[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Era primera hora de la tarda. El Parlament acabava de votar la Declaració d'Independència que havia llegit Carme Forcadell davant el silenci revelador del banc del Govern a l'hemicicle. Quan va acabar el ple, aquell divendres 27 d'octubre de 2017, ningú no volia parlar. El més reticent a fer-ho era Carles Puigdemont. Però, en un cerimonial que havia preparat l'aleshores diputat de Junts pel Sí Lluís Llach, al final els cridats a fer-ho hi van accedir malgrat que els dos dies anteriors, el 25 i el 26, el procés havia col·lapsat de forma virulenta i la unitat s'havia esberlat per temps. Puigdemont, Oriol Junqueras i l'aleshores alcaldessa de Badalona, Dolors Sabater, van prendre la paraula.

Mentre l'Estat activava el 155 i la repressió pel broc gros, ells feien uns discursos per sortir del pas, dels quals costava treure'n conclusions i en un ambient estrany -els grans protagonistes de tot allò eren els més tristos- mentre tot semblava desfer-se. Puigdemont i la majoria de consellers van anar a Palau sense cap pla per executar. Ni reunió del Govern amb la república proclamada, ni banderes arriades, ni peticions de reconeixement. Només nervis i corredisses fins que tothom va anar cap a casa o a amagar-se on se sentia més segur o acollit. Va ser el cas de Junqueras, que ni tan sols va presentar-se a Palau. Amb Puigdemont ja no es van veure més físicament. Només algunes trobades virtuals sense massa aprofundiment i que han necessitat molta cuina prèvia.

Fins avui, quan es retrobaran a Waterloo. A Puigdemont l'acompanyarà Toni Comin, fins fa poc a ERC i ara a Junts, i a Junqueras els presos polítics del seu partit: Forcadell, Raül Romeva i Dolors Bassa. De la reunió no en sortirà cap acord concret: ni fulls de ruta, ni plans B per quan falli la taula de diàleg i tampoc acords per reformular el Consell per la República. Amb aquest darrer punt ja van, de nou, tard.

Es tracta, senzillament, de deixar de banda les tòxiques dicotomies entre presó i exili, la manca de lleialtat i de reconeixement que Puigdemont atribueix a Junqueras, i de girar full dels retrets que, en els seus llibres o declaracions, el president a l'exili ha dedicat al seu vicepresident. És una obvietat que no s'avançarà en el camí cap a la independència sense ERC, Junts, la CUP i moltes més organitzacions cíviques i polítics. Fins i tot actors que ara no en són encara i als que un sobiranisme agre o tancat només allunyarà. Tothom suma i tothom és necessari, però els partits que ells lideren i les seves figures -amb una alta valoració i legitimitat dins el seu espai en el cas de Puigdemont i més enllà del seu espai en el cas de Junqueras- són imprescindibles.

Per això necessiten mirar endavant si volen tornar-hi i no convertir-se en polítics amortitzats recreant-se en la contradicció de l'altre. Junqueras i Puigdemont, com també Jordi Sànchez o Jordi Cuixart, van ser protagonistes de l'octubre del 2017. Allò va sortir malament i ara cal tornar a crear a les condicions i aquestes, per força, han de ser millors. Això vol dir no només més força, suports i determinació. També vol dir més confiances, ara que han quedat tocades per la lluita partidista pel relat i els efectes de la repressió.

Si no ho fan ells, ho farà algú altre. Sempre ha passat. La qüestió és si es triga més o menys a tornar-hi. Avui tenen l'oportunitat de començar a revifar el procés i d'afermar els seus lideratges més enllà dels quadres del partit o els activistes de les xarxes perquè el seu "empat" no es resoldrà com a mínim fins a les municipals de 2023 i les pròximes eleccions al Parlament. 

» El dia és ideal perquè us insisteixi en una lectura imprescindible per entendre la reunió d'avui, el que ha passat en els darrers anys i el que passarà. Es tracta del llibre Enemics íntims, d'Oriol March i Joan Serra Carné, que edita Pòrtic i que ja s'ha situat a les llistes de més venuts. Aborda les complexes relacions entre ERC i l'espai convergent i postconvergent. Si us feu subscriptors del diari durant un any, fareu costat al nostre periodisme, que no sempre escriu el que voleu sentir, però que sempre és honest, i en rebreu un exemplar gratuït a casa. Si ja formeu part de la nostra comunitat de subscriptors, podeu participar en el sorteig per guanyar-ne un. Gràcies per ser-hi!  
 

---

Avui no et perdis

» Puigdemont i Junqueras, cara a cara 1.349 dies després; per Oriol March.

