A Catalunya hi ha poc més de 60.000 persones vivint en residències de gent gran, segons l'Idescat. Durant la pandèmia del coronavirus, les estimacions més altes calculen que unes 10.000 persones que vivien a geriàtrics van acabar morint per Covid-19. Els números oficials de la conselleria de Salut sostenen que els dos primers anys de pandèmia van morir 4.566 usuaris als centres residencials pel coronavirus. Sigui quina sigui la xifra que s'agafi, però, el resultat encara remou i deixa un llarg camí de deures pendents. Sovint es diu que la pandèmia va servir, almenys, per destapar les deficiències als geriàtrics del país, per posar-hi el focus. Cinc anys després de l'arribada de la Covid-19, però, encara hi ha forats sense cobrir. La gran pregunta és si ara arribés una nova pandèmia, com de preparat estaria el sistema per fer-ho diferent, i la resposta, de moment, divergeix segons qui la doni.
L'any passat, un informe del Parlament reconeixia severes deficiències en la gestió de la pandèmia a les residències, però evitava assenyalar culpables ni exigir-los responsabilitats. També la immensa majoria de causes judicials de famílies indignades s'han anat arxivant. Mentrestant, un altre estudi del cas a les residències, en aquest cas comandat per Amnistia Internacional, ja va denunciar anteriorment la vulneració de diversos drets humans. Allà s'hi esmentava la negativa de traslladar als hospitals alguns residents que ho necessitaven, l'aïllament en habitacions sense supervisió, la privació de contacte telemàtic amb les famílies o la mort sense l'acompanyament mèdic necessari.
De retruc, aquelles mancances van evidenciar també dos altres forats, intuïts però poc prioritzats fins llavors: el de la necessitat de tenir més personal als centres residencials, i el de capgirar les condicions laborals d'uns treballadors poc remunerats i amb jornades sobrecarregades, en moltes ocasions. La pandèmia va barrejar-ho tot alhora: el sector despullava els seus punt febles i una part destacada dels residents moria, o convivia amb aïllaments eternitzats.
Més atenció primària a les residències, però no a tot arreu
Davant aquell record, emergeix la pregunta de quines lliçons es van aprendre i quines solucions s'han aplicat. Una de les més sonades és la integració del sistema sanitari en l'atenció a la gent gran de les residències, que sobretot facilita que sigui l'atenció primària de la zona qui faci el seguiment mèdic als habitants dels geriàtrics del país, i que no depenguin de les visites d'una mútua sanitària.
"Avui ja podem dir que el 90% dels centres residencials de gran que estan al sistema públic ja està participant d'una acció conjunta amb els serveis de salut del seu territori", estableix la secretària d'Afers Socials i Família, Carolina Homar, en conversa amb Nació. Això vol dir que els treballadors de la residència -medicina, infermeria, psicologia, teràpia ocupacional i geriatria- es coordinen amb "el metge i els equips d'infermeria de l'atenció primària" de la zona. També fa que el ciutadà tingui el seu metge de referència al CAP i que l'atenció que rep estigui integrada en un únic expedient.
Aquesta lectura optimista, però, queda reduïda amb les veus discordants de les residències, representades tant entre els familiars com entre les mateixes empreses que gestionen els centres. "Tenim gent que rep visites de l'atenció primària, però encara no s'ha implementat a ror arreu l'atenció integral social i sanitària. A molts llocs encara no s'ha notat. No s'està veient de manera majoritària. A més, com serà? De moment, aquestes atencions reben la visita del metge del CAP però no sabrem si es podrà anar a l'ambulatori, com la resta de ciutadans", exposa Maria José Carcelén, de la Coordinadora Familiars de Residències 5+1.
"Quan em preguntes què ha canviat, jo t'hauria de dir que tots tenim l'ECAP, que és el sistema informàtic compartit amb l'atenció primària, ja incorporat. Doncs, encara no. O t'hauria de dir que tota l'assistència sanitària ja ens la gan des de l'atenció primària. Doncs, tampoc. És que, de fet, no trobaria res que pugui dir que hagi canviat des de la pandèmia fins ara de manera efectiva", resol Cinta Pasqual, de l'Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA). Davant aquests matisos, Homar insisteix a puntualitzar que poden haver-hi diferències i que a alguns territoris "el sistema d'integració estigui més avançat" mentre que a d'altres "s'estigui més en una fase de desenvolupament, encara". En qualsevol cas, al Parlament hi ha en marxa la tramitació d'una llei que hauria de blindar a futur aquests avenços.
Estem més preparats, si arribés una nova pandèmia?
