[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

El campus de la Universitat Autònoma de Barcelona va viure ahir moments de tensió. Una entitat estudiantil espanyolista pràcticament fantasma, S'ha acabat!, muntava una paradeta a la plaça Cívica. Les darreres aparicions dels joves havien estat a la plaça Artós de Barcelona, espai habitual de concentració de grups ultres, i convidar Cayetana Álvarez de Toledo a la UAB. Un grup d'estudiants va desmuntar-los la paradeta al crit de "fora feixistes de la universitat!". Immediatament, l'entitat va tenir ressò a la premsa, sobretot l'espanyolista, i va rebre la solidaritat dels líders del PP, Ciutadans i Vox, fins i tot amb visites al campus i amb Carlos Carrizosa intentant-ho portar al ple del Parlament.

Res de nou. Situacions similars les vam viure en la darrera campanya als actes de Vox a diverses ciutats i formen part de l'habitual estira-i-arronsa entre els ultres i els independentistes i l'esquerra alternativa. És evident que no s'ha resolt de quina manera cal respondre a aquest tipus de plataformes i grups i que no hi ha consens. Ningú té la "solució" i totes les parts ho aprofiten per reforçar la seva posició. 

Aquesta setmana, però, s'ha produït un salt qualitatiu al Parlament de Catalunya. Per conviccions o perquè no sigui dit que ells no van signar, el PSC, ERC, Junts, la CUP i els comuns han impulsat un "procediment de verificació" que acabarà en un informe a la Comissió de l'Estatut del diputat pel "possible incompliment" del codi de conducta per part del president de Vox a la cambra, Ignacio Garriga. Se'l podria acabar multant o, fins i tot, suspenent. En el marc del debat de política general, el cap de files dels ultres va vincular de forma directa immigració i delinqüència. Un cop acabats els tràmits, la mesa que presideix Laura Borràs haurà de decidir quin tipus de sanció li imposa per no tenir, d'acord amb el que exigeix el reglament als diputats, "una actitud escrupolosa i exemplar d'acord amb el principi d'igualtat sense discriminació per raó de gènere, orientació sexual, creença, ideologia, origen o condició social, ètnia, llengua o qualsevol altra". 

L'afer de Garriga ens porta de nou a un debat no resolt, que és quin tracte cal donar a l'extrema dreta a les institucions i quina visibilitat ha de tenir. Va passar ja a la campanya del 14-F. Per donar cabuda a Junts, que no tenia drets electorals, als mitjans públics van haver de fer lloc també a Vox. Hi havia qui proposava fer-los boicot, no entrevistant-los per exemple. És evident que, a diferència del que passa amb els mitjans privats -en el cas de NacióDigital informem dels seus fets quan són notícia, però no dels seus posicionaments-, si Lídia Heredia o Laura Rosel no haguessin entrevistat Garriga aquest podria haver fet un discurs victimista que hauria arribat als seus votants potencials per altres mitjans. A l'entrevista a TV3, per exemple, es va fer evident que el portaveu de Vox no en tenia ni idea de la dimensió del pressupost de la Generalitat. El ridícul va ser espantós quan va afirmar que eren 27 milions d'euros. En són gairebé 30.000, tal com li va fer notar la presentadora d'Els Matins.

Fa més de mig any que Vox és al Parlament. Els diputats de la majoria de partits de tradició democràtica van començar marxant del ple quan intervenien o mostrant cartells, però amb el pas del temps, lògicament, les coses s'han anat relaxant i de Vox no n'ha destacat cap iniciativa. Demagògia, mentides i un desconeixement oceànic dels temes són la seva targeta de presentació. Ara, la resta ha de decidir si no els en deixen passar una -això vol dir sancions, rebatre'ls...- o els ignoren. Això darrer és, per exemple, el que ha fet la cancellera Angela Merkel a Alemanya. I els ultres d'Alternativa per Alemanya han perdut vots. A Espanya, en canvi, el PP ha normalitzat Vox i els ha inclòs ràpidament a la seva lògica d'aliances mentre l'esquerra els ha combatut dialècticament. Per ara no sembla que l'extrema dreta n'hagi sortit malparada i tampoc es mostren temerosos dels efectes d'un cordó sanitari que, afirmen, els donaria arguments.

A Catalunya, entre les forces democràtiques no hi ha, com deia, consens sobre com operar. El que es faci, però, hauria de ser també coherent. Els discursos d'odi i les actituds fatxendes no comencen i acaben amb Vox, i fins i tot hi ha mitjans de comunicació -generosament subvencionats de forma directa i indirecta pel Govern- que, com Garriga al faristol, vinculen sense manies als seus titulars immigració i delinqüència o difonen continguts masclistes o homòfobs que es viralitzen a les xarxes. El debat, que no és senzill, mereix més reflexió i menys ocurrències. Altrament, pot passar que es forci la màquina a les institucions per acabar en autogol.
 

---

Avui no et perdis

» Tot allò que el PSOE va prometre a ERC en l'acord de pressupostos i encara no ha complert; per Sara González.

