El debat públic és cada vegada més tens i polaritzat. Les discussions polítiques s’han endurit, les xarxes socials amplifiquen constantment els discursos d'odi i la crispació sembla haver-se instal·lat també en converses quotidianes, dinars familiars o entorns laborals. És només una sensació o realment estem més enfadats?
Aquest clima d’hostilitat, a més, no queda només a les xarxes, sinó que acaba afectant també la nostra vida privada i la manera com ens relacionem amb els altres. La psicologia i la neurociència fa anys que estudien aquest fenomen i apunten que la ira no només és contagiosa, sinó que els contextos de polarització poden acabar condicionant la manera com pensem, reaccionem i convivim.
Una emoció socialment amplificada
La ira forma part del repertori humà i té una funció adaptativa: ens prepara per respondre davant amenaces. És una de les sis emocions bàsiques universals, compartida per totes les cultures pel seu valor de supervivència. El problema no és sentir-la, sinó com es genera, es manté i es propaga en entorns socials.
En contextos de polarització, els discursos públics simplifiquen la realitat afavorint la deshumanització. Les xarxes socials també hi contribueixen, ja que els algoritmes prioritzen continguts amb emocions intenses. La ira és especialment viral: els missatges amb llenguatge moral-emocional tenen fins a un 20 % més de probabilitats de ser compartits o “retuitejats”, cosa que reforça i normalitza el malestar emocional.
El contagi emocional és real
La idea que “el mal geni es contagia” no és només una metàfora. La recerca en psicologia social i neurociència mostra que les emocions es transmeten entre persones. És el que s'anomena contagi emocional, un procés automàtic pel qual una persona “agafa” l'estat emocional d'una altra i genera respostes afectives i fisiològiques similars.
Un exemple clar és el futbol. En una graderia, les emocions s'amplifiquen: càntics, crits i moviments fan que l'individu es fonga amb el grup. El 2006, en un partit del FC Barcelona, Samuel Eto’o esclatà amb un “no jugue més” davant insults racistes. Molts dels qui cridaven s'encomanaren de la ira col·lectiva. Només la intervenció d'Ewerthon, amb el “si ell se'n va, jo també”, va calmar la situació.
De l'esfera pública a la privada
El més rellevant és que aquesta dinàmica no es limita a la política: arriba a la vida quotidiana. Ho veiem en discussions familiars més tenses, menys tolerància a la feina o interaccions més brusques. No és que la política determine directament el comportament, però sí que configura el clima emocional en què vivim.
Quan la norma implícita és la confrontació, és més fàcil reproduir-la en altres àmbits. Això és la generalització emocional. El periodista científic Daniel Goleman ho descriu com el “segrest amigdalar”: el cervell emocional pren el control en situacions de tensió i desactiva temporalment el pensament racional, cosa que fa que responguem per inèrcia abans que per reflexió.
Per què ens resulta tan difícil ‘baixar el to’?
Hi ha diversos motius pels quals la crispació es manté. En primer lloc, la ira és una emoció activadora: aporta energia, reforça posicions i pot resultar gratificant a curt termini. En segon lloc, vivim en contextos d'alta incertesa econòmica, social i global que generen inseguretat. La ira pot aparèixer com a resposta a aquesta falta de control, una forma de recuperar, encara que siga simbòlicament, certa autonomia.
Finalment, els biaixos cognitius hi tenen un paper clau. Tendim a buscar i recordar informació que confirma les nostres creences i a interpretar més negativament les accions dels altres quan els percebem com a part d'un altre grup. Tot això crea un cercle difícil de trencar.
Pot la psicologia oferir eines?
Sí, però amb matisos. No hi ha solucions ràpides ni només individuals per a un fenomen en gran part estructural. Tot i això, la psicologia pot aportar estratègies útils a nivell personal i col·lectiu:
1. Prendre consciència emocional: identificar quan reaccionem des de la ira és clau. Encara que l'emoció s'activa automàticament, podem entrenar-nos per detectar-la abans que es convertisca en conducta. El mindfulness ajuda a interceptar-la i és una habilitat que es pot entrenar.
2. Regular abans de respondre: fer una pausa, respirar profundament o ajornar una resposta redueix la intensitat emocional i evita impulsivitat. Com deia el neuròleg i psiquiatra austríac Viktor Frankl: “entre l'estímul i la resposta hi ha un espai, i en aquell espai rau la nostra llibertat”.
3. Humanitzar l'altre: recordar que darrere de cada opinió hi ha una persona amb experiències i emocions redueix la deshumanització i la intensitat del conflicte.
4. Diversificar fonts d'informació: limitar-se a visions afins del món augmenta la polarització. Buscar fonts diverses ajuda a matisar percepcions.
5. Cuidar els espais de relació: no tots els debats ni espais són adequats. Triar a quines situacions ens exposem és una estratègia clau de regulació emocional. Preservar espais sense confrontació protegeix el benestar emocional.
Cap a una cultura emocional més saludable
La clau no és eliminar la discrepància sinó gestionar-la sense degradar les relacions ni el benestar col·lectiu. Les emocions positives no són un luxe: amplien el pensament i l'acció, mentre que les negatives persistents el restringeixen.
Les emocions no són només individuals, sinó també socials: es construeixen, es comparteixen i es poden transformar. Això implica una responsabilitat compartida entre institucions, mitjans i ciutadania. Potser no podem controlar la crispació del debat públic, però sí decidir com ens afecta i com hi contribuïm nosaltres. La manera com ens parlem no és només una conseqüència del context, sinó també una elecció.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
