Que n’ets de gran, Pepa.

Arribes a Berga per sacsejar-nos, per arrencar-nos somriures i plors de soca-rel, per bufetejar-nos, utilitzant la il•lusió com a única arma. 

Pepa, pallassa, no estàs còmoda amb aquest marc estàtic en el qual t’ha tocat viure però lluites, com tots els éssers de nas vermell, sense perdre l’esperança. I és que el teu paper és salvar-nos, d’aquest món adult que ens estanca en la immobilitat, que ens deixa petrificats en una societat tan civilitzada i, al mateix temps, tan deshumanitzada.

Pepa, curiosa, mantens l’alegria de viure i gaudeixes jugant amb tot allò que va a parar a les teves mans. Investigues i animes els objectes, transmetent-nos aquesta joia i aquesta energia, en contraposició als àngels immòbils que t’acompanyen, que canten sense emetre cap so, perquè són de mentida. 

Que n’ets de viva, Pepa. 

Com l’aprofites, el temps.

Com hi ets de present, a la vida. 

I trenques amb aquesta idea tan arrelada que les pallasses i els pallassos només són per divertir els infants, per passar una bona estona, una tarda d’aniversari. Perquè els adults també podem riure i emocionar-nos; podem aprendre de tu, a viure el present i ser-ne conscients.

Pepa, heroïna, t’enfrontes a un món que deixa morir persones, com qui veu caure les fulles d’un arbre a la tardor, sense parar-hi atenció, perquè no importa la vida. Més de 5000 ofegats l’any passat al Mediterrani, fugint de la guerra i de la misèria, amb l’esperança que una Europa els aculli però és la mort qui els abraça, és l’ofec qui els estima. 

I aterres a Berga, ciutat d’acollida, amb una cinquantena de places per a refugiats, que enriqueixen la comarca i el país, que ens fan sentir una mica més humans dins d’aquesta Europa que ens fa avergonyir i ens entristeix dia rere dia.

S’ofeguen Pepa, es moren i tu no hi pots fer res. I és així com ens mostres una imatge del món. Primer t’hi situes tu i després ens hi col•loques a nosaltres. Finalment ens passes la pilota. Què hi podem fer? I ens mires amb els teus ulls lluents i t’allunyes, Pepa; te’n vas a cercar nous escenaris. A hores d’ara ja deus fer trontollar altres consciències d’altres persones, ja deus emocionar gent d’altres contrades.

Pepa, a mi sí que em salves. Em salves perquè em sacseges. I em fas riure i plorar i em generes remordiments i angoixes; em sorprens i m’acorrales. I no hi ha escapatòria perquè no puc deixar de mirar el paradís pintat que em mostres. 

I jo també veig com s’enfonsen, s’ofeguen i es moren. I em quedo aturat, com els àngels estàtics que t’acompanyen, que no es mouen ni canten perquè són de cartró. I aleshores penso que potser jo també estic representat en aquest paradís pintat i sóc com un més dels teus àngels, de mentida, sense vida.