Les catedrals del vi són grans cellers cooperatius d'estil modernista construïts a Catalunya principalment entre les primeres dècades del segle XX. El nom el va popularitzar Àngel Guimerà per referir-se al Celler Cooperatiu de l'Espluga de Francolí, que inicialment es van construir a la Conca de Barberà i l'Alt Camp. L'escriptor i dramaturg volia descriure la monumentalitat d'aquests edificis dedicats a l'elaboració del vi, que després es va estendre a altres de similars.
En aquest sentit, la Terra Alta s'ha convertit en una de les comarques amb més patrimoni d'aquest tipus gràcies a dues construccions excepcionals: les catedrals del vi del Pinell de Brai i de Gandesa, totes dues obra de l'arquitecte Cèsar Martinell.
La catedral del vi del Pinell de Brai
La catedral del vi del Pinell de Brai va ser encarregada el 1919 a Martinell, deixeble d'Antoni Gaudí. L'arquitecte hi va combinar elements de l'arquitectura tradicional catalana amb l'estètica modernista i diverses innovacions tècniques inspirades en l'obra del seu mestre.
La llum que entra pels grans finestrals, la disposició de la planta i la sensació d'amplitud recorden l'interior d'una catedral gòtica. Més enllà del valor arquitectònic, però, l'edifici va ser concebut com un espai plenament funcional per a la producció de vi. Martinell hi va incorporar una estructura basada en arcs parabòlics, sistemes de ventilació natural i solucions d'aïllament dels dipòsits que milloraven el procés d'elaboració.
Un dels elements més característics és el fris de ceràmica vidriada de la façana, obra del pintor Francesc Xavier Nogués. El conjunt representa escenes de la verema i de la producció del vi i de l'oli. Tot i formar part de la imatge actual de l'edifici, no es va instal·lar fins al 1949 perquè havia estat descartat del projecte inicial per motius pressupostaris.
La catedral del vi de Gandesa
El mateix any, el 1919, també es va encarregar a Martinell el celler del Sindicat de Cooperació Agrària de Gandesa. A diferència d'altres catedrals del vi, l'edifici no adopta una planta basilical. El conjunt està format per tres naus principals paral·leles de diferent alçada i dues naus transversals que li confereixen una configuració singular.
L'arquitecte també va optar per prescindir de les encavallades de fusta, un material que s'havia encarit arran de la Primera Guerra Mundial. Com a alternativa, va dissenyar una coberta amb volta catalana de quatre punts que genera petites obertures triangulars i crea una estructura ondulant molt característica.
A l'exterior tampoc destaca una façana principal, ja que totes reben un tractament unitari. El conjunt està coronat per dos dipòsits d'aigua que s'eleven com petites torres estilitzades. La decoració es completa amb rajoles valencianes de color verd, que contrasten amb el blanc de les parets i aporten una de les imatges més reconeixibles de l'edifici.
