Es deia Josep Maria. Isanta. Isanta Casellas. Pep, per als amics. Bé, de fet, tampoc m’estranya que no n’hagis sentit a parlar. El van assassinar fa molts anys. Potser encara havies de néixer i tot. Per Patum? Sí, sí, per Patum, allà a barraques. Bé, allà abans es feien les barraques. Que què són les barraques? És igual. No ve al cas. El fet és que, arran d’aquell tràgic i funest episodi, es va crear una plataforma per a la convivència al Berguedà que provava de... com? Que no et sona de res? Bé, doncs una estona fem una cafè amb calma i t’ho explico. Grosso modo, aquesta plataforma s’encarregava de vetllar per la convivència i el respecte mutu entre les persones, les cultures, les religions... Van dur a terme una recollida de diners per sufragar part de les despeses de l’enterrament, van activar la creació d’un CD en homenatge al Pep, juntament amb amics i família també van creure oportú dur a terme un recital poètic i musical al maig, que és el mes en què ens el van prendre, van organitzar una marató esportiva al col•legi de Santa Eulàlia amb esports diversos, van continuar amb el funcionament del Punk al Bosc a la Font del Guiu... 

D’aquí a poques setmanes farà 12 anys que el van matar. Que què havia fet? Res. Defensar el seu germà d’una banda d’imbècils. Quina bestiesa, oi, que et matin per defensar uns valors? I saps què? Malauradament, no va ser el primer cop ni el darrer que algú dóna la seva vida per una causa noble. I tampoc no va ser ni el primer cop ni el darrer que algú altre es pren el dret de llevar-li la vida per això. Pensava que amb els pas dels anys perdria aquella ràbia d’aquella matinada de dissabte. I, 12 anys després, ni perdono, ni oblido. Que tu no el pots oblidar perquè no el vas conèixer? Jo tampoc vaig conèixer Guillem Agulló o Carlo Giuliani i no els oblido pas. Que què s’ha fet perquè no el coneguis? S’ha fet de tot. I més. Tal com t’he explicat abans, es feia de tot. Ara tan sols en resta un petit homenatge íntim amb quatre poemes i quatre acords a la plaça Sant Joan. Ja sé que no et sona de res, perquè tothom passa de llarg i ningú s’interessa pel record ni per la història, i fa molta mandra parar un moment, oi? No era ni el teu fill, ni el teu germà, ni el teu amic. Ni tan sols et sonava el nom, oi? És clar. 

Si vas a mirar, de fet, poques persones se’n recorden. Tens raó. És mort i ja està, no? Una mica de peneta, una mica de tristor, una mica de record postís, una mica d’excuses, una mica d’empatia amb la família i els amics i mira, tu, com tanta altra gent, no? No cal fer ja cap mena de cosa per honrar-li la memòria i no-oblit, si total, per què? No cal fer cap mena de marató esportiva solidària si acaba coincidint sempre amb algun cap de setmana amb altres activitats. No cal haver d’estar-se assegut o llegint vés a saber quines bajanades a la plaça de Sant Joan. Total, la gent ja no llegeix i tampoc serveix de res. Ja. 

Segurament és que ja res serveix per a res. Ni cal començar res si sempre ho deixem a mitges, per tedi, desídia, manca de compromís o dificultat a les primeres de canvi. Val més anar a assegurar el tret, les coses fàcils, immediates, que no haguem de pensar, ni rememorar, ni discernir, ni valorar, ni analitzar. NO venim d’enlloc i cap a enlloc anem. De la transcendència al no-res. D’algun susceptible algú a l’amorfia. De la permanència infinita a la ignota indiferència. De la profunda entranya sincera a la infame exposició carronyaire. Es deia Josep Maria. Isanta. Isanta Casellas. Pep, per als amics.