Quan us lleveu avui a la tarda, després d’haver-vos acomiadat dels Gegants a la matinada a la porta de l’ajuntament, com qui s’acomiada entre plors i sanglots peripatètics de la Virgen de la Macarena, la carrossa tornarà a ser carbassa i tornareu a la vostra trista i paupèrrima vida de diumenge a la tarda al Carrer Major, al sofà i a Telecinco, al polièster i al trago de Carlos III. Durant aquests dies (com cada any) us he vist pontificant des de la barana, amb les taules de la llei de la Patum a la mà i, com a bons patumaires berguedans i protoexperts en les festes del Corpus, elevant l’anècdota a categoria.
Sempre sou els mateixos. Els reis del mambo, el Club Bilderberg d’anar per casa que mena els destins patumaires, aquells que heu anat pel carrer aquests cinc dies amb un pit que no us passava per la porta, amb aquella mirada de perdonavides quan ens hem acostat massa a les vostres comparses amb la intenció manifestament malèvola que teníem tots de fer-les malbé.
Aquesta vostra demagògia plena d’ignorància i de mediocritat, aquesta animeta usurera de comerciant de rebotiga, aquest ressentiment i sentiment de la propietat i de l’herència mal entesa, aquesta estètica de dependenta del Pull&Bear, aquesta moral de votant del PSOE, aquest mastegar xiclet de cunyat expert en barbacoes, aquest caminar de diva tronada, aquest cofoisme de l'"anar tirant" de postguerra, aquesta lascívia que us bull la sang amb les adolescents que salten a la plaça, aquest encendre’s el "toscanelli" per fer-se el merdes i ser el primer en anar a encendre els fuets, aquest arromangar-se de mànigues per fer ruedu quan no teniu ni mitja hòstia.
Espero que hagueu gaudit d’aquestes mamades que tant us agraden dels que us admiren aquests dies. Les escoles estan plenes de nens i nenes que volen ser el contrari que vosaltres. Aquesta és la vostra misèria i la nostra victòria.