» La negociació dels pressupostos de Sánchez amenaça la unitat del Govern; per Oriol March.

» Opinió: «Sobre la qualitat del Govern»; per Montserrat Nebrera.

» La Fiscalia «amnistia» Joan Carles I; per Bernat Surroca.

» L'auditoria exposa la destrossa del Barça: «Fitxàvem jugadors sense saber si es podien pagar»; per Albert Vilanova.

» Fil directe: «Bartomeu S.A.»; per Joan Serra Carné.

» Opinió: «Murià, per exemple»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» El Cumbre Vieja entra en «fase madura»; per Irene Montagut i Albert Vilanova.

» Sánchez anuncia un bo cultural de 400 euros per als joves que facin 18 anys; per Bernat Surroca.

» Opinió: «Una proposta per garantir el català a les plataformes»; per Pol Cruz.
 

---

 El passadís

Jaguar és una de les darreres produccions espanyoles de Netflix. Tracta sobre un grup d'agents secrets que es dediquen a caçar nazis refugiats a Espanya durant la dictadura de Franco. La sèrie que protagonitza Blanca Suárez no és per tirar coets, però sí entretinguda i es passa bé l'estona veient-la. Té, a més, una nota catalana. La banda sonora de l'opening de la sèrie de Netflix és un tema d'Ebri Knight, un grup de folk d'Argentona que va fent forat. Canten majoritàriament en català i són reivindicatius. Fa dos anys van gravar en castellà Vientos del pueblo a partir dels versos del poeta d'Oriola Miguel Hernández, republicà i comunista. És el tema, molt potent, amb el que comença una sèrie de reminiscències antifeixistes el podeu sentir aquí.

Vist i llegit

El debat de la llei de l'Audiovisual és ben viu. Després que es conegués un primer esborrany que deixava de banda les llengües oficials que no són el castellà en la transposició de la directiva europea que afectarà les plataformes de televisió per streaming, les coses s'han començat a moure. El ministre de Cultura, Miquel Iceta, ja ha admès que cal fomentar el doblatge i la producció de sèries i pel·lícules en llengües com ara la catalana. I fins i tot El Mundo, sempre contrari a les polítiques de normalització lingüística, publicava ahir un article del professor de la Universitat de Heidelberg i catedràtic de la d'Alcalà, Francisco Moreno Fernández, advocant per posar la llei i la producció audiovisual al servei de les polítiques lingüístiques.

No defensava les quotes de forma explícita, però sí que deia que no havia de ser ni tan difícil ni tan complex introduir les llengües diferents del castellà en un negoci de beneficis milionaris. "Les plataformes televisives tenen molt a millorar en la seva oferta lingüística i com la presenten. N'hi hauria prou amb combinar adequadament els interessos comercials particulars amb les necessitats culturals i educatives de cada país perquè els proveïdors quedessin satisfets en el seu negoci i els ciutadans en les expectatives marcades per la seva pluralitat", escrivia. Us enllaçaria l'article, però, malauradament, no es podia trobar a la web del diari. El de Federico Jiménez Losantos, ahir contra el moviment feminista, sí. Coses que passen.

 L'efemèride

Tal dia com avui fa 15 anys, el 7 d'octubre de 2006, va morir assassinada suposadament per encàrrec del govern de Moscou la periodista russa Anna Politkóvskaia. Tenia 48 anys i havia denunciat les violacions de Drets Humans del govern i l'exèrcit rus a Txetxènia, que reclama la seva independència. En el moment de morir investigava casos de tortures. Des d'aleshores, la Rússia de Vladímir Putin ha seguit en la seva deriva totalitària. Podeu recuperar aquí l'actriu Anna Lizaran llegint alguns dels seus textos sobre Txetxènia.

 L'aniversari

El 7 d'octubre de l'any 1934 va néixer a Oldenburg, a Alemanya, la periodista i militant comunista Ulrike Meinhof, que va morir a la presó d'Stammheim el 1976. De ben jove ja es va implicar en moviments d'esquerres, contraris a la guerra del Vietnam i a les energies nuclears. Després de col·laborar amb algunes publicacions, com ara Konkret, i de militar en diverses organitzacions, va decidir fer el pas a la lluita armada. Va integrar-se a la Fracció de l'Exèrcit Roig, un grup terrorista d'ideologia comunista que va estar actiu a l'oest d'Alemanya fins al 1998. De fet, la banda va ser coneguda com la Baader-Meinhof, en referència als seus dos líders. Meinhof va caure i va ser empresonada. Quatre anys després va aparèixer penjada a la seva cel·la i ràpidament es va donar per bona la hipòtesi del suïcidi, de la que els seus partidaris sempre van dubtar. Aquí unes declaracions a la televisió de la RFA de Meinhof en la seva època de periodista amb un discurs que impugna les guerres "imperialistes" i les mancances del sistema capitalista.  
  ​ Fes clic aquí per rebre'l