i quin hauria de ser el tractament. Les ferides de la pell de la verola s'infecten molt fàcilment amb altres bacteris i se’ls ha de donar tractament antibiòtic. Ells no tenen accés a la vacuna i nosaltres intentem ajudar que hi tinguin.
Sense la vacuna, el perill de mort és elevat?
És elevat. La taxa de mortalitat és del 4%. Quatre de cada 100 persones moren. Però en infants ja són 12 de cada 100 infants. Amb la vacuna, la mort s'evita.
Quan va ser l'última vegada que va estar allà?
A Kinshasa, la tardor passada. Però no em vaig apropar a la zona de guerra. Vam fer un projecte amb el ministeri i vam anar a regions afectades per la verola. També treballem a Zimbàbue per combatre la sífilis i a Papua Nova Guinea contra la malaltia del pian.
A Papua Nova Guinea hi va estar molt de temps.
Hi vaig viure deu anys. I tenim un altre projecte a la Xina que comença aquest any sobre la sífilis. És a dir, actuem sobre múltiples problemàtiques. Però el denominador comú són malalties que per molta gent sonen llunyanes. Per mi, aquesta experiència de Papua m’ha fet agafar arrels i molts papuans han acabat sent amics. Quan veus les poblacions locals com a germanes, com a properes, aleshores és quan comprens que ells també pateixen. Això sembla molt obvi, però no és així. No comprenem el patiment de la mateixa manera si es tracta d’una persona amb qui no ens identifiquem culturalment. Pere Casaldàliga ho deia: has de ser-hi per comprendre el patiment dels altres. Aquí ja ens aniríem al debat sobre els senegalesos, els gambians, si tenen dret o no a tenir una vida millor a Catalunya.
Home, si vol donar la seva opinió sobre això, endavant.
Òbviament, s’ha de treballar per l’arrelament, perquè les persones que vinguin de fora coneguin la cultura catalana i l'idioma, però a la vegada això s’ha d’equilibrar amb la justícia social i el dret a l’acollida. En lloc de dir que l'immigrant és el problema, s’ha de buscar una solució de com acollir i integrar l'immigrant. Veus diferent una persona que ve del Congo si has estat allà i potser l'has ajudat amb un tema de salut.
Doctor, fa cinc anys de la covid. Creu que hem après moltes lliçons?
Sí. No m'agrada gaire parlar de la covid perquè va ser un moment circumstancial en què vaig intervenir per la meva professió i la meva expertesa. Però crec que hi ha hagut lliçons molt importants. La primera és que sabem molt millor que existeixen alguns virus que poden afectar l'ésser humà i que tenim aquesta vulnerabilitat de la qual no érem conscients prèviament. Això fa que estiguem més preparats per una pandèmia.
La segona és que els sistemes de salut han fet millores. Han millorat els sistemes de vigilància epidemiològica. Ara hi ha uns sistemes sentinella que detecten molt bé quins són els virus que estan impactant en la població. Això és molt important. El sistema de vigilància. Saber què està passant.
Es pot saber en temps real?
Sí, en temps real es poden analitzar múltiples virus. La tercera cosa és que hem desenvolupat algunes eines que també ens poden servir per al futur. Parlo de les vacunes amb les noves tecnologies que poden servir fins i tot per al càncer o per malalties cròniques. En aquestes tres coses crec que estem més ben preparats que l'any 2020.
"El sistema sanitari respondria amb molta més eficàcia en cas de nova pandèmia"
El sistema respondria ara amb molta més eficàcia en cas que haguéssim d’afrontar una nova pandèmia?
Crec que amb molta més. A nivell internacional, l'OMS ha forjat una definició nova que és la malaltia X. És una malaltia desconeguda que es detecta en qualsevol lloc del planeta i té una capacitat d'expandir-se i de causar morts. De vegades hem de fer recerca sobre aquests brots. Per exemple, a l'octubre vam fer una investigació sobre una malaltia X al sud del Congo i al final va resultar que era una falsa alarma. Eren uns virus respiratoris que havien infectat uns nens que tenien malària i, com que estaven malalts, van acabar morint. Anem fent investigacions sobre malalties X. Que no són hipotètiques sinó que són brots que apareixen en algun moment.
S’han fet els deures en àmbits com l’atenció primària o les residències?
És molt important ressaltar el tema de les residències després del que ha passat. Però no em sento capacitat per donar una opinió fonamentada perquè la meva feina està molt lluny d'això, estic molt abocat a salut internacional.
Enyora els mitjans?
Es deu haver adonat que m'he distanciat dels mitjans. Una mica he arribat a la conclusió que s'ha d'utilitzar cada mitjà de comunicació pel que és necessari utilitzar-lo. Si és important fer una divulgació sobre unes troballes científiques, és important recórrer als mitjans. O si vols donar exemple sobre la importància de la solidaritat i l'ajuda humanitària. Podem donar inspiració des de l'acció. Però l’exposició per l'exposició... Per parlar per parlar més val callar.
Imagino que és difícil no caure en el tertulianisme un cop et converteixes en una figura mediàtica. Es va sentir utilitzat en algun moment?
Tornem al principi de l'entrevista. Caure en el tertulianisme és fàcil. És a dir, l'ésser humà està programat per crear ego. Aleshores, en el moment en què surts pels mitjans, et donen validació externa, s’utilitza el teu nom. El nom és molt important. Una persona s'identifica molt amb el seu nom. És a dir, que l'ego està fet de la teva història personal, del teu nom, de les teves etiquetes. Quan es repeteix molt el teu nom -i el procés es magnifica-, pots caure en una trampa i s'ha de tenir saviesa per allunyar-se'n. Sobretot perquè això no t'està fent cap bé. A més, t'està produint angoixa i un patiment innecessari amb insults i tot.
