Hi ha moltes persones que fa anys que no agafen un cotxe. No és pas per mandra o per falta de temps: és por. Una por que sovint ens costa reconèixer perquè se'ns fa difícil de justificar. "Com puc tenir por d'una cosa que he fet milers de cops?" és una pregunta que molts es repeteixen. Però, així i tot, la por hi és.

El terme clínic per definir aquest temor intens i persistent a conduir es diu amaxofòbia. Afecta conductors amb dècades d'experiència, persones que no es van arribar a sentir del tot còmodes al volant i que, després d'un accident o una situació propera a un accident, simplement no ho han tornat a intentar.

És més freqüent del que es reconeix, però té solució. Una de les vies més eficaces per recuperar aquesta seguretat és comptar amb acompanyament professional. Aprèn a conduir amb el RACC i descobreix com un enfocament personalitzat et pot ajudar a millorar la teva relació amb la conducció.

Per què apareix i com es manifesta la por a conduir

La causa més directa és haver viscut un accident, com a conductor, passatger o testimoni. El cos ho registra d'una manera que la raó no sempre pot controlar. Però no cal que hi hagi hagut cap col·lisió: un llarg període sense conduir —per maternitat, teletreball o viure en una gran ciutat— pot ser suficient per generar una inseguretat que, amb el temps, es converteix en bloqueig.

Els símptomes més habituals són la taquicàrdia i la sensació d'ofec, els pensaments repetitius sobre possibles accidents, la tensió muscular intensa i l'evitació progressiva de determinades vies o situacions. El problema no és reconèixer aquests símptomes. El problema és ignorar-los. Com més s'evita el cotxe, més es reforça la por.

Com s'afronta: estratègies que funcionen

La tècnica d'exposició gradual consisteix a enfrontar-se a la por de manera progressiva: començar per situacions de baixa intensitat —un aparcament buit, un carrer tranquil— i avançar a mesura que l'ansietat disminueix. No és valentia; és mètode.

Combinat amb respiració conscient i un treball de reestructuració cognitiva —qüestionar els pensaments distorsionats que alimenten la por— moltes persones recuperen el control sense necessitat d'intervenció especialitzada. Quan la por és molt intensa o fa molt de temps que està instal·lada, la teràpia cognitivoconductual amb un psicòleg és el recurs més recomanat.

Tornar a l'autoescola: una opció que molts adults descarten sense pensar-hi

L'autoescola s'associa automàticament amb el carnet de conduir i els joves de divuit anys. Per això, quan un adult que pateix amaxofòbia necessita ajuda, rarament la busca allà. I és una llàstima, perquè una bona autoescola és també un espai de reciclatge i perfeccionament, obert a qualsevol conductor independentment de la seva experiència i on millor el poden assessorar pel que fa a la seva situació.

Els programes de conducció de perfeccionament permeten repassar maniobres en un entorn controlat, actualitzar coneixements i, sobretot, treballar la gestió emocional al volant amb un instructor que s'adapta al ritme de cada persona sense cap mena de pressió d'un examen.

Les autoescoles del RACC estan pensades tant per a qui s'estrena com per a qui fa anys que no seu al volant, però vol tornar a recuperar la confiança. Els instructors tenen experiència en acompanyar conductors amb inseguretat o por, i aquesta capacitat d'acompanyar sense pressionar és, per a moltes persones amb amaxofòbia, la diferència real entre abandonar i tirar endavant.