Al voltant de la gran pregunta, en comparació amb la resposta que es va poder donar l'any 2020, amb la irrupció del coronavirus, la secretària d'Afers Socials i Família de la Generalitat ho té clar: "La situacó actual no té res a veure amb la situació prèvia a la Covid i si ens veiéssim ara en una situació semblant, estem molt més preparats per donar una resposta millor".
A l'extrem oposat s'hi troben les famílies que fa temps que fiscalitzen l'efectivitat dels passos que es van fent des de l'administració. "No ha canviat res, encara. Tot són promeses que encara s'han de veure. Ara mateix, estem igual de malament que abans de la pandèmia i fins i tot pitjor perquè la població que hi ingressa té unes necessitats més exigents i tenim el mateix personal d'abans, no n'hi ha més, així que això empitjora la situacó de les ràtios", reflexiona Carcelén. També Cinta Pasqual, de la patronal de les residències, assegura que encara "no trobaria res" que s'hagi resolt des de l'anterior pandèmia i que encara s'han de preparar com a sector. "A la propera pandèmia no hi haurà excusa", rebla.
Tot plegat impregna un sector especialment privatitzat. De les 1.047 residències que hi ha arreu de Catalunya, la Generalitat només n'és la titular d'una cinquantena. Ara bé, en la gran majoria de centres el que hi ha són places concertades -el cost el paga l'administració catalana totalment- o places amb ajudes -on hi ha copagament entre famílies i administració- per intentar escurçar unes llistes d'espera que voregen les 12.000 persones inscrites arreu del país.
Entremig, el que sí que s'ha augmentat -després d'una dècada sense fer-ho- és l'ajuda a les persones que no tenen una plaça a la pública i que han de recórrer als centres de gestió privada amb una plaça concertada. Fins al 2023, si una plaça costava de mitjana uns 2.000 euros, les famílies amb rendes baixes rebien una prestació de fins a 747 euros. A partir de llavors, el Govern va apujar aquesta ajuda màxima fins als 1.239 euros, per reduir l'esforç que havien de fer les famílies sense plaça a la pública.
També s'ha augmentat en un 5% la tarifa que paga la Generalitat per cada plaça d'atenció a les residències de gent gran que gestiona una entitat privada, en el cas de les concertades. Això hauria de traduir-se en una millora de les condicions salarials dels professionals del sector, a més de la millora de l'atenció, enraonen des del Departament de Drets Socials. Ara bé, el sector privat considera que és molt insuficient. Reclamen que hi hagi una equiparació de sous amb el sector públic. Al seu torn, la secretària d'Afers Socials i Família evita concretar xifres i calendari, però manté la idea d'avançar cap a "una millora salarial progressiva" mentre que també planteja la necessitat de negociar unes condicions laborals més afavoridores, com la reducció d'hores de jornada laboral o altres polítiques de conciliació.
El maldecap de la manca de personal, a tocar de l'efecte baby boom
"Tenim una manca de personal impressionant", insisteix Cinta Pasqual, al voltant del fet que fa que els empleats de les residències no puguin dedicar totes les atencions que mereixerien a cada usuari, o que ho facin sobrecarregats, mentre la població dels centres està cada vegada més envellida i més necessitada de cures. I això s'ha de resoldre a contrarrellotge, lamenta la presidenta de l'ACRA: "L'efecte del baby boom ja és aquí. I hauríem de ser capaços de dir com ens ho farem". Això també colpeja els treballadors sanitaris que han passat per les residències i molts han acabat canviant de sector malgrat la vocació. "Si una infermera deixa la residència i se'n va a un centre hospitalari o a un CAP, passa a cobrar 700 euros més al mes", resumeix María José Carcelén, de la Coordinadora de Familiars Residències 5+1.
De moment, a més del problema pressupostari -que també té l'arrel en la poca inversió del govern espanyol, que va variant de manera insuficient la seva aportació contemplada a la llei de dependència- existeix el desafiament de millorar la reputació de la feina i captar nova població interessada. Des de la Generalitat aposten per augmentar "l'oferta formativa" i "donar reconeixement social a aquestes professions aparentment amb menys qualifiació" com les de "gericultor, o cuina, o neteja". Ara bé, no s'especifica la manera en què es pensa aconseguir aquest objectiu, més enllà de les condicions materials.
Per resoldre la manca de mans, doncs, la patronal reclama que, al marge de tenir més mòduls formatius, es busqui fer "contractacions en origen a altres països". Això ja ha passat, però és una via que es proposa incrementar els pròxims anys, en referència a una estratègia que també s'utilitza en sectors com el de la recollida de fruita per a les temporades estivals. Per la seva banda, Homar, en representació del Govern, remarca que això "és una actuació empresarial" que caldrà que valori el sector privat.