«Semàfor», la videocolumna d’estiu de Maria Xinxó
Ell li acaricia els cabells, apartant-li de la cara. Són a l'altra banda del pas de vianants.
El semàfor està en vermell. És un d'aquells que tarda a canviar i que és difícil fer trampa i travessar quan no toca, perquè el trànsit és intens. Ells dos s'esperen, despreocupats, no sembla que els faci res, a diferència de mi, que porto el carretó i les bosses amb la compra i el que vull -perlamordedéu- és arribar a casa, sobretot després d'haver aguantat la típica clienta del súper que es cola a la peixateria i quasi s'emporta la meitat del gènere. L'he deixat passar amb la condició que no s'endugués l'última cua de rap d'oferta, que la dependenta m'ha tallat amb poca traça i que ara duc dividida en dues bossetes que semblen de paper, però que en realitat no ho són i s'han de llençar a l'orgànic. Curiós. És com els "trampantojos" de l'alta cuina.
Les bosses del peix semblen paper i ells dos semblen parella, però potser tampoc ho són. Duen ulleres, d'aquelles rodones, com d'abans. Ell, pantalons beix i jaqueta blau marí, es gira cap a ella, jaqueta texana ampla vintage, i li acaricia els cabells, apartant-li de la cara. Un gest suau. Bonic. Senzill. Còmplice. I el semàfor ja és verd.