Li preguntava per si en algun moment m'havia sentit utilitzat enmig del debat polític o les divergències entre Junts i ERC.
En tot cas, sense jo voler-ho, perquè la meva opinió era científica. Intentava que fos científica i el menys influïda per l'ego o per l’afany de controvèrsia. Això era una cosa que a mi no m'interessava. Però és cert que es va utilitzar. Si m'ha molestat... Potser sí. Perquè al final hi ha una part de la població que t'acaba veient com si fossis “dels altres”. De quins altres? Jo sóc un metge. Si vens a la meva consulta, t'atenc. No sóc de cap altre. Això sí que no m'agrada.
Està penedit d'alguna cosa que va dir durant la pandèmia?
Era contundent amb les intervencions que feia perquè era una situació d'emergència. Aleshores, davant de les emergències les respostes han de ser molt clares. Quan hi ha una parada cardiorespiratòria has de fer un massatge cardíac i hi ha poc espai per debatre si cal fer o no cal fer el massatge cardíac, perquè la persona se t'està morint. Una resposta contundent davant de l'emergència és una virtut més que un defecte en el camp de la ciència, en el camp de la medicina i així ho entenia en aquell moment. I sobre si estic penedit, jo pensava que la influència que pogués tenir en termes científics podia salvar vides quan hi havia morts a residències.
Recordo, per exemple, un moment donat en què algun directiu de salut em deia que s'havia d'escollir quin era el palet que s’utilitzava per posar al nas, que normalment era de color blau però en aquell moment els proveïdors només tenien un palet d’una altra marca. I els vaig dir que era igual, que l’utilitzessin.
Va tenir algun xoc amb altres metges. Hi ha fet les paus?
Vaig estar fa poc amb la Magda Campins i la Carmen Cabezas. Són meravelloses.
"M'entenc millor treballant amb dones, tinc una mica de trauma amb homes durs que volen imposar el seu criteri"
Hi havia mantingut polèmiques amb elles?
No, amb elles no. Les dones són meravelloses en general. Amb les dones m’acostumo a portar millor perquè són conciliadores. Els homes moltes vegades necessiten demostrar el seu espai de coneixement i la seva vàlua. I jo tinc una mica de trauma amb casos d’homes durs que volen imposar el seu parer. Aleshores, la meva forma de respondre és sent igual de dur. En aquest sentit, em considero més femení. I m'entenc molt millor treballant amb dones.
Deia d’un trauma. Ha tingut alguna experiència conflictiva amb algun perfil alfa?
No amb un, amb diversos. En l’àmbit professional. No sé si es pot dir alfa, però sí amb diversos homes que volen demostrar la seva vàlua i ho fan amb unes paraules que són massa taxatives i això m’ha generat por. Aleshores la forma de fer-me fort era tornar-m’hi amb retòrica, amb diàleg, amb coneixement. És a dir, també ha estat com un procés de superació.
Vivim un context internacional complicat en què en alguns països s’obren pas corrents científicament negacionistes. Als Estats Units, s’ha designat secretari de Salut Robert Kennedy, enemic de les vacunes. Això pot impactar el món de la ciència?
Sí, sí, clar. Voldria explicar l'experiència que ja hem viscut amb l'administració Trump. L'administració nord-americana té dues potes molt fortes en salut. Una és l'Institut Nacional de Salut (INH), que fa recerca. L'altra és el Centre de Control de Malalties (CDC), que fa la vigilància d'epidèmies infeccioses i que té una influència molt gran a tot el món. El CDC és el col·laborador natural de l'OMS.
"Una de les primeres decisions de Trump és prohibir el contacte entre el Centre de Control de Malalties i l'OMS. Això és molt perillós"
Doncs una de les primeres coses que ha fet Trump ha estat prohibir la col·laboració i la comunicació d'oficials del CDC amb l'OMS. És a dir, jo em vaig trobar en una situació d'estar treballant amb l'OMS i amb el CDC conjuntament i de cop i volta els membres del CDC no podien escriure mails a l'OMS. Ho tenien prohibit. I els han prohibit que facin publicacions conjuntes. Jo ara he d'estar parlant amb ells per separat.
És delirant.
Això és la destrucció d'unes capacitats de vigilància epidemiològica que, òbviament, tenen una repercussió molt important pels països pobres però també pels rics. És a dir, els mateixos Estats Units ja no tindran la capacitat d'assabentar-se que està havent una malaltia X. També volen, si no s’ha fet ja, retirar els diners per al tractament de la sida. És a dir, hi ha uns 25 milions de persones amb una infecció per VIH a l'Àfrica i els Estats Units finançaven el seu tractament.
Això és molt perillós perquè aquestes persones poden morir. Això és com la segona gran acció. Han retirat l'ajuda dels Estats Units per combatre la malària. Han retirat les ajudes per descobrir nous brots. Estaven ajudant en l’ebola, en la verola i en altres virus hemorràgics i també han retirat aquesta ajuda. Als Estats Units ja han començat a tenir brots d'infeccions que es poden prevenir com el xarampió. Crec que Robert Kennedy va recomanar vitamines i oli de bacallà. És una bogeria.