» Com funciona el fons per pagar les fiances del Tribunal de Comptes?; per Oriol March.

» La Generalitat recorre la sentència de Marcel Vivet i demana ara mig any de presó; per Lluís Girona.

» Fil directe: «Que uns represaliats no amaguin els altres»; per Pep Martí.

» Els mossos que acompanyaven Puigdemont diuen que estava pactada l'entrega a la fiscalia belga; per Lluís Girona i Oriol March.

» Anàlisi: Colau perd l'ideòleg en el moment de repensar la ciutat; per Andreu Merino.

» L'alcaldessa de Berga deixa el càrrec per depressió; per Lluís Girona.

» Les cinc coses que canvia la llei del «només sí és sí»; per Pep Martí.

» Marxa enrere per salvar l'estiu; per Jordi Velert.

» Opinió: «Ja n'hi ha prou de sexualitzar les nenes»; per Alba Carreres.

» Quan s'aconsegueix la immunitat després de ser vacunat?; per Irene Montagut.
 

---

 El passadís

El conseller d'Empresa i Treball, Roger Torrent, està fent encara ronda de contactes amb els agents socials. Ahir es va reunir amb la Intersindical-CSC, que gràcies al seu creixement i a haver liderat vagues vinculades al context social i polític s'ha convertit en referència de molts independentistes. Això ha animat el debat, no resolt, sobre el posicionament sindical d'ERC, on estan ben organitzats els militants de la Intersindical però també els de la UGT i d'altres centrals. Dilluns, de fet, us explicava que un d'ells, Cesc Poch, és el nou cap de gabinet de Josep María Álvarez a la UGT espanyola.

De moment, i malgrat que Oriol Junqueras i Marta Rovira són crítics amb el paper dels sindicats estatals al seu llibre i assenyalen l'assumpte com una debilitat del republicanisme, la direcció del partit segueix sent partidària de satisfer la UGT a l'hora de confiar responsabilitats. En els darrers anys al Govern, primer amb Dolors Bassa -era secretària general del sindicat a Girona- i després amb Chakir el Homrani -va dirigir les joventuts de la central-, ERC els ha confiat el Departament de Treball i Acció Social. Ara Treball ha quedat a l'àmbit d'Empresa i s'ha mantingut el secretari (Enric Vinaixa) però com a director general de Relacions Laborals s'ha promogut Òscar Riu, que també va liderar les joventuts de la UGT i era el cap de gabinet d'El Homrani a la conselleria. Al darrer consell nacional d'ERC es va escollir l'exconseller El Homrani, que és diputat, com a secretari de Política de Treball.  

Vist i llegit

La periodista Cristina Fallarás escriu a Público un article sobre la sentència de l'Audiència Provincial de Madrid que avala el polèmic cartell electoral de Vox durant la campanya de les eleccions madrilenyes en què comparava les ajudes públiques als menors no acompanyats amb les prestacions als avis. Fallarás es capbussa en el text de la sentència, signada per dos magistrats i una magistrada que deixen anar un reguitzell de judicis de valor que han deixat astorada bona part de l'opinió. Defineixen el cartell de "gràfic i directe", i pontifiquen que aquest col·lectiu constitueix "un evident conflicte social i polític". Però el que sulfura l'autora és quan els jutges escriuen "amb independència de si les xifres que s'ofereixen són o no reals". Fallarás es refereix al poder judicial com a un "càncer".  

 L'efemèride

Tal dia com avui es va signar a Nova York, als Estats Units, on hi ha la seu de les Nacions Unides, el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears, que just ha entrat en vigor el gener d'aquest any després de les darreres ratificacions. El consens contra aquest tipus d'armes d'alt poder destructiu busca acabar amb l'amenaça nuclear tant per a la població civil com per al medi ambient. Els Estats Units i els seus aliats a l'OTAN hi van posar pegues adduint el perill que representen països com ara Corea del Nord. Així ho van explicar al The New York Times.

 L'aniversari

El 7 de juliol de l'any 1947, avui fa 74 anys, va néixer a Mieres, a Astúries, el cantant, compositor i productor Víctor Manuel, que es va fer enormement popular a Espanya durant la transició i en els anys posteriors al costat de la seva esposa, Ana Belén. Les seves cançons, amb pretensions líriques, van des de l'amor fins a la protesta o els temes rurals. El seu darrer disc és Casi nada está en su sitio, de l'any 2018. Víctor Manuel sempre ha defensat idees progressistes però s'ha posicionat en contra del procés català. Aquí us deixo una recopilació dels seus grans èxits.
  ​ Fes clic aquí per rebre'l