Tot i que sovint no se li dona importància, el color de l’orina pot oferir pistes molt valuoses sobre l’estat de salut del cos. Aquesta substància, que resulta de la filtració de residus i substàncies a través dels ronyons, canvia de tonalitat segons factors com la hidratació, la dieta, la medicació o fins i tot certes malalties.

Des de tons pàl·lids fins a colors més foscos o inusuals com el verd o el porpra, cada variació del color de l'orina té una explicació mèdica que val la pena conèixer. Entendre aquests indicis pot ajudar a detectar a temps problemes de salut i actuar amb rapidesa si cal consultar un especialista.

Del groc clar al marró fosc: signes clars d’hidratació i malaltia

L’orina groga clara és l’indicador més comú de bona hidratació. El pigment responsable d’aquest color és la urobilina, un derivat de la descomposició dels glòbuls vermells. Com més hidratat estem, més diluït és aquest pigment, donant lloc a una orina gairebé transparent.

Per contra, l’orina groga fosca o taronja pot indicar deshidratació, ja que la concentració de residus augmenta. Però no és l’única causa: medicaments com la rifampicina, o problemes al fetge i a la vesícula biliar (com l’obstrucció dels conductes biliars), poden provocar aquest color.

En aquests casos, la presència de bilirubina a l’orina pot donar lloc també a icterícia, un enrogiment o groguenc de la pell.

Quan el color de l'orina esdevé marró fosc, semblant a la Coca-Cola, pot ser un senyal d’alerta. Aquesta tonalitat pot estar relacionada amb la rabdomiòlisi, una afecció greu provocada per la destrucció del teixit muscular que allibera mioglobina a la sang.

També podria ser símptoma d’un problema renal, com la glomerulonefritis, on la sang antiga a l’orina canvia de color a mesura que avança pel tracte urinari.

Colors inusuals: del vermell al verd, del rosa al porpra

L’orina vermella acostuma a ser el signe més evident de presència de sang, tot i que no sempre indica una afecció greu. Les causes poden ser múltiples: càlculs renals, infeccions, traumatismes o fins i tot tumors, però també el consum d’aliments com la remolatxa o fruits vermells en grans quantitats.

El to rosat de l'orina, per la seva banda, és una variant més suau d’aquesta presència de sang o pigments. En aquests casos, és habitual que els professionals parlin de color “rosat vi” en lloc de “vi negre”, que faria referència a una hematúria més greu.

Quan l’orina és verda o blava, el factor sorpresa és gran. Aquestes tonalitats solen ser provocades per substàncies químiques ingerides, com certs colorants alimentaris, vitamines, antihistamínics o anestèsics. Una causa natural i molt curiosa és la presència del bacteri Pseudomonas aeruginosa, que produeix pigments verdosos i pot causar infeccions del tracte urinari.

El color porpra o indi a l'orina, tot i ser molt poc freqüent, pot aparèixer en dues situacions clíniques conegudes: la porfíria, un trastorn genètic del metabolisme, i la síndrome de la bossa d’orina porpra, habitual en pacients amb sondes urinàries de llarga durada, on certs bacteris reaccionen amb substàncies del catèter i generen aquesta tonalitat.

Finalment, també cal esmentar els casos d’orina incolora, que poden aparèixer per una hidratació molt elevada, però també per condicions com la diabetis o el consum excessiu d’alcohol, que afecten la capacitat de concentració renal.

Quan cal preocupar-se pel color de l’orina?

Tot i que moltes variacions en el color de l’orina són inofensives i temporals, causades per l’alimentació o la medicació, hi ha situacions en què el canvi pot indicar una afecció mèdica greu. Les següents circumstàncies justifiquen una visita al metge:

• Orina vermella persistent o amb coàguls.
• Canvis de color a l'orina sense relació amb la dieta o fàrmacs coneguts.
• Orina molt fosca acompanyada de dolor, fatiga o febre.
• Presència de picor, ardor o canvis en la freqüència urinària.
• Canvis que persisteixen més d’uns dies sense explicació aparent.

L’orina és molt més que un residu corporal: és un marcador diari de la salut. Estar atent als seus canvis pot ajudar a identificar desequilibris interns i actuar abans que els símptomes s’agreugin.